És un no parar. España se rompe en mans del govern socialcomunista, bolivarià i chavista: llegeix la portada d’El Mundo, que va molt carregada de drames patriòtics. Subsidiàriament, les de l’ABC i La Razón. També El País fa el mateix —al seu estil, menys indignat— però amb els afers que inquieten els progres. I fins aquí el resum de les portades de Madrid. A Barcelona, El Periódico i El Punt Avui festegen el pacte dels pressupostos a l'Ajuntament del cap i casal, pacte que es bessó del que s'acordarà pels pressupostos de la Generalitat. Quina alegria. L'Ara s'alleuja dient que el president Torra es queda. Magnífic, tu.
Bé. Ara tocaria fer un monument a La Vanguardia, que obre la primera pàgina amb un afer que realment t’afecta. Era hora que algun diari t'ho posés davant dels ulls amb aquesta contundència. Tothom reia dels mini-ministeris com el de la Seguretat Social —que es feien per debilitar Podemos i tal pasqual— i ara resulta que el seu titular, José Luis Escrivà, n'ha dit una de ben fresca, que explica per què l'han fet ministre dels pensionistes: si Espanya no incorpora 270.000 cotitzants l’any, patirà de valent per sostenir les pensions. Com que per la via de la natalitat això trigarà, Escrivà diu que cal que vinguin immigrants. Pam.
No es pot donar un argument més poderós per acabar amb la xerrameca contra la immigració, Los españoles primero (o potser era Primero, los españoles?) i etcètera. La Vanguardia és l’únic diari que avui s’ho agafa seriosament. És la portada del dia.
Escrivà, abans de ser ministre, era el president de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), segurament l'organisme de control de l'administració pública més competent, per no dir l'únic competent. L'estiu passat ja va proposar una renda mínima de 430€ al mes per a reduir en un 60% la pobresa severa. També ha demanat, sisplau, que es reformi d'una vegada el sistema de finançament autonòmic i ha avisat que el deute públic pot arribar al 132% en 30 anys. Escrivà ho té clar.
Les pensions. Espanya encara, fins al 2045 si fa no fa, l’entrada massiva al sistema de pensions dels nascuts en l’anomenat baby-boom dels anys 60 i 70 del segle passat. El dimoni s’amaga en els detalls i en aquest cas el detall és que els nous pensionistes són més longeus. Els que van fer 65 anys el 1975 tenien una esperança de vida de quinze anys més. Al 2018, ja era de més de 21. Vol dir que la gent del baby-boom seran pensionistes set anys o més que els jubilats el 1975. És un dineral que hem de pagar, no faltaria sinó, però el sistema de pensions ja acumula un déficit de 18.000 milions. El passat novembre, la Seguretat Social va destinar la xifra rècord de 9.735,5 milions d'euros a pensions contributives, un 4,8% més que el mateix mes del 2018, segons el Ministeri de Treball. Parlem de pensions de mil euros i escaig de mitjana, que ja veus tu.
No cal tenir un doctorat en matemàtica quàntica per a saber on ens du aquesta situació. Més val que La Vanguardia —i els altres, si es desvetllen: tenen temps— vagin fent portades amb la cosa. Almenys no t’agafarà a la lluna de València, debatent si la fiscal general és poc o molt simpàtica o si cal mantenir la política del cadenat de Borrell amb les delegacions de la Generalitat a l’exterior.
