Catalunya se sent traïda. Els catalans i les catalanes ens sentim traïdes. És un sentiment capriciós, perquè prové del desengany d'una confiança prèvia. Dol més que la pura oposició o negació. Les traïcions, però, provenen de camins diferents, i els motius pels quals uns se senten traïts a vegades són la causa de traïció d’uns tercers. Aquest és el cercle viciós en el qual estem immersos. Vivim en temps que podríem anomenar de “política de la sospita”.

Veiem com es viu aquest sentiment en els partits polítics sense necessitat d'anomenar-los. Perquè quan el sentiment aflora l’estratègia decau, i ho fa tot una mica més transparent.

Uns se senten traïts perquè els dies sis i set de setembre es va liquidar de facto l'Estatut d'Autonomia que tant varen treballar per tirar endavant. Traïció al llegat i a la història pròpia. Traïció que no beu tant de la voluntat del poble sinó de les institucions que el representen. D'altres se senten traïts perquè el seu concepte de justícia no accepta que sigui pertorbada a través de noves identitats. Sentiment de traïció que prové d'una defensa rígida sobre la idea d'Espanya i que jutja traïdors els que s’atreveixin a refutar-la.

El clima de traïció evidencia els temps en què vivim, on impera la desconfiança. És una política del sentiment, de la visceralitat, de cossos travessats per la tristesa i pel desig

També n'hi ha d'altres que no es volen sentir traïts, als que s’acusa de traïdors per les altres dues bandes. Aquí la traïció va de la mà de referències a l'equidistància, on hi subjau una subtil variació de la traïció: traïció per covardia. Els darrers en acusar de traïció se senten traïts també per aquells que es compten entre els "seus", però que consideren que l'estratègia escollida –també covarda– és una traïció al poble que es va manifestar l’u d'Octubre. Aquests diuen que la traïció és omplir-se la boca de lleialtat mentre els seus són qui pateixen les conseqüències del que la llei entén com a traïció, és a dir, la presó.

La darrera traïció ja s’està coent. L’elecció de Quim Torra com a candidat a la Presidència de la Generalitat posa les diferents parts en peu de guerra. També bull a les xarxes, lenta però intensament, per la impotència acumulada per anys de processisme. Aquí la traïció agafa colors bèl·lics quan s’acusa de col·laboracionistes de Vichy –el règim francès que durant la II Guerra Mundial va cedir part del país al Tercer Reich– a una part dels que fins fa quatre dies eren els seus companys de lluita. És una posició extremament desafortunada, que parteix d'una anàlisi de la societat on només hi ha una veritat, l’única que mereix ser escoltada. El clima de traïció evidencia els temps en què vivim, on la desconfiança impera com a la Florència dels Mèdici. És una política del sentiment, de la visceralitat, de cossos travessats per la tristesa i pel desig. I és normal que sigui així, més quan el jutge Llarena s'atreveix a llençar amenaces de traïció sota demanda, ballant entre la prevaricació i la seguretat que li proporciona el martell amb el que clou sentències. Aquesta és, sens dubte, la pitjor de les traïcions: la de la impunitat del poder.