Juan José Omella parla català perfectament, tot i que mai hagi treballat a Catalunya, i menys encara a Barcelona, arxidiòcesi on serà l’arquebisbe. El factor català no haurà pesat gaire, doncs, en aquest nomenament, més enllà d’assegurar que la llengua no sigui un obstacle a la seva tasca. No ho serà. Ras i curt, el d’Omella és un perfil que encaixa amb els bisbes que ha fet el Papa Francesc: pastors senzills, amb una vessant social pronunciada, que “facin olor d’ovella” i puguin arribar a les “perifèries”, com anomena els marges de la societat on vol fer present la doctrina de l’Església catòlica a través de l’acció més que de la predicació.

Tres altres exemples salten a la vista. A Bolonya, la capital roja d’Itàlia, Francesc ha nomenat Matteo Maria Zuppi, de 60 anys, un habitual de la comunitat de Sant’Egidio, d’alguna operació diplomàtica vaticana al Tercer Món i promotor d’activitats d’atenció als exclosos a la ciutat de Roma. A Palermo ha fet bisbe Corrado Lorefice, de 53 anys, activista antimàfia, bel·ligerant en contra del tràfic de persones, amb una pila d’escrits sobre l’opció preferencial de l’Església pels pobres. A l’arxidiòcesi de Chicago, igual: va promoure Blase Cupich, un moderat més preocupat per l’activitat pastoral que per la política institucional que, inevitablement, un bisbe ha de manegar.

Ciutats que fan cardenals

Totes tres ciutats, com Barcelona, són capitals metropolitanes, amb problemes més enllà –o més aquí– de la pràctica religiosa o la política institucional i on els catòlics hi poden intervenir a través de tantes institucions de caire social com promouen. Totes quatre són ciutats que fan cardenals. Ciutats de perifèries, incloses les zones benestants on la religió hi pinta poc, que per a Francesc és també una mena de pobresa.

Aquest és el cas de Juan José Omella excepte per un tret: no és tan jove. Té 69 anys. El nou arquebisbe de Barcelona és nascut a Cretes, Terol. En plena Franja. La seva mare és catalana i el català és la seva llengua materna. També parla el francès i l’italià. Va estudiar al seminari de Saragossa i a Lovaina i a Jerusalem. Ha treballat a les diòcesis de Saragossa, de Barbastre, d’Osca, de Jaca. També ha fet un any de missioner al Zaire.

Omella coneix bé els seus col·legues de pastoral. Treballa des de fa un any a la Congregació per als Bisbes, el ministeri vaticà que selecciona els futurs bisbes abans de l’aprovació papal i organitza les visites ad Limina que tot bisbe fa cada cinc anys a Roma.

Amics personals

És amic personal de dos cardenals ben propers al Papa: Santos Abril, arxipreste de la basílica romana de Santa Maria la Major, també de Terol, i d’Òscar Andrés Rodríguez Maradiaga, moderador del G9, el grup de nou cardenals a qui Francesc ha encarregat la reforma de la cúria romana. Tots són el mateix perfil. Maradiaga, posem per cas, ha necessitat escorta per encarar-se a les màfies i narcos del seu país.

Omella també coneix personalment el Papa des que era arquebisbe de Buenos Aires i manté una relació propera amb ell. Per la banda social, és conegut com a consiliari de l'ONG Mans Unides i, sobretot, perquè des del 2003 és president de la comissió de pastoral social de la Conferència Episcopal Espanyola. Omella hi és i ho fa. Va ser l’únic bisbe que el juny del 2005 va acudir a la manifestació contra la pobresa a Madrid, on li van cridar, en broma: “el-de-La-Rioja / sí-se-moja”. Entre altres iniciatives, ha proposat crear un fons d’ajut als aturats sense ingressos, que es doti amb aportacions voluntàries del sacerdots, una iniciativa amb nassos, ja que capellans i rectors són gairebé tots mileuristes.

Omella arriba a Barcelona sense saber gran cosa de la realitat catalana. Alguna en sap. Catalunya Religió recorda que en els darrers cent anys, dels bisbes del Cap i Casal només tres eren catalans de naixement i que amb Omella, les deu diòcesis catalanes tenen “tres bisbes procedents de València, un d'Aragó i quatre formats als seminaris catalans”. Això preocupa alguns sectors, entre altres els que havien demanat que substituís Sistach el seu auxiliar, Sebastià Taltavull. També els que s’havien espantat per la matusseria del Govern central i d’alguns bisbes espanyols, real o per vantar-se’n, prop del Vaticà, tractant d’influir en el nomenament.

No serà fàcil que davant d’un perfil tan social se senti gaire més remor, per por de no quedar malament i per respecte als legítims projectes del nouvingut. Segurament comença tota una altra etapa en aquest camp a l’Església barcelonina. El nou arquebisbe necessitarà certament una immersió en els secrets del variat teixit intel·lectual i associatiu del món catòlic català. Això l’interessarà molt. Potser no estarà tan amatent a aquells que són algú en el territori que va del món polític i mediàtic fins a la universitat i les celebrities. De ben segur trobarà qui li voldrà fer de guia en un i altre territoris.