Quan penso en l'Anna Gabriel em vénen al cap les amigues de l'escola d'elit de l'Eixample on vaig estudiar el batxillerat. Aquesta escola ara és un centre concertat però en la meva època era una de les escoles més cares, més prestigioses i més patriòtiques de Barcelona. Les meves amigues anaven pentinades com la Gabriel, una mica abertzales. Portaven samarretes de màniga llarga posades sota samarretes de màniga curta amb dibuixets i lemes estampats i escoltaven grups que cantaven proclames com ara "era un hombre, ahora es poli". De vegades, aquestes amigues discutien amb mi amb les galtes enceses de passió i em tractaven de carca perquè no veia clares les seves idees comunistes. De vegades em convidaven a casa seva i em feien rentar els plats per demostrar que estaven alliberades. No sé si han votat la CUP. Alguns amics i amigues que en aquella època volien la revolució amb els anys es van decebre i es van anar allunyant de la política.

Gabriel, que va estudiar a l'escola pública i sempre l'ha reivindicada, va començar a militar en la Plataforma Antifeixista i en l'Agrupament Roques Albes als 16 anys. Des d'aleshores, no ha rebaixat els ideals ni un mil·límetre. El seu avi patern va emigrar de Huelva per treballar a la mina de Sallent; la seva mare va néixer en una família del poble que va viure amb molta intensitat el gran moment del comunisme llibertari. El 1934, durant les revoltes mineres de Súria i de Sallent, un besavi de Gabriel va sortir a la plaça i va cremar tots els quartos que tenia, convençut que el sistema capitalista estava a punt de desaparèixer. Si llegeixen La fascinació del periodisme veuran els reportatges que la Irene Polo va dedicar a aquella revolta. Donen una idea de la misèria, l'explotació i l'idealisme que ha marcat la vida d'algunes poblacions de Catalunya en l'últim segle. Sense anar més lluny, quan Gabriel era petita i la cuidava l'àvia murciana –perquè la mare treballava–, l'heroïna feia estralls entre els joves de Sallent.

L'avi patern va emigrar de Huelva per treballar a la mina de Sallent i la mare va néixer en una família del poble que va viure el moment àlgid del comunisme llibertari

Gabriel és professora de Dret a la UAB i llicenciada en Educació Social, però en la seva família hi ha hagut força pobresa i alguns casos d'analfabetisme, a més de passió política. La diputada de la CUP és filla d'una tradició que va ser soterrada després de la Guerra Civil i que ha anat emergint a mesura que les últimes crostes del franquisme han saltat amb el descrèdit de les institucions sorgides de la Transició. A diferència de companys del seu partit, o d'alguns amics meus d'adolescència, l'esperit revolucionari de Gabriel és una cosa apresa a casa. Ni les samarretes ni les idees, ni aquest serrell de serra elèctrica que li endureix la cara, no són una manera de matar els pares, ni de fugir de cap complex; són un vell mandat familiar. Això li dóna una consistència que no s'aprèn ni es compra enlloc, i que fins i tot va més enllà del fet que la seva vocació política s'hagi anat forjant des de la base, cosa que sempre dóna un creixement robust.

El 2002, Gabriel va formar part del nucli fundador de la CUP de Sallent i, entre el 2003 i el 2007, va ser regidora del govern municipal del poble, com ja ho havia estat la seva mare en l'època del PSUC. A l'oposició es va barallar amb socialistes i convergents per la gestió del runam salí de la mina, que té una presència fortíssima en la vida del poble. També va aprendre fins a quin punt la por de perdre la feina influeix en les decisions polítiques i tècniques. El 2009 Gabriel va dimitir del secretariat nacional de la CUP, sent la candidata més votada, per "obrir un debat sobre la democràcia interna". També en aquella època va renunciar a una plaça de funcionària per no haver de treure hores de dedicació al partit i al municipi.

El 2013, després d'una dècada a la política local, va passar a coordinar el grup de la CUP al Parlament. Allà es va familiaritzar amb el funcionament de la Cambra i va veure d'aprop com el joc de la política, amb els seus focus i els seus raspalls, és capaç de seduir i d'estovar els caràcters més compromesos. Per dur a terme aquesta feina va haver d'aparcar la carrera acadèmica i la seva tesi doctoral. Però tot té un premi. En les eleccions plebiscitàries del 27S, Gabriel va ocupar el segon lloc de la llista de la CUP darrere de l'Antonio Baños. La nova cara amable de la CUP és més expansiva i més bromista que David Fernàndez, però al costat de Gabriel agafa una personalitat gasosa, una mica falstaffiana, que queda lluny de la cultura franciscana de la samarreta que tan bé representa la seva companya.

En els debats electorals, Gabriel va fer bona impressió, i no només per l'oratòria. Tot i que Gabriel voldria canviar la societat de dalt a baix, és respectuosa en les discussions i manté més alt que alguns col·legues seus de professió els estàndards de bones maneres hegemònics en les societats capitalistes i civilitzades. Aquesta habilitat és important en un partit com la CUP, que té una gran cultura deliberativa però que només cedeix per convicció, mai per interessos puntuals o per transaccions a la menuda com fan els partits convencionals.

Si em miro fotografies de la Gabriel jo hi veig una dona clàssica del país, amb aquesta bellesa maternal de les catalanes sofertes i perfeccionistes

Últimament veiem com, en el circ polític, les dones són utilitzades per defensar les posicions intransigents i doctrinàries, en els contextos més difícils. Si no fos que la CUP repartirà el joc entre els deu diputats, Gabriel podria acabar fent el paper de policia dolent al costat d'Antonio Baños. Si troba el seu espai és possible que acabi combinant el dogmatisme gèlid del Quim Arrufat amb l'empatia salpebrada d'ironia del David Fernàndez. A mi Gabriel em sembla la figura més prometedora de la CUP, però com que el món d'aquest partit encara és un misteri, em costa d'imaginar com evolucionarà.

Em diuen que no té ambicions personals i que no li cauen els anells per escombrar l'Ateneu de Sallent. Si em miro fotografies de la Gabriel jo hi veig una dona clàssica del país, amb aquesta bellesa maternal de les catalanes sofertes i perfeccionistes, que s'han avesat a viure sense complements. També hi veig, però, una política amb una gran voluntat de poder i molta determinació. Si tens qualitats de lideratge i qualitats de militant de base, seria lògic que unes virtuts s'imposessin a les altres. Ja sé que mai se sap i que a la CUP són molt seus. Però així ha funcionat la humanitat fins ara.