Per als qui tenim com a referent polític The West Wing, que es va emetre a inicis dels 2000, Sorkin serà sempre un geni. L’estimem per com crea petites obres d’art cinematogràfiques i per com es posiciona políticament. Ara tenim una nova oportunitat de gaudir del seu talent amb una nova entrega de vides exemplars de magnats i, ves per on, torna a inspirar-se en Zuckerberg. Recordem que ja ho va fer, entre d'altres, amb Steve Jobs (2015) o amb La xarxa social (2010), en què explicava els inicis del mateix creador de Facebook, ara durament criticat per jugar amb el foc del seu immens poder.
Encara estic en estat de xoc. No tant per les virtuts d’un guió extraordinari com el que té d'explícit el contingut. Estem en mans d’autèntics sonats. Zuckerberg forma part d’una colla de megalòmans que estan destruint la democràcia, senzillament perquè no és el seu problema. Confesso entristit que no era conscient del problema de fins a quin punt les xarxes són letals per al món polític. Quan va començar el boom de politització de les xarxes, que a Catalunya vam viure de ben a prop amb el procés, em vaig desconnectar. Reconec que no tenia ganes de discutir les animalades que s’hi van començar a dir. La mateixa IA, preguntada per la influència de les xarxes en la política, ho divideix en tres estadis: l’era de la democratització (2008-2012), l’era de la polarització (2016-2020) i l’era del format curt i la desinstitucionalització (2020-). Cito la IA perquè quedi clar que no tinc cap prejudici a fer-la servir i perquè el resum que en dona em satisfà. Concorda amb el meu record.
És important, per fer-nos una idea molt documentada del drama de les xarxes, que es vagi a veure la pel·lícula amb esperit crític. Em desconcerta la meva complicitat fins ara amb el món analògic i el meu desconeixement del món digital. Per a un boomer com jo, quan una cosa no t’interessa, simplement no hi vas. A partir dels seixanta, selecciones amb què perdre el temps. I les xarxes per mi no tenen gens d'interès. Si ens ho mirem en detall, tret de les xarxes inconfessables de contactes, segurament els boomers només estem a LinkedIn per un requisit professional. De vegades, també seguim a Instagram els fills per veure què fan, com una penosa manifestació de les nostres inseguretats. I poca cosa més. És com si el virus, la droga, la rentada de cervells de les xarxes ens agafi massa grans i ens faci mandra. Sort en tenim.
El control de les xarxes ha quedat en mans de quatre sonats que realimenten les baixes passions perquè això és el que dona clicades i diners
El que és greu de Meta, el nom transvestit de Facebook, és que manipula els continguts i genera addiccions. La pel·lícula dona moltes dades. Zuckerberg no és un dolent de manual. No vol el domini de la ment ni del món. No hi ha una ideologia al darrere. Vol guanyar diners. I per fer-ho no té escrúpols en donar droga als drogoaddictes d’informació de les xarxes. Si vas a buscar les baixes passions dels usuaris, et forres. Res de nou. Però si ho fas arribant a tots i cadascú dels usuaris, et "megaforres".
La sort és que el mateix sistema americà, atribuint un valor únic a la llibertat d’expressió, ens permet veure l’enfrontament Zuckerberg-Sorkin a la pantalla. Sorkin està duent a terme una croada contra Zuckerberg. Està denunciant unes pràctiques abominables, que haurien de ser directament prohibides. El problema no és ni serà la IA, ni les xarxes. El problema som els homes que les fem servir. El control de les xarxes ha quedat en mans de quatre sonats que realimenten les baixes passions perquè això és el que dona clicades i diners. Els "maga rics" —faig un joc de paraules amb "mega rics"— han de ser perseguits i foragitats del sistema o el sistema desapareixerà. I quin és el sistema? La democràcia occidental. El sistema és l’imperfecte sistema democràtic copiat dels millors homes de la Roma clàssica pels pares fundadors dels EUA. El sistema democràtic que van imposar els americans a una Europa devastada per dues guerres civils convertides en mundials al segle XX.
A les pròximes eleccions americanes, com també en les espanyoles o les franceses, el que està en joc és el futur de la democràcia occidental. La mateixa democràcia que ja va intentar enderrocar Trump amb l’assalt al Capitoli. O la democràcia que intenten tombar uns pocs però sorollosos detractors del sistema a còpia de manifestacions i ocupacions viralitzades. Tant li fa que siguin d’extrema dreta o d'extrema esquerra. Són seguidors d’un caos que només volen fer servir per als seus propis interessos. La pel·lícula planteja el dilema encara obert del mal ús de les xarxes, només creades com a negoci d’uns pocs cobdiciosos. Però per més que l'èpica dels guions de Sorkin ens deixi bona boca, estem en plena revolució MAGA i el caos és a les portes. Tot dependrà dels vots. I del fet que no guanyin els MAGA de tot el món. Ens cal defensar la democràcia votant, sobretot votant. Aquesta és la nostra feblesa i alhora l’experiment més ben parit del malmès món de la política occidental: la democràcia.