Pablo Iglesias i el cas Dina guanyen a les quatre portades dels diaris impresos de Madrid. La promesa de 800.000 llocs de treball de Pedro Sánchez, en canvi, és la que s’endú els títols principals a les portades dels diaris de Barcelona. Queda dit aquí per si serveix d’alguna cosa. No és al·lusió a cap superioritat moral ni fet diferencial, etcètera. També es pot considerar que els diaris madrilenys tenen un sentit de l’espectacle polític més desenvolupat. Que els del Cap i Casal estan més pendents del huevo i els del Foro, del fuero. Les interpretacions no s’acaben mai.

Certament, no passa sovint que un jutge demani el processament d’un vicepresident del govern espanyol. És notícia i Pablo Iglesias n’és el protagonista. Una mirada alternativa, però, faria més protagonista encara el jutge de l’Audiència Nacional que du el cas, Manuel García-Castellón. El magistrat ha demanat al Tribunal Suprem que encausi Iglesias en raó del relat fabricat per ell mateix amb retalls del cas, alguns dels quals ja havien estat desacreditats en el decurs de la instrucció.

Per exemple, el magistrat passa olímpicament de la declaració escrita de Dina Bousselham —l’exassessora de Podemos que dona nom al cas— que eximeix Iglesias del principal dels tres càrrecs que li formula García-Castellón. El jutge sap molt bé que si no hi ha acusació de la víctima (Bousselham), no pot imputar l’acusat (Iglesias). D’altra banda, la policia espanyola i un laboratori britànic han signat dues pericials de les quals es dedueix que Iglesias no hi va intervenir com insinua el jutge. Per paga, el relat confegit per sa il·lustríssima es basa en el testimoni d’un advocat acomiadat de Podemos que conté dotzenes de condicionals, dubtes i versiones contradictòries. I així tot.

Espera, però, que la millor part ve ara. El magistrat diu que el mòbil d’Iglesias en ordir tot el muntatge era treure’n profit electoral i amb “l'única finalitat de desprestigiar Okdiario”, el digital que dirigeix Eduardo Inda. Ui, sí. Com si necessités encara més desprestigi. Així, afegeix, Iglesias “va donar instruccions”, d’acord amb l'assessoria jurídica de Podemos, per presentar la desaparició del mòbil de Bousselham “com un encàrrec del govern del PP a l'excomissari Villarejo, per publicar al digital OKdiario, en el context d'una campanya per perjudicar Iglesias, i per tant, Podem”. Olé. Sorprèn això al magistrat García-Castellón? Algú li hauria de preguntar si ha viscut a Espanya els últims tres o quatre anys, perquè no seria el primer cop que el govern de què parla actua exactament tal com ho descriu.

Qüestions similars caldria adreçar als diaris que, amb aquella alegria i sentiment, donen curs a aquestes fabricacions judicials. Ni les qüestionen ni deixen constància de l’accidentat itinerari d’aquesta causa, ni del seu context: és el tretzè procediment judicial contra Podemos. Els altres dotze han quedat en res.

Com s’entén, tot això? Doncs s’entén si se sap quins magistrats del Suprem es fan càrrec del pase de García-Castellón i del futur d’Iglesias: Manuel Marchena, president del tribunal que va jutjar l'1-O; Andrés Martínez Arrieta, president del tribunal que ha inhabilitat Quim Torra, i Eduardo de Porres, instructor de la causa contra Laura Borràs. Els altres dos són Andrés Palomo i Ana Ferrer, que no tenen la significació política dels altres. Fa l’efecte que algú espera que el Suprem se’n surti allà on ha fracassat l’Audiència Nacional —segurament no és així, perquè a les democràcies consolidades aquestes coses no passen mai. Les portades, avui, com tants cops, només acompanyen la cacera.