És una ciutat on t'hi pots trobar el Café Pub Acuario. Està al barri de Las Norias de Daza, una zona on la immigració se situa al voltant del 60% de la població. Però fora del local, a la façana, hi ha penjada una bandera espanyola constitucional. Dins, una de franquista, amb l’àliga de Sant Joan, i diversos retrats de Francisco Franco. Els seus veïns són locutoris i restaurants àrabs.

La Carmen passeja pel carrer, ve de fer unes compres. Coneix el local i no se sent ni molesta ni ofesa per aquests símbols. “Potser ens anava molt millor abans que no pas ara, que tenim molts problemes”, replica. Quins? "La immigració, per exemple", diu. I de seguida surt un assumpte inevitable.

—Ja em sembla bé això de Vox, a veure si posa les piles a més d’un…

—Com?

—Amb tant bitxo, són xusma que no ens ens deixa en pau

—Com?

—Amb tanta immigració. Que diuen que han de venir els immigrants… És que…

Als seus 74 anys es reivindica com “de casa”. Aquesta casa és la ciutat d’El Ejido, a la província andalusa d’Almeria. Aquest municipi de més de 80.000 habitants compta amb una fita que ningú no ha superat: ser el bastió de Vox. A les eleccions andaluses del passat 2 de desembre, el partit d’extrema dreta va ser la primera força, amb el 29,51% dels vots. En segona posició va quedar el PP i en tercera, Ciutadans. El trifachito va sumar el 72,6% dels vots.

ejido efe

Foto: EFE

“Jo sóc dels pocs que són d’aquí. He nascut aquí i els meus pares també”, es presenta la Carmen. Defensa que ella no ha votat ni votarà per Vox, però admet que ja li va bé que existeixin “per donar una mica de canya”. Diu que no és racista, però denuncia que “n’hi ha molts i no ens deixen viure en pau”. Aquest és un factor que té en compte a l’hora de votar. En canvi, Catalunya, o la unitat d’Espanya, sosté que no ho és.

—A aquests ja els tinc abandonats…

—Als catalans?

—Sí. Són gentussa.

—Per què ho diu?

—No els fa vergonya? No poden ser espanyols? Tota la vida ho han estat.

Segons la jubilada, Catalunya era “un país preciós” fins que van arribar els independentistes. “I ara el tenen que fa pena amb el Chistorra aquest, que li dic jo”, es fa gràcia a ella mateixa. I insisteix en la mateixa idea: “Tenen un país que fa vergonya, i això que Barcelona era molt bonica. No voleu ser espanyols? Què fareu, pocavergonyes?”, pregunta dirigint-se imaginàriament al president de la Generalitat. “Estem a Espanya!”, exclama i entra en un portal.

"No voleu ser espanyols? Què fareu, pocavergonyes?"

La immigració és un fenomen real en aquest municipi. Segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’INE, dels 84.710 habitants que hi ha censats a la ciutat, 26.210 són estrangers, de més de 90 nacionalitats diferents. Això suposa el 30,9% de la població. D’aquests, els 62% són marroquins. Després ja venen romanesos, búlgars, russos i senegalesos. En canvi, l’atur no és un fenomen tan pronunciat en comparació amb al seu entorn. Mentre la taxa de desocupació d’Andalusia és del 21,3%, a El Ejido és del 12,24%. A la ciutat veïna de Roquetas de Mar és del 16,37%.

Arribar a El Ejido és travessar centenars i centenars d’hivernacles. N’hi ha prou mirant imatges de satèl·lit per a fer-se una idea de la magnitud. Per això n'hi diuen "el mar de plàstic". L’agricultura intensiva, de pebrots, tomàquets o carbassons, és el principal motor econòmic de la ciutat. D’aquí la necessitat de mà d’obra barata i el fenomen migratori que ha experimentat. Segons el relat de diversos treballadors, immigrants i espanyols, moltes d’aquestes empreses no passarien una inspecció de treball.

Dues comunitats, dues ciutats

Si un personatge il·lustre ha donat la ciutat d’El Ejido és ell: Manolo Escobar. El cantant, autor de cançons com Que viva España i referent de l’espanyolisme més castís, té fins i tot dedicat un carrer al municipi. Un carrer que, malgrat haver-se convertit ell involuntàriament en un símbol de l’espanyolisme, avui és un dels principals punts de concentració de població immigrant. La presència de diversos locutoris o una carnisseria halal no enganya.

A El Ejido no hi ha una frontera física, metàl·lica, que separi en dos, però sí una d’imaginària. Passejar-se per la ciutat és passejar-se per dues ciutats diferents, gairebé en paral·lel, que no es toquen. A una banda, la població immigrant, que va a la seva; a l’altra, la població blanca, “autòctona”, que també fa la seva. És difícil veure les dues comunitats interactuar entre elles.

L’Eduardo, de 56 anys, forma part de la comunitat “autòctona”. Treballa en els hivernacles i fa mig segle que viu a El Ejido. No veu amb bons ulls la immigració. “Al Bulevard, per exemple, ja no s’hi pot anar: tots són de fora”, critica. I assenyala amb el dit: “D’aquest carrer cap amunt, que és tot d’ells, un 90% és venda de drogues”. També denuncia robatoris, assalts, agressions…

"Al Bulevard, per exemple, ja no s’hi pot anar: tots són de fora"

“La immigració aquí és un problema. Hi ha gent bona, però n’hi ha moltíssims que no”, sosté l’Eduardo. No sap si el 28 d’abril anirà a votar, però sí que veu amb bons ulls l’aparició de Vox en el tauler de joc. “A mi no em preocupa. Per això estan les urnes, dic jo. Per treure i posar gent”, afirma. I defensa les propostes del partit ultra: “Ells no han dit de deportar tots els immigrants. No és a tots, sinó a qui cometi delictes, que n’hi ha bastants, que se’n vagin al seu país a complir condemna”.

Quan se li rebat que la formació de Santiago Abascal proposava expulsar 52.000 immigrants irregulars d’Andalusia, l’Eduardo tira pilotes fora: “Això ja ho hauran de veure les autoritats. El que no podem fer nosaltres és estar empassant més del que…”. Atribueix la irrupció dels ultres a la manca de solucions dels partits polítics tradicionals. “L’únic que han fet és portar-ne cada cop més”, denuncia.

ejido manifestacio efe

Foto: EFE

Aquesta és la visió d’una de les dues parts. L’altra, la de la comunitat immigrant, majoritàriament prefereix mantenir el silenci. Si no viuen en una realitat paral·lela, miren cap a una altra banda davant dels problemes de convivència i intolerància de part de molts veïns. La seva prioritat és una altra: guanyar-se la vida com puguin.

És el cas del Guadagni, que viu al carrer Manolo Escobar. Fa sis anys que va arribar del Senegal i encara no ha aconseguit els papers. Treballa en un hivernacle de pebrots. Admet que no sap que és Vox i que desconeixia que un partit d’extrema dreta, amb propostes xenòfobes com la seva deportació, havia guanyat les eleccions andaluses del passat 2 de desembre a El Ejido. Però, per a ell, aquesta no és la seva principal preocupació.

La comunitat immigrant majoritàriament prefereix mantenir el silenci. La seva prioritat és una altra: guanyar-se la vida com puguin

“Jo fa sis anys que visc aquí, amb el meu germà, i encara no tinc els papers. Aquest és el problema”, critica el jove. També denuncia que amb prou feines li paguen 34 euros per una jornada de treball que molt sovint supera les vuit hores. I ho fa “sense contracte, ni assegurança, ni res”. El que li preocupa realment, diu, és això. “El problema real és que no tots som iguals”, lamenta.

El Jean, també senegalès, fa vint anys que està a Espanya, i sí que té papers. Però en fa sis que no pot treballar. Ensenya les cicatrius: ha hagut de ser operat del cor i té la part esquerra del seu cos paralitzada. Amb prou feines rep una ajuda de 400 euros, i ha de viure a casa d’un amic seu. La seva família està al Senegal. Admet que sí que hi ha “molts racistes” a El Ejido, però no sap trobar-hi una explicació. S’ha trobat amb discriminació, per exemple, quan ha anat a l’INEM o la Seguretat Social.

Al Jean li agradaria poder votar amb el seu permís de residència, però només pot fer-ho a les eleccions municipals. Assenyala la paradoxa que, amb un terç de la població immigrant, un partit racista acabi sent la primera força. Ells tenen veu però no vot. “I de vegades ni tan sols veu”, diu.

Ve de lluny

Vox ha escollit com a coordinador del partit a El Ejido a Juan José Bonilla López. No és un nom qualsevol: aquest advocat és fill d’un dels dos agricultors que l’any 2000 van ser assassinats a la ciutat. Aquest crim, comès per un ciutadà marroquí, va ser el detonant d’aldarulls racistes al municipi. La seva mare era Encarnación López, i va aparéixer morta al barri de Santa María del Águila.

Encarnación López es trobava al mercat quan un jove d’uns vint anys va intentar robar-li la bossa. Davant la resistència de l’atacada, l’atacant va treure una navalla i li va clavar prop del fetge. L’autor dels fets patia trastorns mentals i va ser detingut al cap de poques hores quan encara duia taques de sang a la roba. Però els incidents no van acabar aquí, sinó que van desembocar en una reacció de la població contra la immigració.

ejido ultres efe

Foto: EFE

La gran majoria de diaris marroquins obrien la portada amb una crònica de l’agència Maghreb Arabe Presse: “La caça al moro a El Ejido: un cop dur per a la convivència de les comunitats marroquina i espanyola". Els diaris espanyols relataven com la mateixa nit del crim “veïns d’El Ejido armats amb barres de ferro ataquen els immigrants i destrossen els seus locals”. Va haver-hi 22 ferits però cap detenció. Entre els locals atacats, una mesquita, locutoris, carnisseries àrabs i restaurants.

Aquell crim també va afavorir la sortida al carrer de l’extrema dreta, que va sortir per a protestar contra la presència d’immigrants. Des de llavors, la tensió no ha acabat de marxar mai i sempre ha estat latent. Dues dècades després, sense barres de ferro, el mateix fenomen pateix una resurrecció.

Bastió de la dreta

El Ejido va ser justament la ciutat que va triar Vox per a fer l’obertura de la seva campanya a les eleccions andaluses. Va aconseguir atreure al voltant d’un miler de persones malgrat ser un partit extraparlamentari. Cinc mesos més tard, també va ser l’indret escollit pel seu secretari general, Javier Ortega Smith, per a donar inici a la campanya de les eleccions generals. Des d’allà va prometre “combatre la immigració il·legal” i acabar amb la “invasió de productes marroquins de baixa qualitat” i amb la “delinqüència en les instal·lacions agrícoles”.

Durant les últimes dècades, la ciutat ha estat un bastió de la dreta en una província que ha anat fluctuant d’una banda a l’altra. Una bona mostra són les majories sòlides del PP (i després en suma amb Cs)  en eleccions generals. El 1993 un 47,24%, el 1996 un 46,54%, el 2000 un 64,18%, el 2004 un 53,94%, el 2008 un 51,35%, el 2011 un 71,82%, el 2015 un 61,97% i el 2016 un 66,86%. Des del 1991 fins a l’actualitat només ha tingut alcaldes de dretes. Ara, però, s’ha produït un transvàs de vot dins el mateix espai polític.

"Votaré Vox per tot el que diuen. Em sembla el més sensat. És el que més clar parla"

ortega smith ejido efe

Foto: EFE

És el cas del José Antonio, de 29 anys, que també treballa en un hivernacle. No està seguint la campanya electoral, però sí que té clar per qui votarà el 28-A. I ho diu clarament, sense vergonya ni complexos: “A Vox”. El motiu? “Perquè és el que més m’agrada ara mateix. Per tot el que diuen, em sembla el més sensat. És el que més clar parla”, justifica. A les últimes eleccions va votar pel PP.

Hi ha dos temes centrals, dos factors decisius, en la seva elecció de vot. El primer, la immigració: “Només vull que es quedin els qui vinguin a treballar. Si no venen a treballar… que se’n vagin al seu lloc”. El segon és Catalunya: “Espanya ha de continuar sent un país sencer. No es poden independitzar d’Espanya”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat