Sobre el paper, i sobre la llei, les comunitats tenien les competències exclusives en Sanitat, transferides completament entre els anys 1981 i 2001. Els diferents governs autonòmics disposaven dels seus propis sistemes de salut, amb experiència acumulada de dècades. Però va arribar el coronavirus i La Moncloa, el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, va decidir prendre les regnes de la gestió. Alguns ho han qualificat de "155 sanitari" i altres de "LOAPA sanitària".

Ara fa un any, el 14 de març del 2020, s'anunciava un Consell de Ministres extraordinari, en dissabte, davant l'acceleració de la propagació del virus. L'endemà, després de nou hores de reunió, Pedro Sánchez compareixia des de la sala de premsa del palau de La Moncloa per anunciar la declaració de l'estat d'alarma a tot Espanya. I el 15 de març entrava en vigor. Una eina que no s'havia hagut de fer servir durant la democràcia espanyola més enllà d'una vaga de controladors aeris ben acotada. Primer punt: el comandament únic el tindrà ell mateix i els ministres de Sanitat, Interior, Defensa i Transports. Plena disposició per dictar ordres pel seu compte. Les comunitats només tenen veu, però no vot. Des de llavors, un any després, s'ha anat modulant, però els territoris continuen sense recuperar les seves plenes competències.

En tot moment la batuta l'ha portat l'Estat, encara que hagin passat els mesos i els ministres. Abans amb Salvador Illa i Carolina Darias, i ara amb Carolina Darias i Miquel Iceta. Primer va ser amb els militars, policies i guàrdies civils cada dia des de La Moncloa, les compres centralitzades –també de centenars de milers de tests defectuosos–, el desabastiment de material sanitari imprescindible o la improvisació del confinament unitari. Però també es va veure després amb l'anomenada "desescalada". Malgrat patentar el terme de "cogovernança", el desconfinament es va fer seguint un pla únic de fases per al conjunt de l'Estat. Cogovernança, però amb les competències retingudes per La Moncloa.

El millor exemple van ser les conferències de presidents autonòmics de cada diumenge, que des de l'estiu no s'han tornat a celebrar. El malestar era generalitzat entre gran part de les comunitats, fossin del signe que fossin, per a la posada en escena. Si bé Pedro Sánchez prometia participació de les autonomies, a l'hora de la veritat hi arribava amb les decisions ja preses. Segons denunciaven els líders territorials, el president espanyol es limitava a fer l'anunci i escoltar les queixes. Les topades amb diversos dirigents autonòmics han estat especialment sonades. Especialment amb el president Quim Torra, que proposava unes mesures que eren menyspreades, però s'acabaven adoptant setmanes després. O amb la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, a qui el govern central li va imposar l'estat d'alarma quan tot Espanya n'havia sortit.

Pel camí, també, s'ha afeblit el control parlamentari. Durant la primera onada, l'estat d'alarma tenia cada dues setmanes el seu debat parlamentari i la seva votació de la pròrroga al Congrés. Davant dels maldecaps que va suposar per a Pedro Sánchez, a la tardor va decidir declarar un estat d'alarma de sis mesos amb una compareixença del president espanyol cada dos mesos (l'únic que van arrencar els grups). Les autoritats delegades competents van passar a ser els presidents autonòmics, però el terreny de joc continua estant delimitat per l'Estat. Es va veure quan la Generalitat, però també el govern d'Astúries, van plantejar confinaments domiciliaris, que La Moncloa va impedir. També quan Castella i Lleó va voler avançar el toc de queda a les vuit del vespre, que Sánchez va portar als tribunals.

Les tensions no s'acaben. S'ha vist aquesta mateixa setmana amb el procés de vacunació i el doctor Josep Maria Argimon amenaçant amb la desobediència. El govern de Catalunya, però també els de les Balears, Madrid o Andalusia, han reclamat poder fer servir les dosis d'AstraZeneca amb majors de 55 anys. Gràcies als nous estudis és el que han fet països com França, Alemanya, Suècia, Itàlia, Grècia, Bèlgica, Portugal o Andorra. Però el Ministeri de Sanitat, que fixa les directrius, continua ajornant la possible decisió.

Més enllà de la crisi actual, també s'han produït altres moviments en clau recentralitzadora. El passat desembre, el Consell de Ministres va aprovar, en paraules de la portaveu María Jesús Montero, "el primer pla general d'emergències de l'Estat". El que fa aquest projecte és "integrar" tots els plans d'emergència existents, tant els estatals com els autonòmics, i mobilitzar també tots els recursos existents, tant els estatals com els autonòmics. Serà per fer front a "emergències inespecífiques i multirisc que no tenien resposta en els plans ordinaris", com era el cas de la Covid-19.

L'australià Lowy Institute va publicar fa poques setmanes un rànquing que avaluava la gestió que havien fet de la crisi del coronavirus fins a cent països de tot el món, la resposta que hi havien donat. Al pòdium, Nova Zelanda, Vietnam i Tailàndia. En canvi, Espanya ocupa la posició 78, superat per tots els seus veïns. Els últims llocs són per al Brasil, Mèxic i Colòmbia. Un altre estudi, de la Universitat de Cambridge, va concloure que l'estat espanyol va ser el país de l'OCDE que pitjor va gestionar la primera onada, la primavera de l'any passat.

Un any d'estat d'alarma, amb la treva dels mesos d'estiu. L'estat espanyol ha passat d'un comandament únic a una cogovernança limitada i encotillada, malgrat les competències transferides de fa anys. En el cas de Catalunya, va ser la primera comunitat, l'any 81, ara fa quatre dècades. De moment, res no fa preveure el final. De fet, aquest mateix divendres, la ministra de Sanitat no tancava la porta a allargar-lo més enllà del 9 de maig, que és quan finalitza l'actual estat d'alarma de sis mesos.