Fa només quinze dies vaig anticipar el probable rebuig de la justícia alemanya a l'extradició de Puigdemont pel delicte de rebel·lió, a la vista de la redacció del tipus delictiu d'alta traïció en el Codi Penal alemany, que requereix violència o intimidació. Però semblava que no, que Llarena havia fet un molt bon treball, que Merkel i Rajoy eren molt amics i Alemanya un país seriós. Puigdemont seria extradit aviat.

Sent molt il·lustratiu l'entusiasme dels portaveus mediàtics del tripartit del 155 i d’altra cobertura de l’unionisme davant la notícia de la detenció del líder català, encara va ser més destacada la reacció a les notícies judicials que van venir del land alemany de Schleswig-Holstein. De sobte, van brollar euroescepticismes i vells complexos d'inferioritat, amb opinions no gaire diferents del patrioterisme imprès a la guerra de Cuba (1898) o de les picades d'ullet aïllacionistes de l'Espanya franquista de 1946 davant la retirada internacional d'ambaixadors. De sobte, l'acord Schengen no serveix, Europa no té contingut ni projecte i els alemanys són supremacistes. Tot perquè un tribunal independent d'un Estat democràtic no accepta una acusació òrfena de fets.

I, si no vols brou, aquí van dues tasses. El gabinet de premsa del Tribunal Suprem informava que el magistrat Llarena podria plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de la UE que paralitzaria el tràmit de les euroordres a Escòcia, Brussel·les i Alemanya, projectant la idea d'un recurs que és impossible, perquè qui pot plantejar aquesta classe de qüestions són els tribunals que coneixen les euroordres, no el tribunal emissor d'aquestes. Està molt clar en l'article 267 del Tractat de Funcionament de la UE.

Puigdemont ha aconseguit europeïtzar el procés i està guanyant la batalla de l'opinió pública europea. Les manifestacions de la ministra federal alemanya de Justícia (SPD) i de rellevants eurodiputats de la CDU mostren que en el principal Estat de la UE la qüestió catalana ja no és una qüestió interna de l'Estat espanyol. És necessària una mediació internacional sense condicions prèvies i sembla que aquesta mediació ja no és una ocurrència en el cor mateix d'Europa.

 

Xoán-Antón Pérez-Lema és advocat