Antoni Vives, un dels 18 detinguts i alliberats sense càrrecs dijous passat en l’“operació Pika”, ha explicat aquest diumenge que els mateixos guàrdies civils que escorcollaven casa seva li van explicar “el chorreo” amb que els havia esbroncat la indignada secretària judicial que els acompanyava “perquè considerava del tot irregular que la fiscalia instés una detenció en un cas en mans del jutge. Va ser molt dura, a més a més, relacionant la meva detenció amb el que havia de passar dilluns”, en referència al judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N, en paraules de Vives.

L’extinent d’alcalde d’urbanisme de Barcelona ha fet un relat força acolorit, en to tranquil, de la seva detenció, escorcoll i trasllat a la comandància de la Guàrdia Civil de Tarragona al programa Via Lliure de l’emissora RAC1.

Vives va haver d’acompanyar el seu fill a escola amb un agent al cotxe; li van mostrar notes d’OK Diario (digital on s’han filtrat diverses intoxicacions d’origen policíac) com a "prova" de la seva relació amb els falsos comptes de l’exalcalde Xavier Trias; va assistir a les discussions entre els agents sobre el tractament de les dades dels seus ordinador i telèfon, alhora que van reconèixer que no tenien les seves declaracions de la renda (que el mateix Vives els va lliurar) o escoltar comentaris sobre “l’entorn tòxic” d’Artur Mas.

El recompte de Vives és el relat “d’un esperpent”, diu Xavi Bundó, el presentador del programa.

També Xavier Arbós, catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona, present a l’emissora, reacciona amb sorpresa per les “irregularitats” que conta Vives. Que la secretària judicial vinculi l’escorcoll i el judici contra Mas “deixa caure una ombra gairebé diria de prevaricació sobre el comportament dels jutges que han de jutjar demà [la causa pel 9-N]”, diu Arbós.

“S’ha de repetir, tantes vegades com calgui, que la privació de llibertat ha d’estar plenament justificada i que el trasllat a una dependència policial és l’últim recurs sempre que hi hagi risc que la persona fugi, cometi altra vegada el delicte del que és sospitosa o pugui destruir proves”, segueix Arbós. Per al catedràtic, el relat de Vives no aporta “res que faci entendre per què ell i altres són privats de llibertat”.

Afegeix que “tampoc pot justificar-se, i jo n’estic molt sorprès, el cas del senyor Cambra, que es va assabentar que estava detingut per un diari mentre estava al seu despatx, abans que comencés l’operació”.

Transcripció del relat

La transcripció del relat d’Antoni Vives ha estat editada per escurçar-la i eliminar-ne l’oralitat:

“El matí d’aquell dijous... sempre em llevo aviat, però aquell matí no [era] per escriure, com faig sempre, sinó per portar el meu fill petit al col·legi perquè se n’anava d’excursió (...). Vam sortir de casa a les 6.15 del matí. En sortir, se’m van aproximar dues persones joves. Vaig pensar que m’atracaven, perquè es van acostar pels dos costats del cotxe. El carrer era completament desert. Li vaig dir al meu fill: “estigues tranquil, ja farem alguna cosa”. Els guàrdies civils de seguida van treure la placa i em van dir que no em podia moure. Anaven de paisà. He de dir que van ser molt amables.

“Des del moment que em van ensenyar la placa (...) vaig entendre que havia de fer el que em deien. Un agent es va posar dins el cotxe. Van discutir si em deixaven portar el crio al col·legi o no. Els hi vaig dir: “Home, que no podrà anar d’excursió i no en té cap culpa, el meu fill!”. Aleshores un dels agents va entrar dins el meu cotxe i l’altre cotxe em va seguir. Vaig deixar el meu fill a l’escola i aleshores, ja detingut, conduint jo, vam tornar a casa meva.

“Van pujar amb mi, em van deixar despertar la meva dona i els meus fills [als qui] vaig poder explicar [què passava]. A partir d’aquell moment, devien ser tres quarts de set del matí, vam esperar que arribés la resta de membres de la Guàrdia Civil. [...] Van ser a casa quinze hores.

"Usted es un hombre muy cercano a Mas, que ya sabemos que tiene un entorno tóxico"

“Vam esperar fins a quarts de deu, que va arribar el gruix de la Guàrdia Civil amb la secretària [judicial]. Vam preparar una mica d’esmorzar per aquests policies, que també s’havien llevat aviat. [La] secretària judicial estava indignada. Considerava que era del tot irregular que la fiscalia instés una detenció en un cas que és en mans del jutge (...).

“[La secretària] va ser molt dura, a més a més, relacionant la meva detenció amb el que havia de passar dilluns [el judici del 9-N]. Va deixar perplexos als policies. Algun policia havia vingut de Madrid. Ella va estar molt atenta a com es feien els procediments, denunciant contínuament qüestions que li semblaven estranyes de la manera de procedir.

“En qualsevol cas, es van incautar del meu telèfon, del meu ordinador i d’un disc dur que tinc per treballar, i van començar a bolcar[-ne] el contingut en els seus aparells i a buscar coses per casa. Buscaven entre els llibres, de manera ben correcta. Anàvem comentant, anàvem parlant, sense més, sense que formés part de cap interrogatori perquè, formalment, no me’n van fer cap.

No tenien la tecnologia suficient [pel] bolcat del meu [ordinador] als seus... 

“Senzillament, vaig col·laborar en tot el que vaig poder (...). Van fer pujar un gos a casa per buscar, droga, joies i feixos de bitllets, segons em van dir literalment. Evidentment no van trobar res de res. I així va anar passant el temps. L’escorcoll físic va durar molt poc, una hora com a molt. Després, com que molts no entenien el català, els vaig anar traduint les meves llibretes, pàgina per pàgina. Els vaig ajudar a mirar entre els papers...

“Es va allargar molt [perquè] no tenien tecnologia suficient [per] bolcar el meu [ordinador] als seus... Per això va durar tanta estona [fins a 15 hores].

“En els comentaris em deien que jo era l’home d’en Trias, l’home dels comptes a Suïssa. Els vaig haver de recordar que en Trias no tenia comptes a Suïssa. Aleshores em van voler demostrar que sí i em van ensenyar una web (...) que es diu OK Diario i em deien: “ve, ve, señor Vives, pues Trias sí tiene cuentas en Suiza”. Dic: “Oiga, que ya se demostró que esto era un montaje”. [I ells:] “Que no, que lo dice OK Diario”. I jo: “Hombre, no me digáis que hacéis la investigación siguiendo el Google”. Les converses anaven per aquest camí.

“També vull deixar molt clar que el tracte de la Guàrdia Civil, tant a casa meva com després a Tarragona, va ser exquisit. Va ser amable, molt correcte. També és cert que nosaltres els hi vam facilitar la feina i que els vam oferir cafè, aigua, menjar, tot el que va caldre... perquè nou persones, tantes hores... Ells complien ordres i ens va semblar que ho havíem de fer d’aquesta manera.

Els especialistes informàtics es negaven a seguir perquè eren conscients que alteraven la prova... 

“Hi havia una discussió que jo no l’entenc massa bé. Es veu que tenien autorització per fer un escorcoll que en diuen “en caliente” i això té implicacions a l’hora de tocar els ordinadors. Em volien mirar l’ordinador però havien començat a fer un bolcat i estaven tocant la prova. Van tenir una gran discussió entre ells. Van trucar a Madrid. Els especialistes en qüestions informàtiques es negaven a seguir amb la investigació perquè els que estaven amb ells eren conscients que alteraven la prova... Bé, un debat molt llarg.

“Quan tot això es va acabar, cap allà a les set o les vuit, vaig sortir de casa en cotxe acompanyat de tres guàrdies civils: un tinent, un brigada i un guàrdia. Vaig baixar a Tarragona, se’m van endur i vaig entrar al calabós. Allà vaig quedar-m’hi gairebé 24 hores. Quan en vaig sortir em van donar la llibertat sense haver vist ni fiscals ni ningú. Aleshores, just un minut abans que em concedissin la llibertat, [amb] el meu advocat, em van demanar si declararia. Eren els mateixos guàrdies que havien estat amb mi tot el dia anterior. Els hi vam dir: (...) no declarem res perquè ja ho sabeu tot. I me’n vaig anar cap a casa lliure. És ben estrafolari.

[Sobre la bronca de la secretària judicial als agents]. “Jo no hi era davant. Curiosament, això m’ho van explicar els mateixos membres de la Guàrdia Civil. Em sembla que va passar a la Ciutat Judicial. “Que les había caído este chorreo”, [deien].

Quan encara no havia arribat a casa meva el gruix de la guàrdia civil amb la secretària judicial, a quarts de vuit del matí, ja tenia periodistes a casa

“Quan van arribar a casa hi havia molta tensió entre la secretària, que em va semblar una persona de gran experiència, [...] em va semblar que manava molt i els guàrdies civils li feien molt de cas, que tampoc eren de la primera volada, eren gent amb molta experiència.

“[...] quan encara no havia arribat a casa meva el gruix de la Guàrdia Civil amb la secretària judicial, a quarts de vuit del matí, ja tenia periodistes a casa.

“[Els guàrdies] em deien “claro, tus cuentas en paraísos fiscales...”. [I jo:] vosaltres que m’esteu investigant, em parleu seriosament? “Bueno, no; no hemos encontrado nada”. “Entonces de qué coño estamos hablando”. Heu vist les meves declaracions de la Renda? “No”, [responen]. Les hi vaig donar.

“Penso que [...] sabien perfectament qui era jo, que he estat amb el “señor Trias, que es el de las cuentas en Suiza, y un hombre muy cercano a Mas, que ya sabemos que tiene un entorno tóxico”. Jo els deia: les valoracions que vostès fan són les seves, però qui està en aquests moments detingut sóc jo i vull saber quines són les proves de tot això. [...] És molt dur per la meva família, és molt dur pel meu entorn també i és molt dur per com afecta la meva reputació. [...] Perquè després em diguin “usted ya se puede marchar”.