Ara que arriba Sant Jordi, em plau de recordar-ho: cada cop, m’agraden més els que fan coses amb paraules. Sembla una cosa fàcil, però no ho és. En realitat, això no pot dir-se de tots els que escriuen. Perquè els que escriuen, escriuen: és a dir, posen paraules juntes i, de vegades, a més, cosa que tampoc no és fàcil, diuen coses, i alguns, cosa encara més difícil, diuen coses amb sentit. Però una cosa és dir coses i una altra, de ben diferent, és fer coses amb paraules. Roland Barthes, per això, distingia, amb una certa crueltat, entre escriptors i escrivents: per a uns, els escrivents, l’escriptura és simplement un instrument per a, en el millor dels casos, dir coses; per als altres, els escriptors, l’escriptura no és un mitjà, sinó un fi. A mi m’agrada més la diferència, que algú va fer (sempre he pensat que Vila-Matas, però vés a saber!) entre escriptors i escrividors.

En tot cas, pensava en aquestes coses quan llegia un llibre que havia de presentar a la llibreria 22 de Girona: L’hmi (Llibres del Segle), un llibre de poemes de Francesc Ten, o un poema-riu, com l’ha qualificat el seu editor, Roger Costa-Pau. Un llibre magnífic, d’altra banda, llargament madurat amb exigència i rigor, que, com passa rarament, fa realment coses amb paraules. Diria que el fer coses amb paraules és el que bé podria definir la poesia, que, al meu entendre, és l’escriptura radical. En el sentit que Ten li dona: “Radical és sentir l’arrel”. I això és potser la poesia: descobrir l’arrel que batega en les paraules i fer-la sentir a través, justament, de les pròpies paraules, que així, des de l’arrel, connecten amb la realitat, no perquè expliquin coses, sinó perquè les fan.

Això fa, de manera eminent, la poesia i l’experiència radical de l’escriptura: crear realitats que, abans de ser nomenades, no tenien existència i que, per les paraules, passen a ser coses

Ho podem dir encara d’una altra manera: fer coses amb paraules és el que descobrim, com a lectors, quan ens encarem amb un text que troba paraules tan potents, o de vegades tan fràgils, que són capaces de bastir mons que només gràcies a les paraules existeixen i duren. Qualsevol lector sap que aquesta no és una experiència habitual: passa només amb els grans poetes, certament, i amb els escriptors que, sense ser poetes, en sentit propi, atenyen aquesta experiència radical. Per entendre’ns, com Mercè Rodoreda en La mort i la primavera (Club Editor), per parlar d’un monument, recentment redescobert, que està causant furor, amb tota justícia, per la potència de la seva llengua literària i per les coses que la seva autora va aconseguir de fer amb les paraules i que ara, com a lectors, ens les podem trobar.

Pot semblar una cosa peregrina, aquesta de fer coses amb paraules. Però no ho és. Els lingüistes, a aquest ús del llenguatge, en diuen enunciats performatius, dels quals en va parlar el filòsof John Langshaw Austin en el seu llibre How to do things with words (Com fer coses amb paraules). No us avorriré amb disquisicions teòriques, amb un parell d’exemples potser ja serà suficient. En el tercer versicle del Gènesi, ja llegim:

“Déu digué:

-Que existeixi la llum.

I la llum va existir”.

Exemple canònic, de naturalesa teològica, de paraules que fan coses. I metàfora del poder del llenguatge, capaç de crear realitat i no només d’anomenar-la. Un exemple més prosaic és la fórmula administrativa, enunciada pel jutge, “Jo us declaro marit i muller” (o les fórmules variades amb què avui reconeixem les diverses formes de matrimoni), de manera que, després de dir-ho, aquelles dues persones, per efecte de les paraules pronunciades, passen a ser una altra cosa que aquelles que fins aleshores eren. Això fa, de manera eminent, la poesia i l’experiència radical de l’escriptura: crear realitats que, abans de ser nomenades, no tenien existència i que, per les paraules, passen a ser coses.

El cas de Sant Esteve de les Roures seria un cas molt rellevant —i digne d’estudi— de fantasia poètico-creativa

Darrerament, però, els ha sortit, als poetes, una competència diguem-ne deslleial. En això de fer coses amb paraules, dic. Em refereixo particularment a la Guàrdia Civil, reconeguda popularment com el Cuerpo, més enllà de Fraga i Guardamar. Un exemple: només cal que en un informe esmentin “Sant Esteve de les Roures”, perquè aquestes paraules, per si soles, creïn un poble que no existia abans que el Cuerpo l’anomenés en una llista de pobles i ciutats i li atribuís violències terribles i innominables contra els soferts cossos policials espanyols destinats a Catalunya per aturar el referèndum de l’1-O, cosa que, d’altra banda, com és prou sabut, no van aconseguir. Fer coses amb paraules: i coses que no existien abans, poca broma! Com si diguéssim: “I la Guàrdia Civil digué: Que existeixi Sant Esteve de les Roures! I Sant Esteve de les Roures va existir”. A partir d’aquest informe policial, Twitter ha vist l’aparició, gairebé miraculosa, de l’ajuntament de Sant Esteve de les Roures, que fins i tot ha conversat amigablement amb el compte oficial de la Guàrdia Civil, i de coses que, fins abans de l’informe-poemari guardiacivilí, no existien: bisbat, bombers, biblioteca, mercat central, dues universitats, centre islàmic, ràdio i televisió, fins i tot un accelerador de partícules atòmiques, una associació cannàbica o un basar xinès, i fins i tot un destacament de la pròpia Guàrdia Civil! Dijous, la pàgina a Twitter de Quim Monzó, que en retuitejava tots els missatges que trobava d’aquest poblet deliciós, era un autèntic festival!

És un cas hiperbòlic, però modèlic, d’aquests deliris imaginatius de la fúria creativa desbocada dels informadors de la Guàrdia Civil, capaços d’inventar-se fins i tot un poble allí on no hi havia res, fent coses amb aquestes paraules que enfilen, amb tanta sapiència com destresa, en aquest gènere poètic dels informes de vers lliure al que darrerament s’hi han abocat amb autèntica devoció. El cas de Sant Esteve de les Roures seria un cas molt rellevant —i digne d’estudi— de fantasia poètico-creativa que, realment, hauria sorprès, per la seva extravagància, la ciutadania catalana (i pel que es veu ja ara, també belga, suïssa, alemanya i escocesa), si no fos perquè aquesta està ben acostumada a descobrir (com ara estan descobrint també els tribunals d’aquests països veïns) que, darrere les paraules amb què la Guàrdia Civil pretén fer coses, en realitat, de vegades, no hi ha absolutament res. Si no, que ho preguntin a Montoro. I, sisplau que no es molestin els que veuen delictes d’incitació a l’odi a tot arreu: no és un retret, sinó un elogi literari, ja hem dit que això no és fàcil d’aconseguir-ho.

Ni els jutges de l’Audiència Nacional o del Suprem, ni el jutge número 13, són poetes i, per tant, amb les seves paraules cap d’ells no és capaç de fer coses, ni de fer que les coses que diuen siguin realitat només pel fet que ho diguin en els seus poemaris de vers lliure

La cosa no tindria més transcendència si els jutges del Tribunal Suprem, de l’Audiència Nacional i del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona (realment, no podia ser un altre número!) no s’haguessin convertit en lectors addictes d’aquest tipus de literatura policial. I no només per llegir-ne els informes, segurament esperant-hi trobar esbarjo per a les seves ocupades ànimes, que cadascú té els vicis privats que té, sinó sobretot, cosa que encara és més digna d’elogi!, per a versionar-los, sovint literalment, en forma d’interlocutòries, providències i resolucions, en variants èpiques, líriques i dramàtiques. Perquè llavors, quan passa això, el joc poètico-creatiu del Cuerpo, a les mans d’aquests jutges que sembla que no distingeixen les paraules de les coses (i sobretot les paraules que no tenen coses a les que poder-se remetre), esdevé una mena de joc de rol perillós i, fins i tot, sinistre (i uso el terme en el seu sentit estètic, és clar). Perquè, només posant les paraules “rebel·lió”, “sedició”, “violència”, “agressivitat” o “terrorisme”, creient-se poetes o escriptors, en lloc dels escrividors que són, aleshores aquests jutges suposen equivocadament (és només un problema metodològic i hermenèutic de mala lectura) que aquelles paraules fan les coses, només per ser posades sobre paper, cosa que en aquest cas, sens dubte per falta de rigor poètic, no acaba passant, ja que cap de totes aquestes coses convocades per les paraules poden acabar existint, com sí que li va passar a la Guàrdia Civil amb el cas de Sant Esteve de les Roures, segurament per un cop de fortuna, sinó que al darrere i després d’aquestes paraules només en resta fum. Fum: o sigui, la metàfora popular del no-res. La cosa, com endevineu, és de nivell.

Molt modestament, per suposat, amb tot el respecte i consideració del món deguts a tan alta autoritat i si no hagués de ser objecte de recriminació, em permetria aconsellar al ministre de Cultura, l’excel·lentíssim senyor Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret i baríton en hores lliures, a més de, com resa un dels seus èxits, novio de la muerte, que posi en marxa les mesures oportunes per aturar aquesta passió cultural poètico-creativa, en el Cuerpo i en les ànimes de la judicatura, abans que la cosa arribi a mals majors. Perquè, a la vista del recurs presentat per la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem, sembla que redactat pel magistrat Alberto Jorge Barreiro, en què les paraules insinuen que si la decisió del govern d’Espanya, l’1-O, no va provocar una massacre va ser, en realitat, perquè van fer curt d’efectius, a un servidor li entra un calfred d’esborronament només de pensar que aquest escrividor del Suprem pugui haver pensat, encara que només hagi estat per un segon, que les seves paraules podien tenir la força de crear, en la realitat, les coses que les seves paraules diuen. Però no. Per sort per a nosaltres, ni ell, ni els jutges de l’Audiència Nacional o del Suprem, ni el jutge número 13, són poetes i, per tant, amb les seves paraules cap d’ells no és capaç de fer coses, ni de fer que les coses que diuen siguin realitat només pel fet que ho diguin en els seus poemaris de vers lliure (i, si se’m permet, de sintaxi millorable). Per sort, els jutges alemanys, belgues, escocesos o suïssos saben llegir, cosa no estranya en països que han fet la Il·lustració i que atorguen a la cultura i l’educació no un valor ornamental, sinó un potencial alliberador i emancipatori, fonaments epistemològics necessaris, com és sabut, per no deixar-se colar gat per llebre. En tot cas, si els jutges espanyols del Suprem, l’Audiència Nacional o el número 13 no poden reprimir el seu furor poètico-creatiu, sisplau, que es presentin al concurs de redacció de Coca Cola.

Per la resta, des d’una perspectiva hermenèutica (una altra cosa es la perspectiva judicial, en la que, pobre de mi, no puc posar-m’hi, que doctors ja té l’església, i aquests són gelosos del seu hortet, o sigui que cadascú en tregui les conseqüències que pugui, que són prou a la vista), tampoc no cal amoïnar-se massa: les bonyigues i els fems fan bon adob. Tot i que, si hem de tenir cura de les lectures de què ens nodrim, no estaria malament recordar el que ja va es preguntava Jean Améry: “Pot algú menjar merda i cagar or?”.