Més fàcil no ho podien tenir avui. Els empresaris familiars i el Vaticà han permès al trio de diaris antigovernamentals de Madrid firar-se unes portades impreses d’allò més nacional, amb un puntet foteta, contra el govern de Pedro Sánchez.

D’una banda, el mateix Sánchez ha rebut clatellots al Congrés d’Empresa Familiar, que no és que siguin TOTS els empresaris, però fan soroll. Aviam, tot això és normal. Si un govern vol apujar els impostos i càrregues (el salari mínim, recorda) als empresaris i després els va a visitar, els tals empresaris li diran de tot menys bonic. Així que és legítim pensar que les portades que fan tants escarafalls amb la bronca (El Mundo) i la reprimenda (ABC) dels empresaris són una exageració.

EM

ABC

D’altra banda –i aquesta sí que és pitjor– Carmen Calvo, la vicepresidenta, s’ha guanyat un desmentiment de la Santa Seu mentre feia la viu viu provant d’encolomar al Vaticà el mort, mai millor dit, del Valle de los Caídos. És molt estrany que el Vaticà faci aquesta mena de mentis. De natural, és un actor públic més aviat prudent, pacient i flegmàtic. Fa uns dos mil anys que es dediquen a la diplomàcia a l’engròs i al detall, entre altres coses perquè és així com han salvat la pell –sigui dit literalment i figurada– tots aquests segles.

La cosa ha anat així. Fa temps, els Franco –que se les saben totes– van adquirir una cripta a La Almudena, la catedral de Madrid. Quan el govern socialista va decretar el trasllat forçós de les despulles del dictador, va atorgar als Franco quinze dies per a triar on volien enterrar-lo (el cadàver, no el govern). A la catedral de Madrid hi tenim un racó, van dir. La catedral és al centre antic, al costat del Palau Reial, a uns centenars de metres del Senat, la Plaza Mayor, l’Arco de Cuchilleros, la Puerta del Sol i, fins i tot, de la Chocolatería San Ginés i del bar on penja el cap del toro Segador, que fou personatge famós de la crònica política.

Del Valle a la Catedral

És a dir, que la mòmia de Franco saltarà del Valle de Los Caídos, on només hi acuden els fans, al bell mig de la ruta per on circulen milers i milers de turistes japonesos, nord-americans, francesos i etcètera.

Veient que és pitjor el remei que la malaltia, el govern espanyol ha acudit cames ajudeu-me al Secretari d’Estat del Vaticà, aviam si poden ordenar sisplau al bisbe de Madrid que eviti que Franco reposi a la catedral. De pas, si els deien que no o donaven allargues, podrien culpar a "Roma" del desgavell. Win-win.

Però no. El Vaticà ha respost què coi m’expliques i que convencin la família, que té tot el dret d’enterrar al parent a la cripta de la seva propietat, que per això cadàver i cripta són seus. Per més inri, Calvo ha quedat com una pocapena tot sentint-se a dir si no sap que un bisbe és gairebé plenipotenciari en el seu territori i que el Secretari d’Estat no mana sobre les diòcesi ni sobre els seus titulars. Una visita inútil, vaja.

La llufa que Carmen Calvo volia penjar al Papa ha acabat caient a sobre de tot el govern espanyol. Aquí és on les portades hi suquen pa. El Mundo, que gairebé ha perdut la seva retranca i s’enfurisma molt solemnement, en fa un titular com una martellada. Exagera, perquè és improbable que Roma organitzi una “crisi” per la mòmia d’un dictador. La Razón fa una pancarta amb la rectificació. L’ABC combina les dues coses –i les exagera, com El Mundo.

LR

EP

El País s’ha quedat sol tot festejant que Ciutadans ha fet córrer el forrellat per la tramitació dels pressupostos. Fa una mica de pena tanta il·lusió, perquè el mateix diari amaga que la maniobra de Cs té poc a veure amb els comptes de Sánchez (ja han dit que no els hi aprovaran), sinó que és la seva manera d’enviar el missatge que no són un partit de bloqueig, com el PP de Pablo Casado, sinó de pacte, acord, diàleg i tal Pasqual.