El PSC serà des d’avui més PSOE que mai. Gairebé quaranta anys de “sobirania” i de “plena sobirania”, conceptes usats en el doble protocol d’unitat socialista catalana i del PSC amb el PSOE de juliol del 1978, passaran a formar part de la història d’una peculiar, complexa, i, fins fa poc temps, exitosa relació política.    

Javier Fernández, president de la gestora que dirigeix el socialisme espanyol des de la defenestració de Pedro Sánchez, i Miquel Iceta, primer secretari dels socialistes catalans, firmaran aquest dimarts a la seu de Ferraz, a Madrid, el document que reformula la relació entre els dos partits. Aparentment han canviat poques coses; en el fons, res no tornarà a ser igual.

El text, sota el títol de “Per a un enfortiment de les relacions PSOE-PSC”, es presenta com una actualització del Protocol d’Unitat Socialista del juliol de 1978. Però és una actualització regressiva, una clara rebaixa d’aquella sobirania dels socialistes catalans a què feien referència els documents inicials del pacte firmat a la transició amb el PSOE. I ens uns moments en què la societat catalana avança, precisament, en sentit contrari.  La mateixa crisi i la sagnia electoral del PSC des del 2010 en bona part per les greus contradiccions davant el procés sobiranista, n'és la mostra fefaent. 

El nou protocol posa fi a la crisi oberta per la rebel·lió dels diputats al Congrés del  PSC en la investidura de Mariano Rajoy. El 29 d'octubre passat, els set parlamentaris catalans -Meritxell Batet, Mercè Perea, José Zaragoza, Lidia Guinart, Manuel Cruz, Joan Ruiz y Marc Lamuà- van votar no al líder del PP en contra de l'abstenció decidida al comitè federal en què es va materialitzar el cop susanista contra Sànchez i el seu “no és no”. Però l'acord que estableix el nou model de relació,  també sanciona el final d’una època.

Del partit sobirà al partit 'autònom'

L’actual PSC va sorgir el 1978 del que avui anomenaríem el procés de confluència entre la Federació Socialista Catalana (PSOE) de Josep M. Triginer, el PSC-Congrés de Joan Reventós i el PSC-Reagrupament fundat per Josep Pallach. L’acord era conseqüència del pacte d’abril de l’any anterior, que establia la relació al Congrés entre els “Socialistes de Catalunya” i el PSOE, dos grups parlamentaris diferents a les Corts espanyoles que van deixar d’existir el 1982, amb la primera victòria de Felipe González a les eleccions generals.

Reventós (PSC-C), Triginer (Federació Catalana del PSOE) i Verde Aldea (PSC-R) al congrés d'unitat socialista, el 1978 / EFE

El Protocol d’Unitat del 78 establia en el seu punt dos que el PSC “és un partit de classe i nacional que sorgeix de la voluntat constituent de les organitzacions socialistes de Catalunya i que, en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE”.

Un plantejament de tall clarament confederalista que en el punt 2 del document ("Principis rectors de la relació política entre PSOE i PSC") que a partir d'ara regirà la relació entre els dos partits queda subordinat, d'entrada, al "principi d'unitat en el projecte polític que les dues organitzacions comparteixen". Aquest és el primer dels 4 principis per "enfortir les relacions PSOE-PSC", al qual segueixen: "reconeixement i respecte mutu de l'autonomia de les dues organitzacions", "confiança i lleialtat recíproques" i "equilibri en les relacions polítiques i organitzatives".

Línia política a Catalunya

El document del 78 assenyala que el Congrés del PSC és “l’òrgan suprem del partit” (article 3) amb "competència exclusiva" per, entre d'altres aspectes "elaborar la seva línia política i el seu programa a Catalunya". Les atribucions polítiques de cada partit queden molt més delimitades en el nou document, en concret en el seu punt 3 ("Bases polítiques")  Així, si bé PSOE i PSC es reconeixen com a "referents polítics mutus en els seus respectius àmbits territorials", s'indica que al PSOE correspon la definició política dels socialistes "en els assumptes de naturalesa o rellevància constitucional, així com en aquells l'aplicació dels quals excedeix de l'àmbit territorial de Catalunya". Mitjançant això, el PSOE es garanteix la seva intervenció en aspectes de l'àmbit de l'autogovern català amb dimensió "constitucional". O sigui, potencialment en tots, ja sigui una reforma de l'Estatut o l'actual plantejament d'un referèndum d'autodeterminació.

La laminació de la capacitat de decisió del PSC en qüestions que poden afectar la relació Catalunya-Espanya és tan òbvia que, a continuació, el text subratlla que "en la definició de la posició política en aquests assumptes, el PSC tindrà garantida la seva intervenció mitjançant la seva participació en els òrgans del PSOE, i específicament el seu comitè federal". Òbviament, correspon al PSC l'aplicació al seu àmbit territorial, és a dir, Catalunya "de les posicions polítiques i resolucions adoptades d'acord amb els paràgrafs anteriors". Però seran polítiques i resolucions no adoptades des del principi de bilateralitat sinó de multilateralitat, és a dir, condicionades per la direcció i les federacions socialistes de la resta de l'Estat, com ara la potent baronia andalusa que lidera Susana Díaz.

Participació al congrés del PSOE

El protocol del 78 assenyala que el PSC "enviarà els seus delegats (...) perquè participin en les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comuns de la lluita de classes a nivell de l'Estat". S'indica a més que el PSC aplicarà a Catalunya les resolucions "d'àmbit estatal" que s'hi adoptin i es precisa que "tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competència que els socialistes de Catalunya propugnem per a l'organització política del nostre país". Això sí, es remet al "marc constitucional aprovat al seu programa pels socialistes de tot l'Estat". (article 4) 

En el nou acord de relació, es manté la "delegació pròpia" del PSC als congressos del PSOE i els militants poden continuar participant en l'elecció del secretari general dels socialistes espanyols, però, a partir d'ara, "integrant-se en un cens amb validesa per a tot el procés congressual". De la mateixa manera, s'hauran d'integrar en "un cens a l'efecte" per participar en els processos d'eleccions primàries per triar el candidat dels socialistes a la presidència del Govern espanyol, requisit inexistent fins ara.

Executiva i comitè federal

El protocol del 78 indica que els delegats del PSC al Congrés del PSOE proposen els seus membres candidats a l'executiva federal socialista (article 5), així com  també al comitè federal (article 6). En el cas de l'executiva, el nou protocol assenyala, d'una manera molt més laxa, que "la comissió executiva federal del PSOE comptarà amb la presència de membres del PSC". Pel que fa a la participació en el comitè federal -màxim òrgan del partit entre congressos-, serà, pel que fa al nombre, "proporcional al cens de militants de l'últim procés congressual federal" i "d'acord amb el barem establerrt als estatuts federals per determinar la representació de les federacions autonòmiques". El tracte que rep aquí el PSC queda en bona part equiparat, doncs, a la resta de federacions socialistes.

Investidures i aliances

A diferència del protocol del 78, el nou acord de relació és molt explícit pel que fa a la investidura del president del Govern espanyol i la definició de les aliances electorals a Catalunya. El primer àmbit es reserva al comitè federal, el qual tots dos partits reconeixen com "l'únic àmbit de decisió en relació amb la investidura del president del Govern (espanyol)". En conseqüència, i a diferència del que va succeir en l'última investidura de Rajoy, els diputats socialistes catalans al Congrés perden, en últim terme,  l'autonomia per decidir qui governa Espanya.

Quant a les aliances a Catalunya, el PSOE admet que és el consell nacional del PSC "l'únic àmbit de decisió en relació amb la investidura de la presidència de la Generalitat". Però no obstant això, afegeix: "la celebració d'acords de governabilitat, la política de coalicions, pacte i aliances electorals serà analitzada i consensuada en la comissió de coordinació política del PSC". Una clàusula que, a la pràctica, condiciona la sobirania dels consellers nacionals del PSC per decidir qui investeixen com a president de Catalunya.

En les complexes negociacions per refer la relació entre les dues formacions, Iceta pot presumir d’haver salvat els mobles. Però, a la pràctica, la relació entre el PSC i el PSOE a partir d’ara serà més semblant a l’existent entre qualsevol federació socialista i la direcció “federal” del madrileny carrer Ferraz que a l’establerta entre dos partits “germans”, però, no obstant això, sobirans. 

Imatge principal: Obiols, González i Serra en un míting del PSC al Palau Sant Jordi durant els anys noranta