Operació porres. Ara fa dos anys, l’1 d’octubre del 2017, milers d’agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil atonyinaven catalans que només volien dispositar una papereta en una urna. La resposta repressiva de l’Estat va marcar un abans i un després en molts sentits. Especialment per a la societat catalana, però també per a una part de la societat espanyola, que també va sortir als carrers. Aquell dia fins i tot va comparèixer Pedro Sánchez de forma solemne des de Ferraz per a “deixar clar el nostre profund desacord amb les càrregues policials”. Fins i tot el PSOE va registrar un escrit per a reprovar la llavors vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría al Congrés dels Diputats. Va ser el 3 d’octubre, el mateix dia del discurs del rei Felip VI. Ho va fer després que l'alcaldessa de l'Hospitalet i membre de l'executiva federal, Núria Marín, demanés el cap de Mariano Rajoy.

Però tot allò va ser un miratge. Hores abans que arribés al ple de la cambra baixa espanyola, els socialistes van demanar eliminar de l’ordre del dia l’exigència de responsabilitats polítiques a la número dos de La Moncloa. “No era el moment”, argumentaven. Això va ser el 17 d’octubre. Deu dies més tard, juntament amb el PP i Ciutadans, els senadors del PSOE aprovaven la suspensió de l’autogovern a través de l’article 155 de la Constitució espanyola (amb l’excepció del senador José Montilla, que podia permetre’s abandonar la votació). Des de llavors, i malgrat la muntanya russa de la política espanyola en els últims dos anys, res no ha canviat. Madrid, com a centre neuràlgic dels poders de l'Estat, no es mou. Que tot canviï perquè tot continuï igual, en termes lampedusians.

No va canviar amb la moció de censura de juny del 2018, quan s’obria un bri d’esperança després de fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa. Els partits independentistes no van dubtar ni un segon a l’hora de prestar els seus vots de franc a canvi d’una solució dialogada al conflicte català. Fins i tot va restablir-se el diàleg entre l’Estat i la Generalitat i va arribar-se a la Declaració de Pedralbes, on tots dos governs es comprometien a fer possible “una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya, en el marc de la seguretat jurídica”. Però va venir la polèmica figura del relator, la manifestació de la plaça Colón de Madrid i la ruptura de Sánchez, que va preferir abocar el país a un avançament electoral abans que continuar per la via del diàleg amb els independentistes.

No va canviar tampoc després de les eleccions generals del 28-A. Malgrat que els diputats independentistes eren els qui més fàcil li van posar la investidura, a canvi simplement d’una solució dialogada al conflicte català, per a Sánchez van ser el principal obstacle. La seva màxima durant els gairebé quatre mesos fins a la dissolució de les Corts va ser un govern que “no depengués dels partits independentistes”. I va preferir abocar Espanya de nou a les urnes abans que formar govern amb un partit que té una altra visió del problema català. En aquests últims dies, Sánchez ha parlat molt més de 155 i "tots els ressorts de l'Estat" que de diàleg. També ha descartat una amnistia per als presos polítics.

Dos anys després del referèndum de l'1-O, amb la sentència del Tribunal Suprem a pocs dies de sortir del forn, res no ha canviat en el Madrid polític. Tant fa que hi hagi Pedro Sánchez o Mariano Rajoy a la Moncloa, que les cartes continuen sent les mateixes: repressió i amenaces d'aplicació del 155 un altre cop.

La rebel·lió tampoc no canvia

Tampoc no ha canviat res a la resta de poders de l’Estat. Han passat dos anys de l’1-O i per aquells fets encara hi ha nou presos polítics entre reixes. A les portes del veredicte de Manuel Marchena, que s’espera molt dur, les altres institucions de l’Estat han tancat files. Malgrat posar la progressista María José Segarra al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat, i que pot donar instruccions als seus súbdits, aquests han mantingut l’acusació per la rebel·lió, el delicte més greu del Codi Penal. Per Oriol Junqueras demanen fins a 25 anys de presó. Com si l'escrit l'hagués redactat el desaparegut fiscal general José Manuel Maza. Per la seva part, l’Advocacia de l’Estat, que depèn directament de la Moncloa, no ha rebaixat gaire la cosa: penes d’entre 8 i 12 anys de presó per sedició. I això que només estava personada en la causa pel delicte de malversació. Mentrestant, el calaix de les euroordres està a punt d'obrir-se de nou, ara amb l'excusa d'un suposat terrorisme amb Puigdemont i Torra com a "col·laboradors".

Cap a la plantilla basca

No només no ha canviat la situació sinó que, a les portes de la sentència, ha empitjorat. Els poders de l'Estat s'han concertat. Des de l'Audiència Nacional, la Fiscalia i la Guàrdia Civil, executant l'Operació Judes per terrorisme en unes circumstàncies inversemblants, fins als mitjans de comunicació editats a Madrid i els grans partits espanyols, recuperant la plantilla basca: tot és ETA. Aquest mateix dilluns, Pablo Casado ja suggeria fer ús de la llei de partits per a tornar a il·legalitzar formacions independentistes. Tot plegat amb el vistiplau de la Moncloa: Pedro Sánchez també ha comprat el marc basc i ara exigeix al president Quim Torra que "condemni la violència". Una història que ja sabem com acaba.