En els estats federals o plurals d'Europa (Alemanya, Suïssa, Àustria o Regne Unit...), la gestió de la pandèmia es va ajustar a la distribució del poder entre els governs centrals i els governs territorials, al mandat jurídic i lògic de la subsidiarietat: els governs pròxims coneixen molt millor els recursos i les necessitats del territori i, a més, són els que disposen dels mitjans personals per afrontar el perill (sanitaris, serveis socials, bombers, policies o protecció civil).
L'estat espanyol gestiona la sanitat de forma descentralitzada des del 2002 (1991 en el cas de Galícia, 1982 en el de Catalunya i 1988 en el d'Euskadi). Per tant, el govern central era conscient de la falta de mitjans i d’expertising del Ministeri de Sanitat per afrontar la pandèmia com a comandament únic. Tot i això, van acordar aquesta desajustada recentralització, que va fracassar gravíssimament en la seva política de centralització de compres.
Per què el Govern de l'Estat està triant polítiques més ineficaces? Per què arrisca la seva política social i de rendes?
En el desconfinament, Pedro Sánchez va manifestar el seu propòsit de continuar amb l'estat d'alarma fins a l'1 de juliol i de retenir el comandament únic, malgrat que aquesta decisió l'obligués a prescindir de molts dels aliats de la investidura (ERC, EH Bildu, BNG) i de servir-se de la dreta de Cs. Un canvi de socis que va fer donar un tomb a la dreta en la política social i econòmica contra els efectes financers de la pandèmia.
Per què el Govern de l'Estat està triant polítiques més ineficaces? Per què arrisca la seva política social i de rendes? Primer, per la mentalitat centralista de l'esquerra espanyola. Després, per la ideologia unionista i recentralitzadora de la majoria de les direccions del PSOE i del PSC. No per casualitat el ministre Salvador Illa va ser qui va copresidir com a màxim representant del PSC la demostració unionista, pràcticament monopolitzada per l'extremisme, del 8 d'octubre del 2017 a Barcelona.
El 27 d'octubre del 2017 els senadors del PSOE i PSC, amb els de Cs i PP, van acordar un 155 que va suposar la dissolució del Parlament català i el cessament del president de la Generalitat i del seu Govern. Llavors molts constitucionalistes van denunciar aquesta decisió, perquè el 155 podria, com a molt, limitar l'autogovern, mai suspendre'l o suprimir-lo. La decisió del Govern de l'Estat va ser aprovada per la majoria del Senat (PP-Cs i socialistes).
L'aplicació del 155 el 2017 i de l'estat d'alarma del 2020 mostra de ple qui és el poder sobirà, en el sentit de decidir l'estat d'excepció que li va donar el jurista filonazi Carl Schmitt, com recordava fa uns dies en aquestes pàgines d'El Nacional David González. Mostra de ple el que és prescindible per a aquest Madrid polític —i per al deep state— de l'organització autonòmica de l'Estat. Una prescindibilitat autonòmica que comporta la falta absoluta de garantia del dret de Galícia, Euskadi o Catalunya, no ja de decidir el seu futur, sinó a viure sense immissions en un règim de limitat autogovern.