Divendres torna a ser el Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, que commemora els setanta-dos anys de l’alliberament del camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz. Perquè cal recordar-ho, encara? I perquè cal recordar, precisament, les víctimes de l’extermini nazi i de les polítiques totalitàries del Tercer Reich que van preparar, planificar i portar a terme l’extermini? I encara: perquè cal fer-ho tan sovint, reiteradament, fins a l’extrem d’instituir, com s’ha fet, molt justament, un Dia com aquest, dedicat a la memòria? Perquè cal “fer memòria” –com diem en català– de tot això? Potser l’expressió en català ens suggereix que hem de “fer memòria” –és a dir: esforçar-nos a provocar la memòria, “fer-la”, invocar-la– perquè, en general, el record és una matèria fràgil i precària, feble i voladissa, o perquè, en aquest cas concret, mai no ho recordarem prou?

Potser ara tenim la distància suficient per veure que, després de 1945, a tot Europa, es fa ver un esforç d’ocultació i repressió (en sentit freudià) de les víctimes de l’extermini nazi. Encara que avui pugui semblar estrany, una obra actualment tan difosa, traduïda, editada i llegida com Se questo é un uomo (Si això és un home), de Primo Levi, publicada originàriament en italià l’any 1947, no va ser reconeguda internacionalment fins l’any 1987, precisament quan el seu autor es va suïcidar. Aquest era, precisament, l’any en què l’obra, traduïda al castellà, més de quaranta anys després dels fets que narrava i de què fos publicada, arribava per fi a l’Estat espanyol. Érem a tocar dels anys noranta, com qui diu fa dos dies.

Algú podria tenir la temptació de pensar que mai no hem recordat tant l’horror de l’extermini nazi i les seves víctimes com avui. Contínuament s’estan editant llibres i estrenant pel·lícules que ens el tornen a fer present: que ens obliguen a “fer memòria”. Films i textos de tota mena: documentals o testimonials i de ficció; escrits per sobrevivents o familiars de víctimes i per escriptors sense vinculació d’experiència ni familiar a l’extermini;  que parlen de les víctimes o dels botxins, fins i tot des de l’interior del pensament dels criminals. Més enllà de les consideracions que cadascuna d’aquestes obres pugui merèixer, podria semblar que, efectivament, ja tothom sap el que va passar i com va passar. I, en part, potser és així. Tanmateix, la meva modesta experiència de més de trenta anys com a professor, primer d’institut i després a la universitat, em permet com a mínim de sospitar que això que sovint es considera com alguna cosa prou coneguda, sobre la qual sembla que se n’ha parlat i dit moltes coses i des de fa molt temps, i que ja formaria part d’un coneixement compartit d’època, en el fons, llevat de molt poques excepcions, no és més que un cúmul de vaguetats i inexactituds al voltant d’algunes xifres i d’uns pocs noms.

Davant d’aquesta realitat, especialment punyent en un país com el nostre, on encara molta gent no sap establir una diferència clara entre “camp de concentració” i “camp d’extermini”, i on molt poca gent podria dir alguna cosa de Belzec, Sobibor, Madjanek, Chelmno o Treblinka, un sospita sobre els suposats beneficis d’aquesta proliferació indiscriminada de films i textos, on Les benèvoles de Jonathan Littell poden arribar a tenir la mateixa consideració, si no més, que els textos de Zalmen Gradowski, Filip Müller o Shlomo Venezia, o La llista de Schindler pot ser presentada amb la mateixa tranquil·litat i el mateix context que El fill de Saul.

Primo Levi ja va escriure l’any 1979: "Era previsible que la sang, la matança, l’horror intrínsec dels esdeveniments que es van produir a Europa durant aquests anys despertessin l’atracció de multitud d’escriptors de segona fila en busca de temes fàcils de desenvolupar /.../, i que aquesta tragèdia desmesurada s’utilitzés per satisfer aquesta sed tèrbola d’espectacle macabre i repulsiu que habita en el fons de qualsevol lector". Per això, cal fer un esforç de memòria sense recórrer als succedanis de record: cal tornar als testimonis, reclamar la vida i la circulació per als seus textos. Tornar a llegir aquelles primeres paraules, aquells relats sorgits de l’experiència directa, en primera persona.

Sempre és moment per tornar a llegir, o per fer-ho per primer cop, Primo Levi. O Imre Kertész. O Elie Wiesel. O Jorge Semprún. O Joaquim Amat-Piniella. O Liana Millu. O Charlotte Delbo. O Seweryna Szmaglewska. O Krystyna Zywulska. O Tadeusz Borowski. O Paul Steinberg. O Robert Antelme. O Boris Pahor. O Hanna Lévy-Hass. O Josep Bor. O Joseph Bialot. O Gilles Lambert. O Aharon Appelfeld. O Otto Dov Kulka. O Henryk Grynberg. O Omer Bartov. O, i els hem anomenat ja abans, Zalmen Gradowski, Filip Müller o Shlomo Venezia.

Qui no sap el que va passar, és perquè no vol. Enguany, que celebrem els quaranta anys de la publicació, el 1977, de Els catalans als camps nazis (per a quan la reedició?), de Montserrat Roig, faríem bé de posar-nos una mica al dia. La ignorància no té excusa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat