Imagina’t que el Tribunal Suprem hagués confirmat la decisió de la Junta Electoral Central (JEC) d’excloure la candidatura al parlament europeu del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. És fàcil pensar que no hi hauria prou portada per posar-hi el titular. L’exclusió no ha passat (o no ha passat encara, que mai se sap). El que sí que ha passat és que el Suprem ha dictaminat el contrari, clatellada jurídica inclosa. Els diaris catalans obren portada amb aquesta notícia, malgrat que, coneixent la seva trajectòria en aquest afer, als dos més grans els haurà costat sang.
Als diaris de Madrid, en canvi, el cas va ben amagat i editat amb ganes de ferir, com La Razón, que parla del “fugit Puigdemont”.
És inquietant. No perquè es confirma el seu mal perdre ni perquè es tracti de Puigdemont ("Apartar a Puigdemont", editorialitzava El País fa tres setmanes), sinó perquè el cas posa molt en dubte la feina i l’actitud de la JEC, que ha de vetllar per “la transparència i l’objectivitat del procès electoral i del principi d’igualtat”, segons la llei orgànica que ho regula tot plegat. Més que apartar a Puigdemont, potser el que caldria és apartar els que s’han mostrat —salvades les excepcions— parcials i cacics a l’hora de vetllar pel la netedat del sufragi, moment crucial de l’exercici democràtic. Els diaris de Madrid, de tot això, ni piu. A l’anomenat “dret penal de l’enemic” caldrà sumar-hi ara la “legislació electoral de l’enemic” i, potser, el “periodisme de l’enemic”.
No vols arròs?
Que la fiscalia de Madrid, divendres, i el Suprem, diumenge, hagin tombat de forma contundent la decisió de la JEC, hauria d’aixecar més d’una cella i titular més d’una portada. No parla gaire bé de la imparcialitat dels diaris que es cuidin tant d’amagar aquest cas en concret, ni que sigui provant de distreure amb la fuga de la ministra Delgado de l’homenatge als morts a Mauthausen en sentir parlar dels presos polítics, especialment de Raül Romeva, que és qui més ha fet per recuperar de les fosses comunes els morts oblidats de la guerra civil espanyola a Catalunya, i qui va posar la placa a Mauthausen davant la qual es feia l'acte. La pell fina de la ministra i dels diaris amb l'Holocaust potser faria millor servei per a valorar la feina de la JEC. Quanta ignorància i afany d’humiliar.
Ben mirat, no cal estranyar-se ni fer escarafalls. Tots els esforços fets per pressionar la justícia en aquest cas també els han protagonitzat aquests diaris, des de l’editorial esmentat, avant la lettre, en previsió; passant per les portades d’ahir i abans d’ahir, i fins l’editorial d’El Mundo de diumenge on s’acusa la fiscalia de “donar suport escandalosament” a Puigdemont. Del que no m’agrada, que no en mengi ningú, fa la dita que descriu aquest comportament. Encara pot passar de tot. De moment, però, val aquesta altra dita: Si no vols arròs, dos plats.
