Convé recordar la realitat de les eleccions nacionals catalanes del 14-F, ja que els opinadors de torn pròxims als partits del govern estatal (PSOE-Podemos) i les seves filials (o sucursals) catalanes PSC i els comuns volen reconduir les coses que no són ni seran, sigui com sigui el sistema mètric que usem.
ERC (33), JuntsxCat (32) i la CUP (9) van aconseguir 74 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, davant dels 61 unionistes (PSC 33, Vox 11, 8 ECP, 6 Cs i 3 PP). És a dir, que l'independentisme va treure el 55% dels diputats. En vots, l'independentisme no havia sobrepassat mai el 48% des de la consulta ciutadana del 2014. En aquest moment ha tret el 51,7%. I aquest fet és més sorprenent quan: i) el cop d'estat del 155 va començar l'anterior legislatura dissolent il·legítimament i il·legal el Parlament el 27-O del 2017. ii) El Tribunal Suprem (TS) espanyol va impedir cadascun dels debats d'investidura del president Puigdemont i del pres polític Jordi Sànchez i iii) el mateix TS va inhabilitar el president Torra per exercir institucionalment la llibertat d'expressió i va finalitzar la legislatura.
És a dir, que amb més de 3.000 persones condemnades, acusades o penalment investigades a Catalunya (totes de JuntsxCat, ERC, CUP, ANC, CDR i Òmnium, tal com recorda a ElNacional.cat Agustí Colomines) l'independentisme, que jugava contra corrent, va treure els millors resultats del procés.
Davant d'aquests números... què és això de l'efecte Illa? Què és això que diuen Illa (PSC) i Albiach (ECP) que Catalunya va votar per un canvi i que els 41 diputats (només el 30% del Parlament) que donen suport al Govern de l'Estat haurien de dirigir la política catalana en el futur pròxim? De quina perspicaç mentalitat sorgeix la proposta d'Albiach d'un govern ERC-Comuns secundat externament pel PSC? Quan arribaran a aquest pacte de legislatura? Abans o després que els eurodiputats del PSC i PSOE votin a favor del suplicatori al president Puigdemont, a la consellera Ponsatí i al conseller Comín?
JuntsxCat i ERC tornen a rebre el mandat del 21-D del 2017 per gestionar eficientment els problemes del dia a dia de Catalunya, però d'acord amb el full de ruta de la República catalana
Les forces de l'esquerra espanyola que fan costat al Govern de l'Estat tenen només el 30% dels escons. Tot i això, podrien tenir iniciativa política. Però no la tenen. Sabem alguna cosa de l'amnistia? Sabem alguna cosa de la despenalització del delicte de sedició? No, esclar que no. El diàleg és una actitud de suspensió mental que es mou seguint els tempos de Sánchez i, fins i tot a vegades, d'Iglesias.
La ciutadania catalana va votar independentista, però més concretament, va votar per un govern independentista. ERC haurà d'assumir que no tenen més socis que JuntsxCat i les CUP i que els primers hauran de compartir de forma pràcticament igualitària el Govern. JuntsxCat, malgrat ser l'autèntica sorpresa positiva del procés electoral —al qual concorria gairebé desnonat—, haurà d'acceptar que la presidència del pròxim govern independentista serà assumida pel vicepresident Aragonès, sabent que, en el futur, si saben integrar les bases territorials i molts dels quadres i referents del PDeCAT, la seva aposta sobiranista i transversal els portarà de nou a la primera marca de la pole position. No per casualitat la concurrència conjunta hauria atorgat a Junts 35 escons contra els 32 d'ERC i del PSC.
JuntsxCat i ERC tornen a rebre el mandat del 21-D del 2017 per gestionar eficientment i transformadorament els problemes del dia a dia de Catalunya, però d'acord amb el full de ruta de la República catalana. Van guanyar clarament les eleccions, és cert, però l'abstenció de desenes de milers dels seus electors de fa tres anys mostra també un clar missatge d'advertiment. Potser, com va escriure en aquestes pàgines d'ElNacional.cat Jordi Barbeta, els partits independentistes catalans han d'afrontar l'última oportunitat d'aquesta generació. I aquesta apel·lació és a tres i no a dos, perquè la CUP hauria de considerar que un tercer veto, després del d'Artur Mas i Jordi Turull, podria ser letal per a les possibilitats de l'agenda sobiranista en el futur pròxim.
De totes maneres, ni l'esquerra espanyola, ni les sucursals catalanes, ni el deep state van atorgar ni la més petita col·laboració a una nova convivència catalana fonamentada en l'amnistia, en la democràcia i en una solució per a un exercici pròxim i regulat del dret a decidir de la ciutadania catalana.
Així, només és viable ara mateix un Govern independentista, que va ser, a més, pel qual va votar la ciutadania catalana. Com va cantar el portuguès Zeca Afonso, "o povo é quem màis ordena".