La crisi de confiança entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al Govern de l’Estat i els aldarulls que ha provocat l’empresonament del raper Pablo Hasél han irromput com a factors que compliquen més del que ja ho estaven les negociacions per formar Govern a Catalunya. Tot apunta que les negociacions s’allargaran. El vertigen que provoca en els grups independentistes la repetició de les eleccions és el principal incentiu a l’entesa d’ERC i Junts... però la CUP continua tenint l'última paraula.
A Madrid comença a estendre’s la psicosi d’eleccions generals anticipades per a aquest mateix any. Les divergències entre els socis de la coalició, PSOE i Unidas Podemos, estan alimentant les conspiracions dels sectors més crítics d’una i altra banda. Hi ha la irritació de la vella guàrdia socialista amb les denúncies de Podemos sobre la involució democràtica d’Espanya, les crítiques a la monarquia i les divergències en polítiques socials. I també hi ha un cert neguit en sectors del partit de Pablo Iglesias perquè no es nota gaire la seva presència a l’Executiu en la concreció de polítiques públiques coherents amb el seu ideari. Ni el salari mínim han pogut augmentar. I una i altra cosa forcen Pedro Sánchez a accentuar el seu discurs proestablishment i forcen Pablo Iglesias a fer el contrari per reconciliar-se amb la seva base electoral.
L’estratègia de Pedro Sánchez és aprofitar l’enfonsament de Ciutadans i del PP per reconquerir territori centrista i això a Madrid implica mantenir una actitud inflexible respecte del conflicte català. Els indults als presos, que semblaven decidits, ara ja no es preveuen tan immediats. Entre altres motius, perquè, passat l’estiu, l’assessor de Sánchez, Iván Redondo, el temptarà advertint-li que amb mig país ja vacunat, amb les ajudes per la Covid distribuïdes i sense a penes oposició, difícilment trobaria un moment més favorable per convocar eleccions generals. I que si no s’afanya de seguida, arribaran els estralls de l’hecatombe econòmica.
Amb aquesta premissa, a Catalunya, la fórmula del tripartit d’esquerres ha quedat definitivament descartada. Si el PSOE no es podia permetre que el PSC votés a favor de la investidura d’un president independentista, encara menys quan han obtingut més vots els socialistes que ERC. Ni l’abstenció es podran permetre. L'única cosa que poden PSC i PSOE, a banda de gesticular, és esperar i contribuir tot el que puguin perquè els independentistes es barallin i s’hagin de repetir els comicis a Catalunya aquest mateix estiu.
El vertigen que provoca en els grups independentistes majoritaris la repetició de les eleccions és l'incentiu determinant per l’entesa d’ERC i Junts, però la CUP continua tenint l'última paraula i sempre és imprevisible
Això els independentistes ho saben i saben, per tant, que estan condemnats a entendre’s, però el pacte no es presenta fàcil, perquè Junts per Catalunya no es vol conformar amb menys del que va cedir a ERC la legislatura anterior. I com sap que Aragonès s’hi juga la presidència, la seva estratègia consisteix a esperar asseguts l’oferta que més els convingui. Això els de JxCat que volen governar, perquè JxCat seran postconvergents, però s’hi assemblen poc, a CiU. Un sector no poc important del partit de Puigdemont considera prioritari mantenir el discurs i l’estratègia que no pas la quota de poder dins l’executiu. Són els que diuen que els interessa més persistir en la lluita i posar permanentment en evidència el conflicte que no pas compartir poder autonòmic.
En tot cas, ERC i Junts, com no tenen més remei, és de preveure que faran de la necessitat virtut i acabaran posant-se d’acord. Ara bé, quan ho tinguin tot lligat, la CUP haurà de dir la seva. La CUP se sap imprescindible i si va aguantar el repte fins a fer caure Artur Mas, el seu preu no serà gaire menor. I ara els aldarulls i l’actuació dels Mossos davant les protestes per l’empresonament del raper Hasél han portat la CUP a elevar el seu discurs antipolicial, una reivindicació tan legítima com poc compatible amb la governació, que, en determinades circumstàncies, podria donar arguments a l’Estat a retirar a la Generalitat la competència en ordre públic.
El cas és que si la CUP vota en contra de l’acord entre ERC i JxCat, no hi ha Govern independentista. I per abstenir-se està en condicions de demanar la lluna. No els van tremolar les cames per tombar la investidura de Jordi Turull el dia abans de ser empresonat. La CUP són moltes Cups i totes són imprevisibles. Fins ara han governat Junts i ERC, però ha estat la CUP qui ha determinat l’estratègia del moviment independentista: ni el referèndum, ni les lleis de desconnexió, ni la DUI formaven part del programa de Junts pel Sí. Van transigir els partits majoritaris per no perdre la majoria parlamentària. Així que ara també per a bé, segons uns, i per a mal, segons molts altres, la CUP mana i tot apunta que continuarà determinat el present i el futur del país.