Quan Joel Díaz decidí abandonar Zona Franca en solidaritat amb el seu germà-de-sotana Manel Vidal, tot déu va intuir que, en cas de continuar programant-lo, TV3 cercaria follament una dona presentadora per blanquejar la censura recent amb un pijama de piquets liles. Emprant aquest purplewashing de manual, els comissaris polítics de La Nostra han seguit fil per randa l’Estat Major del Govern. Hom pot comprovar amb molta facilitat com, d’ençà de l’enquistament al poder dels polítics del 155 que encara avui rebaixen l’independentisme a les engrunes de la taula de diàleg, a l’administració catalana li ha agafat una febrada feminista digna de les pitonisses àtiques. Així fa el president Aragonès quan ens recorda, dia rere dia, que la nostra futura república serà més lila que les estoles dels mossens a l’Advent, tot i que el petit Molt Honorable se n’oblidi a l’hora d’endollar antics alts càrrecs d’ERC al Port de Barcelona, qui sap si a causa de la seva palesa proximitat al mamellam.
La meva estimada Marta Roqueta escrivia amb encert que, a banda de la positura suposadament feminista, el fitxatge de Danae Boronat com a cara visible del Zona Franca representa un cas exemplar de precipici de vidre (a saber, el fenomen a partir del qual el poder masculí només cedeix els lideratges a dones o individus racialitzats en moments de crisi o d’altíssima possibilitat de fracàs) i que la nostra televisió podria haver aprofitat l’avinentesa per regalar-li el poder de dissenyar un late show fet a la seva mida. Boronat salvà prou bé el primer escull la nit d’estrena, encardant-se d’ésser una de les últimes opcions de la tele a l’hora de presentar el programa i cantant alegrement que tant li fot el que diguin d’ella a Twitter (mentida: la merda ens embruta a tots, però endavant les atxes!). Amb el decorat ho tindrà més pelut, car la persistència de la mise-en-scène és l’arquitectura que té el poder per recordar-nos que els individus som una peça menor del sistema.
Té prou gràcia que les reivindicacions col·lectives amb què la meva generació ha afrontat la seva vida mediàtica, sigui amb la cosa antisistema o la xona, hagin acabat produint estratègies de supervivència individual purament agòniques
Davant l’aporia insalvable de saber-se instrument del poder a través del feminisme, Boronat i el seu equip van decidir allò tan convergent de doblar l’aposta i estressar el sistema a través de la seva fissura. És així com la presentadora descriví el seu plató com un dels pocs camps de patatones de TV3 (això deu voler dir que les dones presentadores del Tot es mou o de Planta baixa guarden algun secret sota la bragueta), abraçant l’insult de feminazi i constituint el seu programa “com un estat social, democràtic i feminista de dret constitucional”. Si el primer Zona Franca intentava salvar el cinisme a la socialdemòcrata —dient allò de “som conscients que som la part més gamberra que pot tolerar la televisió pública, però millor això que res”— el nou espai pretendria fintar el poder amb aquell truc dels lacanians consistent a furgar el cinisme dels manaires acceptant les seves premisses per tal de dinamitar-les amb allò que es considera ètic.
Tots els que col·laborem als mitjans (especialment als públics) hem surfejat en aquesta dicotomia i, preferències per un model o l’altre a banda, diria que tant Joel Díaz com Danae Boronat han patit prou nivell de censura per a intuir el final més aviat fatídic de tots dos. Sigui com sigui, té prou gràcia que les reivindicacions col·lectives amb què la meva generació ha afrontat la seva vida mediàtica, sigui amb la cosa antisistema o la xona, hagin acabat produint estratègies de supervivència individual purament agòniques. Mentre escric això, penso en l’estimat Enric Vila, que ara mateix em diria: “Boh, tanta palla filosòfica per no dir que el règim de Vichy només acaba promovent desesperats que s’abracen a qualsevol causa per justificar la seva misèria; sembles el Burdeus!”. Potser l’encertaria, vist que la guerra entre sotaneros i el camp de patatones s’assembla molt a les lluites processistes que només acaben beneficiant els espanyols.
Potser sí que el millor és sortir-ne cagant llets, de tot plegat, i així ens estalviem la filosofada de tercera, els dubtes morals i haver de sobreviure resant perquè la censura, com les bales a la guerra, acabi tocant al guerrer del costat.