Les portades d’avui sonen com les trompetes de l’apocalipsi. Hi ha moltíssims nervis. No només a la caverna mediàtica, sinó en la resta de la premsa constitucionalista. La consigna és pressió en tota la pista contra el PSOE i marcatge a l’home a Pedro Sánchez com als partits de bàsquet on l’equip que va perdent s’ho juga tot a la desesperada en l’últim minut.

L’ABC bateja com a “tripartit independentista” la combinació entre l’acord PSOE-Podemos i l’abstenció d’ERC, que permetria la investidura de Sánchez. La Razón i El Mundo afegeixen més benzina a la foguera en pintar el projecte de reforma de l’Estatut basc com un pla del PNB i Bildu —recorda: presumptes socis de Sánchez— “per fer fora Espanya del País Basc”. Fot-li, que és de Reus.

A més, El Mundo posa gairebé tota la carn a la graella amb una entrevista a John de Zulueta, president del Círculo de Empresarios, “que agrupa la majoria de les empreses de l’Íbex”. Ja se sap que les empreses de l’Íbex voten més que tu. Aquest senyor diu que Sánchez s’ha petat línies vermelles (no explica quines) i que “ja hi ha fuga de capitals” (tampoc diu quins, encara que segurament no són els teus, no pateixis). Gabriel Rufián és presentat com el kingmaker amagat del país, l’home que treu i posa presidents. Quin espant. Els avantítols (i les fotos) són de pel·lícula de por: “Desafío al Estado”, “Órdago soberanista”, “Debilidad del gobierno”, etcètera. El món s’acaba. Quin patir, quanta angoixa.

El País hi juga a mitges. Es posa les mans al cap perquè ERC i la resta d'indepes han tornat a votar al Parlament una resolució que demana l’autodeterminació i reprova la monarquia. Per a aquest diari, Esquerra “burla el Constitucional”. Rebla el clau tot recordant que ho fa “dies abans de negociar amb el PSOE”. La Vanguardia també s’espanta però treu ferro a la cosa —el fet diferencial— dient que no, home, no, que només és un “gest”, un “gir retòric”, que no n’hi ha per tant.

Diràs que tot fa olor de ranci. Una mica sí. Tot això és el mateix material que es feia córrer l’any 1981 per generar pànic en vistes de la inevitable arribada al poder dels socialistes de Felipe González. (Recordatori per als més joves: a les eleccions del 1982 van saltar de 121 a 202 escons, la majoria absoluta més bèstia mai aconseguida. Corria l’acudit que si anaves pel carrer i davant o darrere teu no hi havia un diputat socialista, el diputat socialista eres tu).

No se sap què més poden dir demà. En fi. Estan a dues portades de fer servir el "No ganamos la guerra [la transición] para esto".