Estem assistint en directe a l'encaix de les múltiples peces d'un trencaclosques que acabarà donant-nos com a resultat la fotografia de futur de la política catalana i espanyola.

La setmana passada Ernest Maragall hi posava una peça molt important per desencallar la construcció d'una banda del puzle, la que correspon a l'acord Esquerra-Comuns a Catalunya. I va ser en forma d'abstenció que permetia Ada Colau tramitar els pressupostos que han d'aprovar-se al ple de l'ajuntament de BNC del pròxim 20 de desembre. Això no vol dir que estiguin aprovats, encara, però dona marge d'un mes per tancar serrells i que l'equip de govern de Comuns i PSC passi el tràmit sense problemes.

A canvi, els Comuns s'hi han posat bé per aprovar al Parlament els pressupostos del Govern. Que sí, que són els comptes del pacte JuntsxCat-Esquerra, però els negocia el Departament de Vicepresidència, que no només està en mans d'Esquerra sinó del futur candidat del partit a presidir la Generalitat.  

I mentre, a la banda del trencaclosques corresponent a Madrit (concepte), fan veure que estan negociant durament i que estan consultant a les bases un acord que ja està una miqueta més que emparaulat. I si encara no està signat en un paper és per poder anar surfejant les pressions de la prehistòrica guàrdia felipista i d'alguns barons del PSOA (Partit Socialista Obrer d'Atapuerca) que s'han aliat amb aquella part de l’IBEX que pateix per si Pablo Iglesias els malmet alguns dels seus immensos privilegis. I qui diu privilegis, en diu negocis milionaris.

Aquest acord emparaulat (i una miqueta més) passa per una abstenció de l'independentisme “moderat” que ara representa Esquerra i que permetrà un govern socialista-podemita que servirà per obrir un període de “refredament” de la situació que desemboqui en una taula de diàleg. En diuen desescalar.

Per tant, aquesta entesa a varies bandes dibuixa això que ara anomenen “un escenari” on s'albira que la imatge de la part del puzle corresponent al futur govern català és un pacte Esquerra-Comuns-PSC, amb el PSC a dins o bé donant suport des de fora. O sigui, un nou tripartit que defensaria una Espanya moderadament plural i que, amb la inclusió dels Comuns encaixaria amb el concepte conegut com a “eixamplar la base”.

Ara bé, podria ser que en aquesta part les peces no encaixessin del tot per culpa de la proposta sobre immersió lingüística que el PSC vol presentar al seu congrés del mes vinent. Com que l'estratègia sociata és recuperar definitivament l’electorat de l’àrea metropolitana que va marxar a Ciudadanos, l’esquer de la llengua és oli en un llum. Tot i que cal dir que la proposta primer era més radical i les últimes hores s'ha suavitzat, però igualment som davant de l'efecte del llençol curt. Si tires amunt per tapar el cap del PSC amb el tema de la llengua, et queden despullats els peus d'Esquerra en un tema tan sensible pel seu electorat. I això és complicat de gestionar. Sobretot si no vols agafar un refredat, esternudar i fotre enlaire les peces del puzle.

I fora del trencaclosques hi tenim els postconvers, o sigui el món PDeCAT-JuntsxCat i uns quants satèl·lits que intenten convertir-se en petits planetes. El president Torra ja va deixar ahir clar a can Basté que no avançarà eleccions. Naturalment. Com va dir el poeta “Pa qué? Pa cagal·la?”. El sector “dur” necessita temps per quatre coses: 1/ Intentar “cosir” tot aquest món que ara transita electoralment esmicolat, 2/ Trobar un candidat (o candidata) i començar a vendre'l a l'opinió pública, 3/ Aconseguir prou gruix com per fer inviable un "Tripartit 3, el reton·no" i 4/ Pactar què passa amb Carles Puigdemont, la peça de cacera major per un Estat que el veu com la gran bèstia negra que cal abatre com sigui.

Un puzle complicat? Sí, però això de la política és com aquella famosa “medalla de l'amor”: avui més que ahir però menys que demà”. ¿O és que fa un mes, en plena campanya, es veia la possibilitat que a sobre de la taula ni tan sols hi hagués un trencaclosques que es pot intentar fer?