Wagensberg i l'amnistia

Si admets que marxes del teu país per por de patir una detenció arbitrària, t’has exiliat. Superada la disputa lèxica a la primera línia del text, i malgrat les filigranes que Ruben Wagensberg s’entesta a fer a les entrevistes, l’exili del diputat d’ERC té una evident càrrega política que convé no obviar si no es vol redimir l’estat espanyol dels efectes de la repressió política. Wagensberg se n’ha d’anar mentre ERC negocia una Llei d’Amnistia en què ni els diputats d’ERC empastifats per Tsunami hi confien. De fet, la pregunta és qui confia en aquesta Llei d’Amnistia, si fins i tot Gerardo Pisarello va dir des del faristol del Congrés que “amb jutges de partit disposats a tot, fins i tot a inaplicar i a retorçar la llei, no hi ha seguretat jurídica possible”. 

 Tant a Junts com a ERC són conscients que no és la política el que relliga l’estat espanyol, sinó que la política serveix per blanquejar el vincle real: els poders judicial, econòmic i fins i tot mediàtic que, a l’hora de la veritat, treballen compassats i amb la unitat d’Espanya com a objectiu comú i prioritari. La Llei d’Amnistia és un gos d’atura que procura conduir els xais en un camp sense tancat. Joaquín Urías, exlletrat del TC, diu en una entrevista: "no tinc cap dubte que els jutges utilitzaran qualsevol esquerda en la Llei d’Amnistia per acusar tanta gent com puguin". No hi ha prou llei per a tanta set de venjança. Per això és un error —un més— que els partits independentistes contribueixin al blanqueig: no decideixen què és i què no és terrorisme, decideixen de quina manera el poder judicial exercirà tota la seva força contra els catalans. Que la diputada d’ERC Pilar Vallugera digui que “aquesta llei, ben utilitzada pels tribunals, garanteix l’amnistia a tota la nostra gent” només és una mostra de l’ànsia que té la classe política catalana de creure’s el nyap de la segona Transició, però aquest “ben utilitzada pels tribunals” esquerda el miratge. Si hi ha ganes, sempre es troben les eines. Si hi ha ganes i ets un jutge espanyol, tens les eines i només has de decidir com emprar-les. 

ERC vehicula la repressió política que pateix o ha patit la seva militància com un xantatge emocional per validar la seva estratègia

Com ha passat durant els anys de procés, ERC ha de procurar jugar l’exili de Wagensberg a favor de la seva estratègia política per mantenir la fermesa del relat. Per variar, i amb una coincidència temporal que fa sospitar —Wagensberg és a Suïssa des de Nadal—, ERC vehicula la repressió política que pateix o ha patit la seva militància com un xantatge emocional per validar la seva estratègia. “Tot el suport i estima al diputat i amic Ruben Wagensberg davant la persecució política i repressiva que pateix. L'amnistia és necessària, urgent i imprescindible”, deia la Marta Vilalta. Per a ells, l’una va amb l’altra. En realitat, però, l’una evidencia les mancances de l’altra. El xantatge emocional no acaba aquí. Per reblar el clau sempre en cal una mica més, i l’home que borda d’ERC —que és Sergi Sabrià, igual que al PSOE és Óscar Puente— ha parlat de “famílies destrossades” pel refús de Junts a l’amnistia, cosa que en realitat només vol dir que trigaran una mica més.

Si els comandaments dels partits et van furtar Tsunami de les mans i a més a més t’has hagut d’exiliar, Ruben, renuncia a l’escó, dona’t de baixa del partit i explica’ns-ho tot

La Llei d’Amnistia és el titella amb qui tothom juga i en qui ningú confia. Wagensberg tampoc. Ningú no dubta de les conseqüències psicològiques de la persecució política. És evident que en el cas del diputat d’ERC han jugat un pes important a l’hora de fotre el camp. Farcir-ho tot de salut mental, però, potser no és l’aposta més fidel a la realitat. La por sempre ve d’algun lloc, fins i tot quan en aquest lloc la teva situació personal i el discurs del teu partit entren en contradicció. Si això és així, deixar l’acta de diputat mai no és la fi del món. Si a més a més creus que no estàs en condicions físiques i psicològiques per continuar amb la vida política, encara ho és menys. Em sembla, però, que el problema és que a ERC no hi ha ningú disposat a ocupar la cadira de Wagensberg. Ni ell mateix, havent vist les conseqüències que pot tenir, vol ocupar la seva cadira. Si és cert que Wagensberg formava part de Tsunami Democràtic, i aprofitant que ara és instal·lat a Suïssa, potser estarà bé prendre’s la situació com una oportunitat, agafar distància i explicar la veritat d’aquella tardor del 2019. Si els comandaments dels partits et van furtar Tsunami de les mans i a més a més t’has hagut d’exiliar, Ruben, renuncia a l’escó, dona’t de baixa del partit i explica’ns-ho tot.