Al tripartit català se’l va anomenar mediàticament com el Dragon Khan. Anys després, però, aquells governs inestables poden quedar en una simple anècdota. Ara farà un any que es va constituir el primer govern espanyol de coalició des de la Segona República. Es va posar en marxa en els primers compassos del 2020 i pràcticament no ha tingut treva. Per començar, una pandèmia mundial que és crisi sanitària i debacle econòmica. El diàleg amb Catalunya ha estat de fotografia, mentre els presos polítics veien retallats els drets previstos en el reglament penitenciari. El rei emèrit fugia d’Espanya amb la col·laboració del PSOE mentre esclataven els casos de corrupció i els fraus a Hisenda. A tot això i més cal sumar-hi els enfrontaments amb llums i taquígrafs a l’interior del Consell de Ministres entre els de Sánchez i els d’Iglesias. La muntanya russa no ha parat de donar voltes i més voltes, soroll de sabres inclòs. I ara arrenca el 2021 costa amunt, amb no poques carpetes encara obertes i calentes. L’únic petit respir ha estat l’aprovació dels anhelats pressupostos, que donen certa perspectiva de legislatura llarga, que no tranquil·la. Si res no es torce abans.
Tancar bé la crisi sanitària
A la primera onada de la Covid-19 hi va arribar tard i malament, és una evidència. El ministre Salvador Illa va haver d’aprendre de la seva cartera –on va arribar per participar en la taula de diàleg– a marxes forçades. A partir d’aquí va començar una gestió de llums i moltes ombres, en molts moments centralista, en altres moments erràtica i també imprevisible. Des de la manca de material per als sanitaris i la compra de tests fallits fins al comandament únic. El govern espanyol ha acumulat desenes de querelles, algunes evidentment polítiques, presentades per la dreta i l’extrema dreta, però altres de col·lectius professionals, com els sanitaris. Ara, però, l’objectiu és tancar la crisi sanitària amb els mínims danys possibles. L’horitzó de la vacunació, que comença avui, és esperançador. Però requerirà encara alguns mesos i fer complir la previsió de dosis promeses als espanyols cada dia durant les últimes setmanes. L’escenari més optimista del ministre Illa és finals del pròxim estiu.
FOTO: Arribada de les primeres dosis de Pfizer aquest dissabte a Guadalajara (Pool Moncloa)
La llibertat dels presos
És possiblement la carpeta més calenta que tenen damunt la taula: la llibertat dels presos polítics. I la més incòmoda de cara a l’opinió pública i publicada espanyola. Tant que ja s’ha incomplert la promesa del ministre Juan Carlos Campo: la d’aprovar en Consell de Ministres abans que acabi l’any la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició al Codi Penal. Descartada l’amnistia, la via més probable a hores d’ara és la de l’indult, que no obstant això està en mans del poder judicial, que té els presos com a ostatges i podrà jugar amb els temps. La Fiscalia del Suprem ja ha enviat un avís a La Moncloa: poden controlar el govern, però no l’Estat. Fins i tot l’exjutge de l’Audiència Nacional i actual ministre Fernando Grande-Marlaska s’ha vist sorprès del biaix polític. Mentrestant, Pedro Sánchez intenta que se’n faci el mínim soroll possible fins que no arribi. Serà el gran cavall de batalla de la triple dreta de Colón per intentar derrocar el govern de coalició.
El 14-F i la taula de diàleg
Però ERC espera un gest amb els presos i el govern espanyol està disposat a fer-lo. La primera data al calendari del 2021, si la pandèmia no diu el contrari, són les eleccions catalanes del 14 de febrer. Al govern espanyol també li interessa reforçar el lideratge dels republicans, davant del sorpasso improbable del PSC. Millor Pere Aragonès que Laura Borràs, pensen, ara que JxCat comença a remuntar a les enquestes, fins i tot a la del CIS de Tezanos. Abans del 14-F no es reunirà la taula de diàleg, que només ha celebrat una reunió de constitució a La Moncloa. Des de l’executiu central són conscients que serà més fàcil aconseguir avenços amb els republicans al capdavant de la Generalitat i amb els presos al carrer.
Una monarquia enfonsada
Ningú no esperava un 2020 marcat per la pandèmia. Tampoc per l’enfonsament sense precedents de la imatge de la monarquia espanyola. Ha estat l’any on hem vist un rei emèrit fugir a una dictadura. També hem vist el seu fill expulsar-lo de la família reial i retirar-li la paga. Però ni així el fill, que era el segon beneficiari d'una de les fundacions offshore, no s'ha atrevit a matar el pare en el seu discurs de Nadal. Per si tot això fos poc, Felip VI ha acabat de llaurar la imatge de rei de part, un camí iniciat el 3-O de 2017 i continuat per les cartes d’uns militars que l’han conegut a les tres acadèmies. El vicepresident Pablo Iglesias aprofita l’escletxa per remar contra la Zarzuela, mentre Pedro Sánchez s’ha apressat a construir un tallafocs. El PSOE s’ha convertit en el guardaespatlles dels borbons. Per aquest motiu, mentre La Moncloa en públic tanca files, en privat pressiona perquè hi hagi moviments que salvin la corona. És el nucli central del règim del 78. Com va admetre el ministre Juan Carlos Campo, si es toca aquesta peça “pot caure tot”. El CIS continua amb l’omertà al voltant de la Casa Reial, però apareixen enquestes alternatives on s’imposa la República.
FOTO: El rei Felip VI va esquivar com va poder els tripijocs del seu pare fugit (Casa Real)
El pols amb els jutges
El 2020 acaba com va començar: amb Carlos Lesmes i els seus al capdavant de l’òrgan de govern dels jutges, amb el mandat caducat des de fa més de dos anys. Avui s’ha convertit en el principal contrapoder del govern espanyol de coalició, sortint a l’ofensiva contra alguns dels seus integrants --en especial el vicepresident Pablo Iglesias-- i actuant com si tingués el mandat en vigor. El PP es nega a renovar el CGPJ, i sense el PP és impossible sortir del bloqueig. El PSOE i Unidas Podemos tramiten ara a tota màquina una reforma legislativa per a limitar-ne les funcions. Segurament arribi massa tard. Durant aquest mandat caducat ja ha renovat els principals òrgans de la judicatura, entre aquestes les presidències de totes les sales del Tribunal Suprem, colonitzades per la dreta per uns quants anys. Res fa preveure que s’aturin les turbulències.
Estabilitzar una majoria parlamentària
Els socis de La Moncloa només sumen 155 diputats, 21 per sota de la majoria absoluta al Congrés. Després de moltes giragonses, l’any ha acabat com el van començar: amb la majoria que va fer possible primer la investidura i després els pressupostos. Per retenir aquests números el govern espanyol haurà d’apostar, sobretot, per un diàleg real amb l’independentisme. Però Sánchez –o Iván Redondo– ha demostrat ser poc previsible. No és el primer cop ni el segon que intenta un acostament amb Ciutadans, i pot tornar a passar si canvia el context. Abans, però, Sánchez i Iglesias hauran d’aprendre a rentar els draps bruts a casa, i no en públic com han fet en els primers dotze mesos de govern de coalició.
Fer front a la debacle econòmica
La plantofada del coronavirus no només ha estat sanitària, sinó també econòmica i social. Les últimes previsions de l’OCDE preveuen que Espanya tancarà l’any amb una caiguda del PIB de l’11,6%, mentre el 2021 només remuntaria un 5%. No es pot deslligar aquestes previsions de l’afectació laboral, amb uns ERTO que maquillen la magnitud de la debacle. No n’hi haurà prou amb la pluja de milions dels fons europeus, i això generarà inevitablement tensions dins la coalició per com encarar la recuperació econòmica. No només és la pugna Calviño-Iglesias. Ja hi ha hagut una primera mostra: el ministre José Luis Escrivá, en línia amb les exigències de Brussel·les, treballa en una retallada del 5% en les pensions a través del còmput d'anys. Des d’Unidas Podemos ja han expressat la seva oposició frontal. Caldrà veure si realment hi ha un canvi de paradigma o no. En la memòria queda el pla E de Zapatero, al qual van seguir anys d’austeritat.
Foto: Els dos socis de govern han exhibit públicament les seves diferències i pugnes (EFE)
Fer avançar l’agenda progressista
De moment, l'única gran llei del govern espanyol que ha complert tots els tràmits és la Llei Celaá, la nova norma educativa. N'hi ha d'altres de molt simbòliques que ja estan encarrilades, com la llei d'eutanàsia, la nova llei de memòria democràtica o la llei de llibertats sexuals (la del només sí és sí). Hi ha altres compromisos recollits en el programa electoral, però, que costaran més de fer complir. Sobretot quan hi ha enmig els ministeris econòmics en un context de crisi. Ho ha demostrat recentment la pugna per ampliar la prohibició de desnonaments, que Unidas Podemos volia allargar fins a 2022 i que finalment expirarà el pròxim 9 de maig. El mateix es preveu amb la pujada del salari mínim interprofessional, que el programa de govern de coalició preveu elevar fins als 1.600 euros un cop acabi la legislatura. De moment, però, la pujada d'aquest any està congelada fins a nou avís. Del compromís de limitar els preus del lloguer, arrencat per Iglesias en la negociació pressupostària, no se n'ha sabut res més. Tampoc de la gran reforma fiscal d'Espanya per atacar les grans fortunes.
El futur de l’executiu
Abans tot ho podia tapar el CIS. Ara ni tan sols això: el baròmetre d'aquesta setmana donava la intenció de vot més baixa per als socis de govern des de la investidura. En la mateixa línia que altres enquestes. Amb una particularitat: les tres dretes superaven en percentatge al PSOE i Unidas Podemos. Els pressupostos de l'Estat donen pràcticament per assegurada la legislatura, però no la reelecció. Per això, fa temps que plana sobre La Moncloa l'ombra de la remodelació de gabinet. Encara és molt incipient, però passaria per la reducció de ministeris, que avui són 22. A les travesses: Carmen Calvo per jubilació i Margarita Robles per fer el salt al Tribunal Constitucional.