Tothom sap que els passats indults parcials i revocables no resolen més —ni menys— que l'injust empresonament dels nou presos polítics catalans que, per tant, seguiran inhabilitats i, alguns d'ells, subjectes a les actuacions arbitràries del Tribunal de Comptes respecte de cadascun dels seus patrimonis. Vam escriure ja en aquest ElNacional.cat que els indults —i molt menys aquests indults parcials i revocables— no eren cap solució, a la vista de les actuacions que segueix el Tribunal de Comptes respecte de més de 40 antics càrrecs de la Generalitat, de les diligències penals obertes contra més de 3.200 persones en diversos tribunals i de les euroordres que reclamen empresonar el president Puigdemont, la consellera Ponsatí i els consellers Comín i Puig. En realitat, el respecte pels drets fonamentals de les persones exigia i continua exigint l'amnistia.
Però ningú dotat de la mínima empatia i sentit comú pot no celebrar la llibertat dels presos polítics catalans Bassa, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sánchez i Turull, malgrat la radical injustícia de no indultar-los la pena d'inhabilitació que els veta l'accés a les funcions i càrrecs públics i malgrat la il·legal imposició d'una condició (no ser condemnat per delicte amb pena assenyalada superior als 5 anys de presó) que no encaixa de cap manera en la interpretació conjunta dels articles 16, 17 i 18 de la vigent llei estatal d'indults.
La simple recuperació de la llibertat de moviment i de la convivència amb les persones estimades exigeix de qualsevol persona de bé un sentiment de solidaritat amb tots ells i de repulsa perquè aquesta mesura no va arribar fins vint mesos després de la sentència, de manera que la vida i els éssers estimats que recuperen no són ja els mateixos que a l'octubre del 2017. Els fills creixent sense tu, la parella visitant-te en la fredor de la presó, la repressió econòmica que et treu els ingressos i que fins i tot t'amenaça amb l'embargament del teu patrimoni i els teus pares afrontant els últims anys de vida amb el dolor de la privació de la presència del fill o la filla i amb el dolor de saber la magnitud de tots aquests efectes negatius en la teva família i economia, conscient d'estar condemnat el seu fill o filla a més anys de presó dels quals saps que pots viure fent un compte racional. Vet aquí el cas de la mare del conseller Forn, que va morir menys de vint dies abans de l'indult al seu fill.
La millor resposta va ser la que van desenvolupar els presos de Lledoners sostenint el cartell "Freedom for Catalonia", perquè allunya el focus d'ells mateixos i el situa en la idea de llibertat, que integra tant els drets individuals de les persones com els drets col·lectius de la ciutadania catalana
Els indults no són, en veritat, una solució, i fins i tot arriben massa tard per curar el dolor i la ràbia que va causar la inquisició judicial espanyola. Però van arribar sense que els presos polítics els demanessin i van trobar una reacció fèrria, d'homes i dones que van rebre la llibertat conscients del seu deure històric i que ratifiquen la seva convicció que només van exercir un dret democràtic i que no van vulnerar cap llei democràtica. A més, arriben com a contribució a una millora del clima social, sense que el sobiranisme català assumeixi cap obligació a la recíproca.
Sembla, doncs, que sent comprensibles tant les reaccions d'alegria com les de serietat i silenci davant l'alliberament dels presos polítics, la millor resposta en el moment històric va ser la que van desenvolupar els presos de Lledoners sostenint el cartell "Freedom for Catalonia". Perquè allunya el focus d'ells mateixos com a persones i el situa en la idea de llibertat, que integra tant els drets individuals de les persones com els drets col·lectius de la ciutadania catalana. Llibertat en el doble vessant d'amnistia i dret a decidir.
D'aquesta manera el futur exigeix atendre a les dues tasques de la lluita per la llibertat: resoldre la repressió (mitjançant una àmplia amnistia o de les fórmules més semblants possibles, també en el front complex i retorçat d'un Tribunal de Comptes que és encara més àrbitre casolà que el Constitucional o el Suprem) i aconseguir l'oportunitat necessària (en l'horitzó màxim de pocs anys d'ara endavant) per exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. Perquè, en realitat, els dos objectius atenen l'essència de la qüestió catalana, que és una qüestió de llibertat, de drets de les persones.
Però cal dir també que les últimes reaccions de la Moncloa no permeten ser molt optimistes de cara a aprofundir en un procés de diàleg i negociació real. Sánchez parlant de l'oportunitat del càstig el 2017-2019 recorda massa a aquell polític que defensa els corruptes Borbons, que va integrar la coalició del 155 i que volia tipificar penalment, una altra vegada, la convocatòria de referèndums no autoritzats pel poder central.
Vet aquí, doncs, l'evidència que aquest objectiu parcial no es va aconseguir per les necessitats parlamentàries del PSOE, sinó per un treball continuat del sobiranisme català, pels presos i exiliats i els seus advocats i per la mobilització de la societat civil. Treball en el qual és necessari destacar el desenvolupat fora de l'estat espanyol, al Parlament i tribunals europeus, a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, al Comitè de Drets Humans de l'ONU i a tots els fòrums europeus i internacionals que posen el Govern de l'Estat i, en general, l'esquerra estatal davant la realitat d'un rebuig gairebé general tant al funcionament de la justícia espanyola com a la reacció del poder estatal davant del procés.