Acabo d’arribar de Buenos Aires, on he participat en un congrés organitzat pel Centre Internacional per a la Promoció dels Drets Humans (CIPDH-UNESCO) sobre “Arxius i drets humans: Una agenda per a l’enfortiment democràtic”. Com pot endevinar-se per aquestes dues pistes, la gent que hi participava era bàsicament dedicada, professionalment, a la militància en favor de la defensa i la protecció dels drets humans com un element bàsic, fonamental i inalienable de qualsevol sistema polític però, molt especialment, dels sistemes democràtics. Tothom em preguntava: “què està passant a Espanya?”. Sabent que era català, no em preguntaven pel que passava a Catalunya, sinó a Espanya, perquè, de manera gairebé unànime, hi havia una molt estesa i intensa preocupació pel que no dubtaven a qualificar com a involució democràtica, per part de l’Estat espanyol, i, alguns, com a laboratori experimental en el procés de deteriorament i atac globals a drets i llibertats fonamentals en suposats Estats de dret. Com quan vaig estar al novembre a Rosario, en un congrés de temàtica semblant, el que més em va sorprendre, en primer lloc, és que, de forma molt majoritària, tenen un coneixement més que ajustat de la situació política a Catalunya i a Espanya i, en segon lloc, que també la seva valoració és molt ajustada al que està passant en realitat: un desplegament sense precedents, en el marc de les democràcies occidentals, en contra de drets i llibertats fonamentals, com la llibertat d’expressió, de reunió, d’elecció directa i indirecta, o, en termes de drets col·lectius, com el dret a l’autodeterminació que ells mateixos, a tota Llatinoamèrica, van començar a exercir ja fa més de dos segles.

Val a dir que, en aquell context, el que està fent l’Estat espanyol tampoc no sorprenia massa. Coneixen perfectament, pel que fa a la tònica general, a nivell global, en països que han transitat de la dictadura a la democràcia, que Espanya és una excepció, una mena de forat negre, ja que aquí continua vigent, i ho saben molt bé, la llei de punt final (Llei d’amnistia) que ha garantit fins avui mateix de jutjar i castigar els responsables de la dictadura pels seus abusos i crims, i que ha impedit la justa i recíproca restitució, en tots els nivells, de les víctimes. Qualsevol dictadura del planeta ha volgut blindar-se enfront de la legítima demanda de responsabilitats, també penals, però només l’Estat espanyol, entre les democràcies occidentals, ha aconseguit que aquest blindatge es consolidi, fins ara, en un microclima d’impunitat excepcional, durant més de quatre dècades. Saben que els arxius de la repressió política, policial i militar continuen sent a Espanya incomprensiblement inaccessibles, en el que constitueix una altra excepció única a nivell global entre les democràcies consolidades, i saben també que, pel que fa a polítiques memorials de les víctimes de la dictadura i de record dels crims i la repressió comesa, Espanya és un desert.

Només un detall: el congrés tenia lloc en l’immens recinte que va albergar, durant la dictadura cívico-militar argentina, l’Escola Superior de Mecànica de l’Armada, la sinistra ESMA, avui convertit, en tota la seva extensió, en un espai de memòria dels crims i la repressió de la dictadura. L’edifici del Casino d’Oficials és avui (i cito la seva denominació oficial) el “Sitio de Memoria  ESMA. Ex centro clandestino de detención, tortura y exterminio”, on s’explica, de manera museogràficament impecable, què i com es va planificar, organitzar i executar la política criminal que va acabar amb la tortura, assassinat i desaparició de milers de persones innocents sense judici. Amb aquests antecedents, i des d’aquest context, és fàcil entendre l’estupefacció que provocava entre els assistents al congrés quan se’ls explicava la situació actual dels antics camps de concentració franquistes en l’Espanya “democràtica” o quan descobrien que la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, a Via Laietana, espai emblemàtic de la repressió franquista durant la dictadura, continua ocupada i habitada, amb total normalitat, per la Policia Nacional d’una Espanya suposadament democràtica. Cal recordar que el que aquí considerem normal no és gens normal en aquelles democràcies del planeta que han tingut la maduresa d’encarar-se al sinistre passat de les seves dictadures.

De retorn d’Argentina, he participat en una taula rodona, convocada per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona, en el marc d’un cicle dedicat a pensar les llibertats i la repressió. Acompanyava l’escriptor i periodista Jordi Galves, perseguit judicialment per un dels seus articles a El Nacional, i el cantant Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons, en una arbitrària, incomprensible i injustificable aplicació al seu cas de la legislació antiterrorista que va ser pensada i promulgada, com és evident, per a una altra finalitat, però que l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem no han tingut cap problema de manipular per acusar-lo i condemnar-lo per enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona i amenaces no condicionals. Però és cert que poques coses poden ja estranyar en l’Espanya actual, governada per un partit que no ha trencat ni condemnat explícitament el franquisme, i avalada en les seves polítiques repressives per una esquerra que ja ha reconegut que està disposada a pagar el preu que calgui per garantir la política involutiva de l’Estat espanyol.

Però això, en tot el món, és motiu d’escàndol majúscul. La setmana passada el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg condemnava Espanya per haver imposat pena de presó a dos manifestants que havien cremat, justament a Girona, una foto del rei, el 2007: el TEDH recordava que “tota persona té dret a la llibertat d’expressió”, d’acord amb l’article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans, i que l’Estat, qui és el responsable de garantir aquest dret, justament n’havia estat el responsable de la seva violació. El Tribunal Europeu de Drets Humans, repeteixo, poca broma. L’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, màximes autoritats dels sistema judicial de l’Estat espanyol, amb Valtònyc, hi tornen, reincidint: en lloc de garantir el dret a la llibertat d’expressió, són els responsables de negar-li aquest dret, en nom de l’Estat, a un ciutadà lliure.

També la setmana passada Amnistia Internacional carregava contra Espanya en un informe demolidor, on es denunciava que a Espanya s’està atacant la llibertat d’expressió, fustigant a tort i dret lletres de cançons, acudits o textos. I hi afegia: “el dret a la llibertat d’expressió inclou expressions que ofenen, escandalitzen o molesten”. Quan defensàvem Charlie Hebdo contra els terroristes que els volien privar de paraula, poc ens pensàvem que hauríem de defensar la lliure expressió d’idees i paraules enfront d’un Estat tan al·lèrgic a la llibertat d’expressió com els terroristes jihadistes.

Finalment, aquest dilluns el Washington Post ha obert a tota pàgina la seva secció d’internacional amb un reportatge, signat per William Both i Pamela Rolfe, titulat “To prison for singing?” (“A la presó per cantar?”). Amb un text d’una duresa inhabitual en el rotatiu, aquest article, que parlava de Daltònyc i Pablo Hasel, entre d’altres cantants i artistes perseguits per l’Estat espanyol, no tenia embut a dir que “aquests artistes ara es veuen a si mateixos com la nova avantguarda de la llibertat d’expressió a Europa” i a recordar que les polítiques espanyoles són com les ja assajades en països com Polònia o Hongria. Aquest és el nivell de l’Estat espanyol quan es fa política comparada.

Però quan es prohibeixen les paraules, l’única reacció digna i decent és multiplicar els espais per fer-les tornar a córrer i difondre. I, per tant, ja pot seguir, si volen, la persecució a la lliure expressió, que, per cada paraula engarjolada, n’alliberarem a milers, i, per cada dret suspès o amenaçat, en multiplicarem fins a l’avorriment el seu exercici. Davant dels drets fonamentals, per exercir-los, no cal demanar permís. Si pretenen arribar fins al final, hi ha massa boques que caldrà que tanquin. I no podran.

Es difícil acabar l’article sense recordar-ho: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez porten 156 dies en presó, i Oriol Junqueras i Joaquim Forn, 139, tots quatre preventivament per uns suposats delictes que cada cop més Estats d’Europa no reconeixen com tals. A cada hora que passa, l’escàndol i la injustícia es fan més gegantins i monumentals.