Des que tinc ús de raó, mai havia tingut la sensació que vivíssim en un món tan polaritzat com ara. Em fa la impressió que l’opinió pública actual es divideix en dos grans blocs ideològics extrems que són completament oposats l’un de l’altre: els wokes i els no-wokes (o fins i tot m’atreviria a dir els antiwokes). Les famílies s’estan dividint —igual que va passar durant el procés, però de veritat. Els dinars familiars ja no són moments de joia i felicitat, sinó intercanvis d’insults, retrets i males cares. El bàndol de la família que té fills adoptats de la Xina, que beu kombucha per esmorzar i que porta jerseis de llana sostenible amb la bandera de Palestina brodada al pit (tot i no saber on cau Palestina) no pot veure ni en pintura el bàndol de la família trumpista, projueva i antiimmigració. Els primers són uns grans defensors de les justícies socials i es passen el dia lluitant per alguna causa; els segons, en canvi, són uns grans defensors de la llibertat d’expressió, de la veritat sense filtres i estan molt cansats del victimisme i la infantilització de la societat.
Us posaré un exemple d’un dels molts casos que conec de famílies que s’han trencat per culpa de les diferències ideològiques actuals; un exemple de relacions familiars irrecuperables que ni un miracle podria restituir. Tot el que ara us explicaré va passar fa uns dies durant un dinar familiar. Una de les netes, la Marta —que va anar al registre civil a canviar-se el nom perquè és de gènere no-binari i no volia que el seu nom l’encasellés en un gènere i ara es diu Tofu, perquè també és vegetariana—, va començar a discutir amb la seva cosina Ermessenda (que significa ‘la que és forta en la batalla’) perquè s’estava cruspint sense cap mena de culpa ni d’empatia envers els animals unes galtes de porc rostides i un parell de botifarres de pagès. Li (article sense gènere) Tofu, amb els ulls plens de llàgrimes i vermella com una tomata ecològica de proximitat, va dir a l’Ermessenda que menjar galta de porc era violència sistèmica contra els porcs i que se li tancarien tots els txakres si continuava per aquest camí. L’Ermessenda, com era d’esperar, no va poder mantenir la boca tancada i li va etzibar un: “a tu el que t’haurien de fer és exportar-te a Guantánamo i se’t passarien totes aquestes ximpleries de nena hippy consentida”.
L’àvia, la Dolors, veient que la família se n’anava en orris, va decidir ficar-hi cullerada, literalment, i els va servir a totes dues una mica d’escudella. De sobte, li Tofu es va asseure en postura de meditació i va començar a xiuxiuejar “Om mani padme hum, sento com una llum verda plena de pau recorre el meu cos enfadat i tot es transforma en amor…, iaia, l’escudella està feta amb animals morts!!, no soc cap assassina, jo!”. La pobra àvia va quedar desorientada i l’únic que li va poder respondre és que el pròxim dia faria verdura i que es calmés, que li prometia que no compraria mai més un animal mort. Quan semblava que tot s’havia calmat, llavors va venir el torn de la mare de li Tofu i el pare de l’Ermessenda, que van començar a parlar d’immigració. L’àvia, sense que ningú se n’adonés, se’n va anar de puntetes cap a l’habitació i es va tancar amb pany i clau. La mare de li Tofu, la Fàtima (que es deia així des de feia deu anys perquè es va voler fer musulmana; abans es deia Josefina), es va arremangar les mànigues del burca i va dir a en Joan, que és pagès: “si no fos pels immigrants, se’t podriria tota la fruita als camps; ningú d’aquí vol treballar al camp, sort en tenim de la immigració, són els que aixequen aquest país, habibi”. En Joan, l’únic que li va poder respondre va ser un “amb qui parlo?, no et veig”, i es va servir una mica més de galta rostida. I així va continuar tot fins que van arribar a les mans i l’àvia va haver de trucar a la policia i a un parell d’ambulàncies.
Aquesta és la Catalunya que volem, una Catalunya plena de discòrdia i de caos?
A on vull anar a parar amb tota aquesta història que m’acabo d’inventar però que exemplifica molt bé el que està passant a les nostres llars (en podríem dir una conversa arquetípica del moment que vivim)? La veritat és que no ho sé, només veig que estem perdent el nord i que tot això acabarà com el rosari de l’aurora; que cada bàndol parla per un canal diferent i que no són comunicants; que cal gent entenimentada que posi fi a aquest despropòsit. Aquesta és la Catalunya que volem, una Catalunya plena de discòrdia i de caos? Sempre he pensat que parlant la gent s’entén, però primer cal voler escoltar i entendre’s. No tot és blanc o negre; també hi ha aquells grisos que tant ens beneficien a tots i que fan que al món s’hi visqui una mica millor. Busquem-los entre tots i serem molt més productius i eficients que fins ara. Segur que tots tenim raó en alguna qüestió, només cal posar-ho tot sobre la taula i separar el gra de la palla.