No a la Guerra Carme Chacón i Jorge Fernández Díaz se les han tingut directament aquest divendres a compte de la guerra contra el terrorisme de l'Estat Islàmic a Síria. La número u socialista per Barcelona a les eleccions generals del 20D es preguntava en una ràdio: "¿Espanya ha de bombardejar Síria per ajudar França? La meva resposta és no. Si cal bombardejar, ho han de fer els països àrabs que vulguin acabar amb el Daeix (Estat Islàmic, EI)". El ministre de l'Interior, des dels micròfons de la ràdio pública, ha replicat que "evidentment" Espanya ajudarà a França en la lluita contra l'Estat Islàmic quan li ho sol·liciti i ha recalcat que ningú a la UE "no ha prestat, presta i sens dubte continuarà prestant" tant suport al país veí com Espanya:

L'exministra de Defensa del govern de Zapatero també s'oposa a enviar soldats a Síria: "Jo no veig 'botes sobre el terreny' [eufemisme anglès de "soldats"] a Síria, ni d'Espanya ni d'altres països”, ha dit al mateix programa. Aquest és el terreny relliscós on Chacón vol atreure el Govern popular. Al Fòrum Europa, aquest dijous, va exigir al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que expliqui què li ha demanat França que faci Espanya a Síria en resposta als atemptats de París. Es referia a si el primer ministre francès, Manuel Valls, li ha demanat que rellevi les tropes franceses a Mali per a dedicar-les al conflicte sirià.

Tropes a Mali?

De moment, el PP es mou bé en aquest terreny relliscós. Defensa té preparada la contingència maliana, però sembla que encara no hi ha una petició francesa en ferm. Aquest dijous, a més, el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha dit que "no hi ha més solució que la militar" per "eliminar" les posicions de l'EI a Síria, l'Iraq, Líbia o Mali. És a dir, "botes sobre el terreny". Però només és una finta. Tot seguit va assegurar que una intervenció militar "sense el suport de l'opinió pública" no és possible, "per forts que siguin els governs". Serietat i pebrots, un cop ben apreses les lliçons del 2004 i, de retop, cop de colze a Aznar, que va fer justament el contrari fins que li van caure a sobre els atemptats de l'11M. Molt fi. També l'ambaixador de França, Yves Saint-Geours, aquest divendres ha dit que la campanya electoral que arrencarà divendres que ve fa que, per al Govern espanyol, "no sigui tan fàcil prendre decisions" que concretin la seva lluita contra l'Estat Islàmic en el terreny militar. Mentrestant, el ministre de l'Interior ha procurat sumar-hi una mica de gesticulació, convocant el mateix dijous el pacte antigihadista per presentar quatre nous socis: un partit en estat de necessitat com és Ciutadans i tres minoritaris que no poden negar-s'hi. El missatge és: hi treballem, estem units.

Un nou 'No a la guerra'?

Chacón, però, evoca obliquament la campanya del 2004, marcada per la decisió del Govern del PP d'intervenir a la guerra d'Iraq –en contra de tot i de tothom– i per la tòxica gestió oficial dels atemptats de l'11M, tres dies abans de les eleccions generals: deu explosions simultànies en tres trens de rodalies, 191 morts i uns 1.700 ferits. El PP tenia les eleccions al sac, però l'11M "va desencadenar un tens procés de presa de decisions en aproximadament milió i mig de persones, condensat en poques hores (...) que es va abatre contra el PP", com explica el professor José Antonio Gómez Yáñez; "una coordinació sobtada de milions de votants, consumada en 48 hores", en paraules de Josep M. Colomer. Els bombardejos sobre Síria poden acabar fent víctimes aquí, via "coordinació sobtada" o girant-se contra el PSOE si es posa de cul al suport que d'altres governs occidentals i Rússia ofereixen al president francès François Hollande. L'afer ha entrat en campanya i s'hi quedarà. De la mà de Carme Chacón, aquelles bombes són ja alguna cosa més que un llunyà i confús soroll de fons associat a França i Rússia. Podemos i el seu entorn, l'altra esquerra que li disputa l'espai al PSOE, no dubtarà a enganxar-s'hi. Ja fa tres dies que l'exministra de Defensa passa pel circuit radiotelevisiu matinal deixant caure subtilment que la Síria i l'Estat Islàmic del 2015 són l'Iraq i l'Al-Qaeda del 2004 (i el Rajoy dels 2015 és l'Aznar del 2004). En unes eleccions que per al PSOE es presenten tan tancades com les del 2004, tot s'hi val: un afer tan enverinat pot marcar la diferència al seu favor i convertir-lo en el partit més "pactable" en el futur hung parliament, un Congrés penjat, sense majoria clara, on tots els acords són possibles.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat