Les portades diuen que s’allarga, que arribarem confinats a finals d’abril, encara que potser no serà tan dur com ara, perquè deixaran sortir alguna gent —als grans no, els estudiants tampoc no els caldrà— i que hem de dur mascareta per anar al carrer. Ahir era l’apocalipsi laboral, avui és la pròrroga de l’estat d’alarma, sempre tot en lletres gruixudes de banda a banda de la pàgina perquè t’hi fixis bé.

Cada dia té el seu afany i la pandèmia és punyetera, certament, però la manca de seguiment i continuïtat informativa (si més no a les portades) és com aquelles escenes d’antiquíssimes pel·lícules còmiques on tothom es persegueix ara cap aquí, ara cap allà, amunt i avall, corrent com pollastres sense cap. Diuen, diuen, diuen que hi ha metges que recomanen no seguir gaire les notícies i alguns influencers expliquen que han taxat el (poc) temps que hi dediquen. Uns i altres es volen estalviar justament aquest mareig: un dia et fan mirar cap allà amb angoixa urgent i al següent t’assenyalen l’altra banda amb precipitació nerviosa. Resultat: tortícolis i mareig.

És una mica com el vaivé de la única autoridad competente. Espanya aplicava el confinament més dur, duríssim, del món mundial fins fa una setmana, que es va haver de reforçar. Llavors no calien les mascaretes però ara sí perquè, si el govern espanyol afluixa el confinament, tornarem —o paradoxa!— a les mesures anteriors que, tot i ser les més dures, duríssimes, del món mundial, compensarem tapant-nos la boca. Que hagis de dur la boca tapada és, posats a malpensar, com un preludi de tenir la boca tancada. És complicat.

Els únics que se salven de les complicacions de la pandèmia són els lectors de l’ABC, als qui el diari obsequia avui (avui també) amb un pòster del Primer Soldado de España, que parla de gratitud y orgullo vestit amb uniforme de camuflatge de l’exèrcit i mascareta —la mascareta que no calia. Perquè, gent, el virus no entén de fronteres i territoris, però de camuflatges sí.

ABC

LV

EPA

EPC

ARA

EP

EM

LR