Una de les característiques essencials dels espanyols, pel que fa a la política, és la capacitat de carregar-se líders sense cap mena de pietat pels mateixos aspectes de caràcter segons els quals els havien escollit o fins i tot adorat. El cas més radical d’aquest procediment de puja-baixa és el del rei Joan Carles I, que fou admirat per la seva inaudita prestància en aconseguir negocis per a l’Estat (a un preu molt irrisori, si el comparem amb la corruptela general dels seus presidents i ministres) i que ara tothom s’atreveix a titllar de lladre, i per aquest “tothom” em refereixo sobretot als plomaires que van passar-se anys fent-li reverències. Això també li ha passat a Carlos Mazón, un jurista d’escassa experiència fora de la política i una carrera musical digna de von Karajan, a qui l’escalada de càrrecs al PP i la promesa de descatalanitzar València li serviren prou per arribar al cim del petit poder.

No crec que Mazón enganyés gaire els seus electors, presentant-se com un polític que seguia la línia doctrinal dels populars d’ençà que Aznar va repensar el País Valencià com un satèl·lit marítim del quilòmetre zero. De fet, a tots els espanyols de fora Madrit que se senten sucursalistes de la capital ja els va bé tenir un president de comunitat autònoma que no tingui excessives llums mentre, seguint l’escola de Barberá (sic) i Paco Camps, de tant en tant els regali una Copa Amèrica de vela o un circuit de la F1. En aquest sentit, quan hom encara es pregunta per què un president valencià va ser capaç de passar-se quatre hores en un reservat endollant una periodista (amb una capacitat verbal i d’erecció encomiable) sense que ni un dels seus assessors tingués la bondat de córrer a pescar-lo mentre la gent s’ofegava, la resposta ha d’ésser la més crua; perquè a ningú no li semblà un tema d’urgència.

Molta gent que va cridar “rata traïdora” o “assassí” a Carlos Mazón als funerals d’estat era la mateixa que va córrer a votar-lo perquè el president valencià els devia prometre continuar alimentant-los de llaminadures

Contràriament a la majoria de la població, a mi em plau molt la democràcia perquè reflexa molt bé les llums i l’estultícia dels humans. Això ho sé del cert perquè molta gent que va cridar “rata traïdora” o “assassí” a Carlos Mazón als funerals d’estat era la mateixa que va córrer a votar-lo perquè el president valencià els devia prometre continuar alimentant-los de llaminadures (una mica com Jaume Collboni fa amb allò que queda de Barcelona). No escric ni penso que el vot sigui un xec en blanc, i només faltaria que la gent no pogués acusar de negligència els polítics que ha votat; però, com mostren totes les enquestes, després del cas de la DANA, la majoria de ciutadans del nostre país veí continuaran fent costat al PP a pesar de la negligència de Mazón. En poques hores, Núñez Feijóo li buscarà un substitut, aquesta nova cara generarà la simpatia lògica del principiant i la força de l’oblit substituirà tanta ira.

De fet, si Mazón se’n va al carrer no serà pels centenars de morts que va empassar-se l’aigua, sinó perquè els capatassos com Feijóo no poden acusar de negligent o il·legítim Pedro Sánchez mantenint el president valencià a la seva trona. De fet, el líder del PSOE pregaria perquè Mazón continués uns quants mesos al càrrec i així podria posar-se les seves ulleres vintage diàriament per recordar als espanyols que ell podia tenir corruptes al gobierno, però que el PP és ple d’incompetents. Des d’aquesta perspectiva, tampoc és d’estranyar la violència que la majoria de mitjans catalans han exhibit contra Mazón (i mira que, si parlem d’incompetents i falsaris, el món del processisme n’és ple...), perquè actualment al poder mediàtic català ja no li reca tant de mostrar que treballa pel socialisme. Però en el fons, per resumir la cosa, Mazón és el millor fitxatge que ha fet Sánchez en tota aquesta legislatura.

Estic segur que Carlos Mazón tindrà la jubilació política que mereix, i ben aviat (per designació autonòmica) engreixarà les cadires del Senat que, com es va palesar fa ben pocs dies en la compareixença del líder del PSOE, són patrimoni de la gent més justeta de cada secta. Així podrà deixar-se veure a la capital, que és on volen estar tots els polítics que es miren el seu país com una regió. Aquest pecat, i no pas la negligència d’estar mamant i tocant cuixa quan no hauries de fer-ho, és el més mortal que pot tenir un polític amb la seva terra. Però, per molt que bramin, els valencians ho certificaran a les urnes; així doncs, que els aprofiti. Només han acabat sacrificant el que van enaltir, fins a la següent tanda.