Ara fa tot just un any, el 25 de maig del 2018, el PSOE registrava una moció de censura per desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa. Acabava de sortir del forn la sentència del cas Gürtel, però a Ferraz no les tenien totes que acabés tirant endavant. Amb el pas de les hores, però, l’escenari es va anar aclarint. Tota l’oposició, incloent els decisius vots independentistes, van acabar donant-li un inaudit xec en blanc. Des de llavors, la política espanyola ha estat una muntanya russa en molts sentits. El context polític, amb el judici de l'1-O enmig, ha estat el còctel perfecte.
Aquest diumenge, un any després, es tanca el que probablement sigui el cicle electoral espanyol més trepidant des de la mort del dictador. Per a entendre’l cal desplaçar-se a diversos indrets de la capital espanyola. Des de la plaça de la Villa de París, on es jutja els independentistes per l'1-O, fins a la plaça de Colón, on la dreta i l'extrema dreta van segellar el seu pacte. Passant pel carrer Ferraz, on s'escoltava "amb Rivera no". En totes aquestes ubicacions també és on es juguen les eleccions del 26-M. Una segona volta del 28-A que pot portar a un escenari de quatre anys lliures d’eleccions (més enllà de catalanes, basques i gallegues). I que tindrà moltes conseqüències.
La mateixa setmana que s’han constituït les Corts espanyoles, amb cinc presos polítics en els seus escons i un ambient novament crispat pel conflicte català, hi ha indrets com les Canàries on tindran fins a cinc urnes diferents. A tot l’Estat n’hi haurà dues com a mínim, la de les municipals i europees, i a dotze comunitats i Ceuta i Melilla també hi haurà la de les autonòmiques. En joc hi ha moltes coses, des de les "alcaldies del canvi" fins a la Comunitat de Madrid, la joia de la corona del PP que també pot perdre. També la conformació del futur govern espanyol.
Espanya roja?
Aragó, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella La Manxa, Comunitat de Madrid, Extremadura, Balears, La Rioja, Navarra, Múrcia, Ceuta i Melilla. Són les dotze comunitats i dues ciutats autònomes on hi ha eleccions regionals aquest diumenge. Ni tan sols un mes després de les generals, segons el macrobaròmetre del CIS (el que va acostar-se més el 28-A), gairebé totes es tenyirien de vermell. Excepte a Cantàbria (PRC) i Navarra (N+), el PSOE seria la primera força i en la majoria podria formar sense gaires problemes una aliança d’esquerres. Els barons sempre crítics amb Sánchez, que van fer-ho tot per evitar un superdiumenge amb les generals, ara fan el que poden per poder agafar el vent de cua del 28-A.
Les alcaldies del canvi
L'espai polític de Podemos va aconseguir la gesta ara fa quatre anys. Les candidatures i confluències de l’esquerra alternativa van fer-se amb quatre de les cinc ciutats més poblades de l’Estat: Madrid amb Manuel Carmena, Barcelona amb Ada Colau, València amb Joan Ribó i Saragossa amb Pedro Santisteve. Només va fallar Sevilla, la principal ciutat governada pel PSOE. Són els únics bastions que ha aconseguit Pablo Iglesias, i els haurà de conservar si vol ser ministre. No tindrà les coses fàcils, començant per Barcelona, on la pugna entre Colau i Ernest Maragall és la més intensa de totes. I ja se sap que a les municipals el que arriba primer a la línia de meta acostuma a emportar-s'ho tot.
La batalla de Madrid
És sens dubte la batalla més decisiva des del prisma espanyol. A més de l'Ajuntament de Madrid, està en joc la Comunitat de Madrid, la joia de la corona del PP. Des de l'any 95, amb Alberto Ruiz Gallardón, sempre hi ha hagut un inquilí popular a la Real Casa de Correos, a la Puerta del Sol. Les enquestes pronostiquen una victòria del socialista Ángel Gabilondo, però la diferència entre el bloc de l'esquerra i el bloc de la dreta pot anar d'un parell d'escons. Si malgrat la fragmentació, el PSOE, Unidas Podemos i el Más Madrid d'Íñigo Errejón aconsegueixen sumar, Pablo Casado ja podrà començar a fer les maletes. A la capital és on es juga l'autèntic partit de tornada.
La guillotina espera Casado
Si perd les seves comunitats però manté Madrid, encara podrà respirar alleugerit. Però si Pablo Casado perd la Comunitat de Madrid, podria tenir les hores comptades. Sense noves convocatòries electorals a la vista, a diferència de les hores posteriors a les eleccions generals, el territori seria procliu a una escabetxada que fes rodolar el cap del seu president pel carrer Gènova, fins a la plaça de Colón on va començar tot. Amb prou feines conservaria l'Andalusia del trifachito i la Galícia del seu arxienemic Alberto Núñez Feijoó. Veus moderades com la seva o la d'Ana Pastor podrien posar la seu nacional --que ja no es poden pagar-- potes enlaire.
L'última oportunitat de Rivera
Des del 28-A, Albert Rivera gesticula com si ell fos el cap de l'oposició. Però la realitat és una altra: numèricament, fins i tot amb un PP en caiguda lliure que va perdre més de mig grup parlamentari, Pablo Casado continua liderant l'oposició. Fa un any semblava que el líder de Ciutadans havia de menjar-s'ho tot, i avui té l'última oportunitat per fer el pretès sorpasso als populars en el bloc de la dreta. La prova del cotó tornarà a ser la Comunitat de Madrid, on la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso, ha navegat la campanya de pífia en pífia.
L'exili de Borrell
A Catalunya, les eleccions europees seran un nou termòmetre del lideratge de l'independentisme, amb l'exiliat Carles Puigdemont i el pres polític Oriol Junqueras en una dura batalla. I a Espanya seran un indicador més de la correlació entre blocs i dins dels mateixos blocs. El debat de RTVE, amb Catalunya més present que Europa, va ser una bona mostra d'això. Per ara, el també exiliat Josep Borrell, que serà substituït com a ministre d'Exteriors, té tots els números per arribar el primer a la línia de meta.
Vox: Marine Le Pen o Blas Piñar?
Aquesta triple cita electoral servirà per a confirmar el pes real de l’extrema dreta de Vox, que el 28-A va punxar estrepitosament en relació a les expectatives generades. En les eleccions europees, caldrà veure si aconsegueix sobrepassar la barrera del 10% fins a percentatges equiparables, per exemple, als de Marine Le Pen, o si per contra és un partit residual com la Fuerza Nueva de Blas Piñar. En tot cas, la campanya ha servit per a mostrar el que hi ha darrere el partit ultra. Sense anar més lluny, el seu cap de llista a Brussel·les, el català Jorge Buxadé, és un exfalangista. I durant les últimes setmanes la formació de Santiago Abascal ha hagut de veure com es destapaven els passats feixistes i nazis dels seus candidats a les municipals.
El destí de la Moncloa
Del que passi el diumenge a les urnes també dependrà el que comenci a passar a partir del dilluns als despatxos de negociació. El govern espanyol encara està en funcions. Encara no hi ha data per a la investidura. Mentre Pedro Sánchez vol governar en solitari, Pablo Iglesias vol entrar a formar un govern de coalició per no anar constantment a remolc dels socialistes. Això sí, la suspensió dels quatre diputats presos podria aplanar la investidura sense necessitat dels independentistes. Els lletrats del Congrés ja ho estan estudiant.