És interessant l’actitud de La Vanguardia a la portada d'avui, on va preparant el futur que li sembla més convenient, un horitzó de “col·laboració institucional”, com en diu a l’avantítol. El títol principal correspon a un esdeveniment en la direcció de “la majoria diferent que es cou (a foc lent)”, com deia l'Iu Forn en aquesta casa divendres passat. ERC, PSC i comuns s'ajuden allà on s’hi juguen la pell, que és als governs que tenen o tindran: la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Pel diari dels Godó, sempre favorable a l’estabilitat —concepte genèric amb el qual ja ens entenem— aquest quadre seria ideal perquè permetria fer govern a Espanya, refredar la situació a Catalunya i preparar les condicions que permetin convocar una taula de diàleg —sit and talk.
La gràcia de La Vanguardia és que bufa en aquesta direcció —tot molt legítim— sense necessitat de reinterpretar, estrafer o escanyar la realitat. Senzillament, dona preferència als esdeveniments que considera més favorables a la “col·laboració institucional” (en aquest cas la bona onda en les negociacions pressupostàries) i bandeja els fets que fan més soroll (la decisió de les bases d’ERC de no votar la investidura de Sánchez si no hi ha un acord per convocar una negociació a canvi).
La caverna mediàtica madrilenya, en canvi, fa de segurata de la pàtria en perill i necessita fabricar conflicte i tensió al preu que sigui. L’altre dia, El Mundo qualificava de “xantatge” que ERC volgués canviar cromos i transaccionar amb el PSOE. Avui li toca el rebre al PSC per proposar que es reconegui Catalunya com una nació i Espanya com un estat plurinacional. D’això en diu “exigir”, que és “demanar imperativament alguna cosa en virtut del propi dret, de la pròpia autoritat, de la pròpia força”. És tan evident que el PSC no “exigeix” res, com que Esquerra no fa cap “xantatge”, però aquest diari vol mantenir la temperatura molt elevada i necessita alterar i retòrcer les paraules per a presentar el natural estira-i-arronsa de qualsevol negociació com una brega de borratxos.
Fa el mateix l’ABC, quan presenta el debat en el si del Tribunal Constitucional com una fractura, un trencament, una divisió. La Razón també aplica la mateixa retòrica en parlar d'el órdago de ERC. Ves-t’hi acostumant. El martelleig i els brams de la caverna seguiran mentre durin les negociacions. Quina llàstima.
