El judici dels polítics sobiranistes davant el Tribunal Suprem (TS) arriba a una fase que ens permet examinar la seva deriva, encara que no hagin finalitzat les declaracions de les persones processades i faltin moments tan essencials com la declaració dels testimonis i perits.

La relativament dilatada instrucció i la densa fase intermèdia van finalitzar amb les interlocutòries de la sala jutjadora de l'1 de febrer del 2019, que van rebutjar les sol·licituds de les defenses qüestionant la competència (excepte la de les persones processades només pel delicte de desobediència, la causa de la qual va ser remesa al Tribunal Superior de Catalunya ―TSJC―) i van admetre les proves a practicar en el judici (rebutjant-ne diverses d’importants proposades per les defenses, com la testifical de Puigdemont i tots els exiliats, del síndic de greuges Rafael Ribó, del portaveu del PP al Senat Ignacio Cosidó o les pericials d'especialistes en dret internacional).

A partir d'aquestes actuacions i de les sessions del judici oral destinades a qüestions prèvies i declaració de les persones processades, es confirmen els greus dubtes sobre la imparcialitat del Tribunal, al mateix temps que es constata com es fan cada vegada més febles les acusacions respecte a la rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics.

Els esforços de la fiscalia per justificar la presència de violència en l'actuació dels líders sobiranistes estarien condemnats al fracàs en qualsevol tribunal imparcial

En concret, el que es va constatar aquests mesos va ser:

i) Els gravíssims dubtes sobre la competència del TS en lloc de l'aparentment competent TSJC, la qual cosa determinaria, a més, una doble vulneració dels drets fonamentals de les persones processades: el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei (art. 24.2 de la Constitució) i el dret a la doble instància penal (arts. 24.1, 10.2 i 96 de la Constitució en relació amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966), ja que la sentència que dicti el TS no admet cap recurs ordinari i és ferm en dret des de la seva notificació a les parts.

En aquest sentit, la interlocutòria del TS de 01/02/2019 que va rebutjar les qüestions d'incompetència formulades per les defenses, peca de molt greus limitacions argumentals, en justificar la competència del TS i furtar la competència al TSJC sobre la base de suposades accions de suport al procés des de les delegacions de la Generalitat en tercers estats o al fet que els requeriments d'informació sobre determinades disposicions de fons s'efectuessin des de la seu a Madrid del Ministeri d'Hisenda. Són arguments molt pobres, abocats al fracàs en seu del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Al mateix temps, ha de tenir-se en compte que la retenció de la competència pel TS ha determinat decisions jurídicament molt discutibles que també vulnerarien el dret constitucional al jutge ordinari predeterminat per la Llei, com el nomenament del magistrat Llarena com a instructor o els últims nomenaments per completar la Sala de set magistrats que jutgen els polítics sobiranistes.

ii) L'extrema feblesa de les acusacions de rebel·lió i/o sedició

L'article 472.5 del Codi Penal (CP) demana violència perquè existeixi delicte de rebel·lió. El CP alemany exigeix violència (vis absoluta en llatí, force en anglès) o intimidació (vis intimidatòria en llatí o threat of force en anglès) perquè pugui existir el tipus penal de l'alta traïció, que s'identifica amb el tipus de rebel·lió del CP espanyol. Doncs bé, el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va determinar amb tota claredat que no existia cap d'aquests elements en la conducta del president Puigdemont.

Els esforços de la fiscalia per justificar la presència de violència en l'actuació dels líders sobiranistes estarien condemnats al fracàs en qualsevol tribunal imparcial. En aquest sentit, els vídeos de violència policial espanyola (l'única present abans, durant i després de l'1-O) exhibits per alguns advocats de les defenses constitueixen una fita en la vista del judici que determina la inviabilitat d'un relat judicial que trobi la violència que exigeix l'article 472.5 CP en cap de les persones processades.

Quant a la possible sedició, més enfocada en els fets de la Conselleria d’Economia el 20-S del 2017 sembla també condemnada al fracàs, a la vista de les evidències que acrediten l'absència de violència en els concentrats del 20-S i fins i tot l'adopció de mesures de seguretat que van garantir la integritat física de les persones presents i pròximes a la manifestació ciutadana.

Només delictes de rebel·lió i/o sedició justificarien una mesura com la presó preventiva, que requereix en el sistema jurídic-penal vigent d'un judici de proporcionalitat basat en l'article 520 de la llei d'enjudiciament criminal que determinaria la seva absoluta improcedència en cas d'imputacions cenyides als tipus penals de malversació i/o desobediència.

D'altra banda, és unànime la constatació que les declaracions del Parlament del 10 i 27 d'octubre de 2017 es limitaven a la proclamació d'una voluntat política, sense que s'adoptés cap mena de mesures executives destinades a l'efectivitat d'una declaració d'independència. Cosa que, de passada, deslegitima la base fàctica usada per la majoria PP-PSOE-Cs del Senat espanyol per a aprovar el 27-O la inconstitucional aplicació del 155.

Una sentència definitiva que constatés l'absència dels tipus penals de rebel·lió i/o sedició determinaria un inconstitucional abús de dret en l'aplicació desproporcionada de la presó preventiva a set de les persones processades.

iii) La falta objectiva de proves de la malversació

Al marge dels molt febles indicis incorporats als atestats policials i amb reserva del que demostrin les proves testificals i pericials, sembla que la imputació de malversació s'està esvaint, a la vista de les evidències que indiquen que, des dels requeriments del Tribunal Constitucional, el procés de l'1-O es va finançar des de fonts privades.

D'altra banda, les manifestacions de l’anterior ministre d'Hisenda (PP) Cristóbal Montoro, ratifiquen l'absència objectiva de destinació de fons públics de la Generalitat per pagar despeses prèvies, coetànies i posteriors a l’1-O vinculades al referèndum. Sembla molt difícil que la persona que més pot saber de la destinació de fons públics de la Generalitat (tenint en compte l'absolut control que va exercir sobre la Hisenda catalana entre el 28 d'octubre del 2017 fins a finals de maig del 2018 per l'aplicació del 155) s’esmeni en la seva pròxima declaració testifical davant el TS.

És evident que falten sessions molt importants del judici. I també ho és (les manifestacions recents del cap de l'Estat així ho avalen) que el deep state aspira a una sentència exemplaritzant, a una sentència punitiva. Però, en la configuració de l'opinió jurídica i política, tant a Catalunya com, en menor però molt significativa mesura, a l'Estat i a Europa, el judici al procés es desinfla. La bombolla judicial està punxant.