No crec en el determinisme. I menys encara en l’àmbit de l’acció, en els complexos laberints en què es determina la nostra actitud ètica i la nostra pràctica política. Estic convençut que allò que fem no és el producte inevitable i necessari d’allò que som, d’allò que hem estat o, encara menys, de les circumstàncies en què s’ha desenvolupat la nostra vida o de les característiques que defineixen la nostra herència genètica. Tampoc no penso, val a dir, que tot allò que fem sigui sempre el fruit de la nostra deliberació racional, resultant de la ponderació del judici i de la necessitat de posar d’acord el que pensem i el que fem: més aviat, al costat de la racionalitat pràctica, hi intervenen, també, les emocions, els estats d’ànim, l’impacte que produeixen en nosaltres les circumstàncies exteriors o el paper que hi juguen, en la determinació dels nostres actes, el pòsit de les nostres pròpies experiències.

A escala individual, estic convençut que més aviat acabem sent allò que fem, com si la nostra identitat s’anés definint i precisant a través de l’efecte en nosaltres dels nostres actes i de l’efecte dels nostres actes en els altres. Crec que la realitat quotidiana desmenteix contínuament qualsevol pretensió de reduir l’explicació de les nostres accions al determinisme biològic o sociològic. Comparteixo, en aquest sentit, la convicció, bellament formulada per Hannah Arendt, segons la qual el tret més característic de la nostra acció moral o política és la natalitat: igual que amb un naixement sempre es produeix l’aparició d’una novetat absolutament singular i irrepetible, també en la nostra acció és la pròpia acció la que sempre i a cada moment inaugura, de manera gairebé absoluta, el que fem, més enllà del que, amb tots els elements precedents, determinaria el que podria ser.

I el mateix penso respecte de les accions i les identitats col·lectives. Em nego a donar crèdit a aquella mena de determinisme social que atribueix a l’herència d’una comunitat (o al seu caràcter!) un determinat comportament en l’àmbit de la vida moral o de la vida política. Per això, segurament, mai no m’han fet gràcia, ni de petit, aquells acudits tan celebrats d’un francès, un anglès i un... el que sigui! Perquè són sovint la via, a través de l’expressió popular, d’un racisme antropològic i cultural absolutament inadmissible des d’una perspectiva mínimament racional. Per això, també, salto de la cadira sempre que algú, davant de qualsevol cosa, analitza un esdeveniment amb la fatídica entradeta segons la qual “és que els jueus....”, etc. Atribuir al caràcter o a l’herència d’una comunitat la determinació de l’acció dels seus membres, a part de ser una aberració intel·lectual, és un acte profundament, essencialment injust amb el caràcter indiscutiblement lliure de les accions humanes, especialment les morals o polítiques.

Això no vol dir que el passat no condicioni, cosa ben diferent que determini, les nostres accions. Som, indiscutiblement, éssers dotats de memòria i, gràcies a ella, les nostres accions presents acaben trenant-se, en una mena de fil subtil, amb les nostres accions passades, de manera que, en cert sentit, la història de les nostres accions pot arribar a ser considerada, per bé o per mal, la nostra pròpia identitat. I, en aquest sentit, fins i tot podríem dir, i penso que legítimament, que les nostres accions, en part, reben també la influència d’accions que ens han precedit, però que, d’alguna manera, han acabat també fent de nosaltres allò que som: penso, per exemple, en la influència en el que som, que no la seva determinació, dels nostres pares, sobretot quan han constituït un model moral per a les nostres accions, des de l’admiració pel que han fet i per com ho han fet amb nosaltres i amb els altres.

I també col·lectivament: el que ha fet i com ho ha fet la comunitat en què ens reconeixem acaba influint, per bé o per mal, per acceptació o per rebuig, en allò que finalment una comunitat acaba fent a l’hora de determinar les seves accions.

Com pot ser que gent decent celebri l’empresonament sense judici de representants electes i de presidents d’associacions ciutadanes, sense que pugui determinar-se amb precisió la naturalesa d’uns suposats delictes que tenen a veure no pas amb el que han fet sinó amb el que pensen?

Ve tot això a tomb, i disculpin el to reflexiu d’aquestes consideracions, perquè he pensat molt, en els darrers mesos, i em temo que no soc l’únic, al voltant d’alguns esdeveniments recents que m’han provocat una autèntica estupefacció que no acabo de ser capaç d’entendre: com pot ser que la majoria de la ciutadania lliure i adulta de l’Estat espanyol hagi atorgat una responsabilitat de govern al partit polític més corrupte d’Europa, el que més representants té condemnats i encausats en processos judicials de corrupció de dimensions gairebé apolítics? Com pot ser que la majoria parlamentària de les Corts i el Senat espanyol hagin pogut aprovar, amb el suport entusiasta de l’opinió pública espanyola, unes accions tan manifestament autoritàries i antidemocràtiques com són el cessament d’un Govern legítim, com el de Catalunya, i la dissolució d’un Parlament, com el català, democràticament elegit en unes eleccions lliures, democràtiques i formalment impecables? Com pot ser que bona part de la població espanyola, i per descomptat els partits que molt majoritàriament la representen, hagin pogut celebrar, en alguns casos aplaudint amb les orelles, la violència policial contra persones indefenses que només exercien el dret fonamental de vot, reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans, del qual l’any vinent en commemorarem el 70è aniversari? O encara: com pot ser que gent decent celebri l’empresonament sense judici de representants electes, elegits democràticament, i de presidents d’associacions ciutadanes, sense que pugui determinar-se amb precisió la naturalesa d’uns suposats delictes que tenen a veure no pas amb el que han fet sinó amb el que pensen, des d’una perspectiva ideològica i política?

Aquesta no és, com endevinen, una preocupació estrictament personal. Sé que és molt àmpliament compartida. I sé també que qualsevol intent de trobar-hi resposta no deixa de provocar encara més inquietud, perquè endevinem en les causes motivacions i raons, per dir-ho suaument, més aviat poc presentables.

Torno, i disculpin la confidència, d’uns dies a l’Argentina, on he inaugurat amb una conferència sobre la memòria històrica el congrés anual de la Federation International of Human Rights Museums (FIHRM). M’he trobat a Rosario, on se celebrava, amb gent de Colòmbia i Xile, Perú i Mèxic, Taiwan i Johannesburg, Noruega i Regne Unit, Canadà i, per descomptat, Argentina. A totes les converses, la situació de Catalunya era omnipresent: no he parlat amb ningú que no m’hagi preguntat, als dos minuts, què estava passant a Catalunya i com em semblava que acabaria tot. O, per ser més precís: em preguntaven què està passant a Espanya, què li està passant a Espanya. La sensació era generalitzada: tothom havia vist i recordava amb esfereïment la insòlita violència policial que havia produït centenars de ferits entre gent pacífica, i tothom em mostrava la seva estupefacció perquè no hagués dimitit el ministre “de la policia”, perquè no es trobés encausat judicialment, i perquè els policies i guàrdies civils de les imatges no haguessin estat immediatament apartats del cos i detinguts. Tampoc no entenia ningú l’obcecació espanyola de prohibir el referèndum, que consideraven una aspiració més que legítima, ni l’acarnissament dels jutges contra representants electes, ni l’empresonament del Govern i els dos membres d’associacions cíviques, ni la necessitat, perfectament comprensible, que el president de Catalunya i quatre consellers hagin hagut de refugiar-se a Bèlgica per denunciar la manca de garanties de la justícia espanyola, clarament posada de manifest quan Espanya ha retirat l’euroordre de detenció davant la més que probable negativa de la justícia belga a fer-ho, cosa que, evidentment, hauria provocat un escàndol majúscul de dimensions internacionals i difícilment assumible per l’Estat espanyol.

Era motiu de preocupació, però sobretot de sarcasme, que a Espanya, més de quaranta anys després de la mort del dictador, encara no existeixi ni un sol museu del franquisme que expliqui les atrocitats que va cometre

Els era incomprensible que si una majoria parlamentària està a favor de la independència de Catalunya, una opció políticament tan legítima, si és expressada per vies democràtiques, com la decisió de continuar formant part d’Espanya, el Parlament no pugui proclamar la independència. La major part dels meus interlocutors, val a dir, simpatitzaven amb la causa catalana, perquè reconeixien, simplement, que ara Catalunya vol independitzar-se d’Espanya per les mateixes raons que, com molts em van dir, ells ja ho van fer ara fa dos segles. En realitat, la causa republicana els era perfectament justificable, ja que, en general, especialment als col·legues llatinoamericans, els és incomprensible un règim democràtic que mantingui un règim políticament tan anacrònic i obsolet com la monarquia, que identifiquen, justificadament, amb el poder colonial.

No són estranyes aquestes consideracions que provo de resumir: sent com són gent professionalment o personalment ocupada en la defensa dels drets humans, i en molt casos víctimes de violacions atroces de violacions cruels i inhumanes dels drets humans, reconeixien el caràcter anòmal de la democràcia espanyola, profundament deficitària des d’una perspectiva comparatística internacional, i el llast franquista que encara arrossega no només el govern del PP (al qual qualificaven unànimement sense massa problemes de govern franquista) sinó l’Estat espanyol, des dels seus màxims tribunals fins a l’ordenament constitucional o la policia, en el que, per a ells, gent especialment sensible i atenta a les violacions de drets humans en tot el món, era un comportament incomprensible de l’Estat espanyol en l’ús de la violència, en la persecució d’oponents polítics i en les detencions i els empresonaments arbitraris i mancats de garanties judicials, així com en les reserves als drets fonamentals d’expressió, informació i premsa, de reunió, de vot, de secret de la correspondència, etc. Realment, sembla que cal allunyar-se deu mil quilòmetres per descobrir amb quina nitidesa es veuen les coses que, aquí, alguns s’entesten a no voler reconèixer tot i les evidències.

Només cal recordar, ja que era el tema del congrés, que, a tot el món, en els països que han sortit d’una dictadura, la pressió de les associacions de víctimes i en defensa dels drets humans han forçat les institucions democràtiques a elaborar polítiques de memòria històrica, memorials i museus per a la memòria i els drets humans, a més d’actes judicials que han permès la condemna dels responsables de les dictadures i actes de reconeixement i restitució de les víctimes. En aquest sentit, com endevinen, era unànime la consideració que Espanya és un forat negre en el món occidental i entre els règims democràtics: saben perfectament que aquí no hi ha hagut comissions de la veritat, que els judicis franquistes continuen sense ser anul·lats i per tant vigents, que els criminals de la dictadura han quedat eternament protegits per una llei de punt final que no té precedents en el món, que els edificis policials en els que es va detenir i torturar o fins i tot matar durant la dictadura (i després) continuen oberts i amb la policia dins, i que no hi hagut una política memorial ni museística que presentés a les noves generacions el que va representar la dictadura franquista. Entre els assistents al congrés, era motiu de preocupació, però sobretot de sarcasme, que a Espanya, més de quaranta anys després de la mort del dictador, encara no existeixi ni un sol museu del franquisme que expliqui les atrocitats que va cometre. I per descomptat, que Espanya lideri, en el segon lloc del rànquing, la llista dels països amb més fosses comunes amb executats sense judici del món. El misteri de la Santíssima Trinitat o de la Immaculada Concepció de Maria, al costat d’això, és tan comprensible com sumar dos més dos.

Aquí i a l’altra punta del món, no hi ha arma més poderosa i invencible, tard o d’hora, que la legítima i democràtica expressió dels vots

Si explico tot això és perquè, als ulls d’aquests especialistes de tot el món en drets humans, l’actual fúria repressiva de l’Estat espanyol contra Catalunya i les seves aspiracions democràtiques i pacífiques a la independència era fàcilment interpretable i explicable perquè Espanya encara no ha fet, com altres democràcies madures, els seus comptes amb el passat. I aquesta anomalia, en termes comparatius amb les democràcies del món, encara que no siguin avançades, llastra encara avui, no només un deute amb el passat ominós de la dictadura, sinó sobretot els més que evidents dèficits democràtics de l’actual Estat espanyol.

La qüestió, tanmateix, pel que a nosaltres ens ocupa i preocupa, davant de la perspectiva de les eleccions del 21-D, és com pot ser possible un exercici plenament democràtic en aquestes condicions. Sabem que tot hi està en contra: des de l’anomalia democràtica que suposa que els actuals president i vicepresident legítims de la Generalitat, líders de dues de les llistes que concorren amb l’expectativa versemblant de guanyar les eleccions, no puguin fer, en igualtat de condicions amb els altres candidats, una campanya lliure i a Catalunya, fins als atacs constants, ara també per part de la Junta Electoral, contra la llibertat d’expressió, d’informació i de premsa, que afecten tant a mitjans de comunicació (com l’expedient infame i injustificable obert a Mònica Terribas per uns editorials del seu programa El matí de Catalunya Ràdio) com a la presència de llaços grocs en determinats espais públics o, simplement, contra el color groc.

Com pot ser possible, dèiem, un exercici plenament democràtic en aquestes condicions? Disculpin la concisió de la resposta: votant. Votant contra tanta misèria política i moral. Aquí i a l’altra punta del món, no hi ha arma més poderosa i invencible, tard o d’hora, que la legítima i democràtica expressió dels vots. Davant d’això, fins i tot a l’Estat més autoritari i repressiu no li queda altre remei que posar-s’hi fulles. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Oriol Junqueras
Opinió Cartes d’amor Oriol Junqueras
Agustí Colomines
Opinió El carlisme juntista Agustí Colomines