“Pregar no vol dir pidolar favors a Déu, sinó que vol dir restar oberts a la seva gràcia. Pregar vol dir confiar en Déu, saber o pensar que estem en bones mans”. Diumenge passat publicava en aquesta mateixa casa una entrevista a Pere Lluís Font, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en què m’hi explicava això. El cardenal Robert Sarah, segurament a l’altra banda del pèndol eclesial de Pere Lluís Font, també explica que “l’oració no és dir moltes coses a Déu. És guardar silenci per a escoltar l’Esperit Sant que prega en nosaltres. És mirar Déu i deixar-se mirar per Déu”. D’un carisma a l’altre, totes dues són descripcions que, a ulls de qui no prega o no ha pregat mai, es fan difícils de comprendre. Restar oberts a la seva gràcia o guardar silenci per escoltar l’Esperit Sant són mostres de com, atenent la nostra inclinació vers el que és sobrenatural, els creients hem procurat buscar paraules per cosir l’espai entre l’inexplicable i allò que sí que ens podem explicar. Són mostres de l’esforç per concretar amb mots allò que, per naturalesa, a l’humà sempre se li farà en certa manera impossible de concretar. Són esforços per abastar un inabastable amb la intenció que pugui, per la via de la paraula, arribar a tanta gent com sigui possible.
Que pregar és una predisposició del cor potser és la meva manera preferida de concretar-ho, de fer aquest esforç per circumscriure l’espai que hom basteix per compartir la seva vida amb Déu d’una manera conscient. Pregar és un posat. Evidentment, queda lluny de pidolar res i de convertir-ho tot en una súplica autocentrada. És una conversa interior amb l’altre, igual que es té una conversa interior gairebé inconscient amb l’enamorat, però situant Déu com a interlocutor de totes les coses. Per a veure’l en tot, per a veure el reflex d’un mateix en tot el que es fa, per tenir-lo present, per buscar-lo i per procurar, sempre i en qualsevol moment, esdevenir allò que Déu ens ofereix de ser si corresponem el seu amor. És un frontó del perfeccionament tornant sempre la pilota a qui és la perfecció. Juan Manuel de Prada —se’m disculpi la referència espanyola— publicava aquest diumenge a l’ABC —disculpes de nou— un text que feia així: “però potser Déu, més que en les elucubracions dels filòsofs, l’hem de buscar en les petites revelacions que la vida ens presenta. També en el nostre indeclinable anhel de bé, veritat i bellesa (...) ¿Com explicar la consciència, la llibertat, la voluntat, la creació artística, la reflexió moral? Pretendre-les explicar com a interaccions neuronals o químiques al cervell resulta inversemblant”.
La pregària és un espai de consciència, i de llibertat, i de voluntat, i de creació artística, i de reflexió moral que resta obert en tot moment i tothora. Per això costa tant d’explicar. I per això el més fàcil, quan algú pregunta “com es prega?”, és respondre-li que ja ho està fent. Que reflexionar al voltant de la pròpia espiritualitat, i al voltant d’aquest anhel de bé, veritat, i bellesa, és obrir aquest espai entre nosaltres i la vida que ens permet viure-la des de la consciència de l’existència de Déu. Hi ha pregàries tradicionals, i repetitives, i històriques, i apostòliques. I n’hi ha que brollen del simple fet d’haver dut a terme l’acte més quotidià de tots tractant de ser en presència de Déu. Totes poden ser útils perquè totes brollen de la necessitat d’atansar-se a allò que és diví des del reconeixement d’una incapacitat: la de ser humans. Escrivia G.K. Chesterton “tu fas acció de gràcies abans dels àpats. Molt bé. Però jo faig acció de gràcies abans d’un concert i de l’òpera, i faig acció de gràcies abans d’una obra de teatre, i faig acció de gràcies abans d’obrir un llibre, i abans de dibuixar, de pintar, de nedar, de fer esgrima, de fer boxa, de caminar, de jugar, de ballar, i faig acció de gràcies abans de submergir el bolígraf a la tinta”.
“Com es prega?” és, possiblement, una de les preguntes més difícils de respondre per algú que té la pregària incorporada a la seva vida
“Com es prega?” és, possiblement, una de les preguntes més difícils de respondre per algú que té la pregària incorporada a la seva vida. Bàsicament, perquè es prega amb la vida. I perquè costa molt d’explicar que hi ha una manera d’operar capaç de relligar espiritualitat i quotidianitat en una unió pràcticament indestriable. Costa molt d’explicar, perquè demana descodificar un sistema adquirit a còpia d’anys, i de molta quotidianitat, i d’una vida interior que, sense teoritzar i sense deixar-ne constància escrita cada dia, ha anat canviant a mesura que hom ha anat canviant. O ha fet que hom canviés, ha estat motor d’un canvi que ha donat fruit perquè el motor ha obrat de manera sostinguda. És una manera de funcionar inconscient que fa conscient de l’existència de Déu. Que permet restar amatent al xiuxiueig diví en totes aquelles coses que, d’entrada, no poden semblar més lluny de res que sigui sobrenatural. És una atenció en els detalls interioritzada a voluntat i ara, ja, executada més o menys automàticament. Es prega pregant. Es prega creient —o sospitant— que a l’altra banda hi ha algú que ens escolta i que cada dia, si les sabem llegir, ofereix respostes a totes les incògnites que ens fan humans.