Partia com a favorita, però la candidatura de Nadia Calviño ha acabat naufragat. No serà la nova presidenta de l'Eurogrup durant els pròxims dos anys i mig. Així ho han decidit els 19 ministres de Finances de l'eurozona. En una votació que ha estat molt ajustada ha estat l'irlandès Paschal Donohoe qui s'ha acabat imposant, en segona volta i malgrat anar per darrere. La vicepresidenta espanyola havia aconseguit el suport de pesos pesants, com Alemanya o França, a més dels països del sud, com Itàlia o Portugal. Però aquests avals de pes, després d'una intensa campanya de La Moncloa, no han servit per a res. Pedro Sánchez no ha superat la primera prova de foc, a deu dies de la negociació del fons de reconstrucció europeus, el veritable examen.

La pugna per la presidència de l’Eurogrup s’ha hagut de resoldre en una segona votació. En la primera, ni l’espanyola Nadia Calviño, ni l’irlandès Paschal Donohoe (Partit Popular), ni el luxemburguès Pierre Gramegna (liberal) ha obtingut els deu vots necessaris. Calviño ha quedat per davant dels seus dos rivals, i Gramegna s'ha acabat retirant. Però, en una nova votació, s'han capgirat les coses i s'ha imposat Donohoe. A partir del 13 de juliol el ministre irlandès agafarà el relleu del portuguès Mario Centeno.

En el seu compte de Twitter, el ministre irlandès ha dit estar "profundament honrat de ser elegit nou president de l'Eurogrup". Donohoe promet treballar "amb tots els meus companys de l'Eurogrup  els pròxims anys per a garantir una recuperació justa i inclusiva per a tots fent front als reptes que hi ha per davant amb determinació".

Per la seva part, Nadia Calviño s'ha limitat a felicitar el guanyador. "Esperem treballar junts per garantir una recuperació robusta que no deixi ningú enrere", ha desitjat la vicepresidenta tercera.

La presidència de l’Eurogrup no és poca cosa, i menys en un moment com aquest: enmig d’una crisi econòmica com la del coronavirus. Si bé sobre el paper és un organisme informal i no reglat, sense poder executiu, a l’hora de la veritat marca la política financera de la zona euro. És l’Eurogrup, per exemple, qui acaba decidint si un país és rescatat o no, i sota quines condicions. Exercir-ne la presidència implica un important paper de mediació entre interessos oposats.

Però la votació de l’Eurogrup ha estat l’avantsala del que vindrà en deu dies: la negociació del fons europeu de reconstrucció. S’acabarà de perfilar durant el Consell Europeu del 17 i 18 de juliol. És clau per als països més afectats, els del sud, que lluiten contra els interessos dels països del nord. Espanya proposava un pla d’un bilió i mig, que finalment s’ha quedat en la meitat: 750.000 milions d’euros. Els països del sud també volien que fos mitjançant transferències i no deutes. Finalment serà en transferències i en préstecs. Caldrà veure en quins percentatges.

No és el primer candidat espanyol que fracassa com a candidat a president de l'Eurogrup. El 2015 ja li va passar al ministre popular Lluís de Guindos.

La Moncloa mira cap a un altre costat

Després d'aquest revés, des de La Moncloa es limiten a defensar que ha estat "una gran candidata" i que és "una magnífica vicepresidenta econòmica per aconseguir la reconstrucció europea després de la pandèmia i que ningú es quedi enrere". Fonts de l’executiu es mostren "molt orgullosos del seu treball infatigable per consolidar l’economia espanyola i garantir el futur de la Unió Europea".