Per cinc portades a tres, el tema del dia és la moció, aprovada per un vot, en què el Parlament demana al president Torra que convoqui eleccions o se sotmeti a una qüestió de confiança. La moció pica el crostó al Govern però no obliga al president, que ja ha dit puja aquí dalt que veuràs París, per molts titulars que els diaris en facin. De fet, el millor titular sobre la cosa seria el de l’Ara (“No et creguis tot el que veus”), encara que no tingui res a veure amb la moció. Tens les portades al final d'aquesta peça.
Hi ha un altre tema, però, present a totes les portades: el marit detingut per ajudar la seva dona a suïcidar-se. La María José patia esclerosi múltiple. L’Àngel va enregistrar un vídeo on ella respon un tremolós “sí” quan ell li pregunta si vol que l’ajudi al suïcidi. És una història emocional que serveix per tornar a treure de l’armari la legalització de l’eutanàsia, com va passar fa 21 anys amb Ramón Sampedro, el tetraplègic del que se’n va fer la pel·lícula Mar Adentro.
El drama dels diaris en tocar aquesta qüestió delicada és que ho fan a cop de sentiment, esbombant casos com el de la María José o el de Sampedro amb un cert afany d'afavorir per la via emocional la legalització de l’assistència al suïcidi. El passat maig, l’Ara en va fer un especial que procurava equilibrar la llàgrima amb la informació. Però, usualment, la cobertura sentimental de casos com el d’ahir és el que acaba per marcar el debat públic. Més emocions que raons.
Raons i emocions
El passat gener, The Guardian, el diari progre britànic, publicava una de les seves “Lectures Llargues” (Long Reads) on el veterà reporter Christopher de Bellaigue examinava el cas d’Holanda, el primer país del món en legalitzar l’eutanàsia, el país més expert en la cosa.
Fins al 2002, l’eutanàsia a Holanda es tolerava. Un cop legalitzada, la xifra d'holandesos que es decideixen per la mort assistida va passar d'uns 2.000 el 2007 a gairebé 6.600 el 2017. Cal afegir-hi als 6.000 a qui el mateix any se’ls va negar la sol·licitud per manca de requisits legals, i els 32.000 morts sota sedació pal·liativa. En resum: prop d'un quart de les morts del 2017 van ser induïdes, explica De Bellaigue. La pràctica de l’eutanàsia té un suport important. La Societat Holandesa per l’Eutanàsia Voluntària aplega 170.000 membres, més que qualsevol partit polític.
De Bellaigue relata, de passada, un dels tres casos de mala praxi que investiga actualment la fiscalia holandesa. Es tracta d'una malalta de demència que havia demanat ser eutanasiada quan arribés “el moment precís”. Quan la seva metgessa va entendre que havia arribat, la pacient s’hi va resistir. La van haver de drogar i, mentre la seva família la subjectava, la metgessa li va posar la injecció letal. La facultativa s’ha defensat tot al·legant que complia la voluntat del pacient i que, com ja era incompetent, les seves protestes eren irrellevants. El tribunal avaluarà el mèrit d’aquest argument, però no podrà canviar aquella escena, d'una crueltat indescriptible.
Carreró sense sortida
A Holanda —segueix—, l'eutanàsia és un servei de salut bàsic, cobert per la prima mensual que tot ciutadà paga a la seva companyia d'assegurances. També s’ha convertit en una petita indústria. Un del centres d’eutanàsia més coneguts del país cobra a les assegurances 3.000 euros per eutanàsia, fins i tot si el sol·licitant es retracta a l'últim minut. De Bellaigue fa comptes: és molt més barat un suïcidi assistit que mantenir una persona dependent en una residència o a casa. Hi ha incentius en favor de l’eutanàsia més perversos que no sembla.
El periodista no fa d’aquests casos un argument, ni tampoc d’altres en sentit, diguem-ne, contrari. Li serveixen per a il·lustrar la complexitat de la qüestió i no per a desempatar el cap dels lectors en un sentit o altre. El seu punt és diferent. A ell l’interessa més la cruïlla moral i social on s’insereix aquesta pràctica i la mena de país que conforma, si no han anat massa lluny. Això és el que documenta extensament el reportatge. És l’altra cara del debat que és necessari tocar, agradi més o menys, en lloc d'empènyer als ciutadans pel carreró sense sortida dels sentiments, masegats a base d’històries d’alt voltatge emocional, sobre les quals es basteixen editorials solemnes, més lligats a la passió del moment que a la discussió calma i enraonada que potser convé.
