L’altre dia, la meva parella i jo vam agafar la bicicleta més feliços que un gínjol i ens en vam anar tot cofois a fer ruta de supermercats. Res feia pensar que el dia es convertiria en un malson: feia sol, hi havia una lleugera brisa marina —tot i ser a 40 km del mar—, la gent somreia pels carrers —tot i no arribar a final de mes— i el Meteocat no anunciava tempestes. Un dia de catàleg, d’aquells que t’agradaria que fossin eterns. Vam deixar les bicicletes al lloc indicat per aquest fi, les vam lligar amb un cadenat (perquè tot i que diguin que no hi ha robatoris, n’hi ha: uns mesos abans a la meva parella li havien robat la bicicleta a davant dels nassos) i vam entrar joiosos al primer supermercat (no diré noms per evitar problemes, però comença i acaba amb una ela). Només d’entrar em va semblar sentir una paraula en castellà, però, com que estava molt contenta i il·lusionada, vaig fer com si sentís ploure i em vaig concentrar en l’oferta de rajoles de xocolata amb llet i ametlles que tenia a davant. No tenia ganes d’aixafar la guitarra a la meva parella ni volia que la màgia del moment es perdés.

Vam recórrer tots els passadissos sense mirar el rellotge, sospesant els pros i els contres de la majoria dels productes, fins que vam arribar a la caixa amb les nostres futures adquisicions i un somriure al rostre. Només ens faltava fer un últim tràmit: pagar. La cua no era ni molt llarga ni molt curta, però calia esperar uns minuts. Per sort, la gent que dirigia aquell supermercat s’havia preocupat d’evitar que la nostra espera es fes avorrida i havia col·locat estratègicament paquets de xicles de tots els sabors, llaminadures i xocolatines a l’últim tram del nostre trajecte. De sobte, mentre elaborava una teoria sobre la propaganda subliminar i l’efecte que té en el nostre benestar mental —i sense deixar de somriure ni un moment—, em va semblar sentir un crit. Provenia de la primera caixa. Sorpresa i una mica enrabiada per aquell imprevist —que trencava l’harmonia del moment—, vaig parar millor l’orella per intentar desxifrar què deien —tot i ser un crit, no l’havien vocalitzat prou bé perquè pogués entendre què deien. Vaig veure que al mateix temps la gent del meu voltant començava a fer cara d’indignació i a xiuxiuejar. Dos minuts després, vaig descobrir què passava: un home s’havia queixat perquè una dependenta li parlava en castellà i ell volia ser atès en català. Fins aquí tot normal —normal perquè aquell home va defensar els seus drets lingüístics, no perquè una dependenta parli en castellà a Catalunya. L'ai al cor va arribar quan em vaig adonar que la cara d’indignació de la gent del meu voltant no era causada per la falta de respecte de la dependenta cap a l’home que volia ser atès en català, sinó perquè van considerar que aquell home era un maleducat per obligar aquella POBRA noia a parlar en català. Van justificar-ho dient que la POBRA noia no havia tingut temps d’aprendre’l encara. Em va anar d’un pèl que no aplaudeixo aquell home, feia temps que no m’emocionava tant ni sentia tanta ràbia al mateix moment. Però l’únic que vaig ser capaç de fer va ser dir en veu alta: “Em sembla perfecte el que ha fet aquest home, som a Catalunya i aquí es parla català. Per fi la gent comença a reaccionar i a defensar els seus drets lingüístics. La llengua pròpia de Catalunya és el català, si volen venir a viure i a treballar a Catalunya, l’han d’aprendre. Una mica d’autoestima, home!”. Vaig considerar que calia que la gent que xiuxiuejava tingués una altra opinió i versió dels fets per poder-ne valorar els pros i els contres.

Com és possible que a Catalunya hi hagi una noia treballant de cara al públic sense saber parlar català?

Com és possible que a Catalunya hi hagi una noia treballant de cara al públic sense saber parlar català? M’és igual el temps que faci que és aquí. Oi que, si jo me’n vaig a Madrid a treballar de cara al públic, no em deixaran parlar en català? Oi que m’obligaran a expressar-me en castellà des del primer dia? Doncs per què carai a Catalunya es gira la truita de la situació i la víctima de la discriminació lingüística acaba sent la treballadora, que, tot i treballar de cara al públic, no sap ni dir gràcies en català perquè la seva llengua materna és el castellà, la llengua del imperio español, de la madre patria, i no vol fer l’esforç d’aprendre el català? És el súmmum de la perversitat. Però el més trist de tot plegat és que la gent catalanoparlant que hi havia al supermercat va defensar la POBRA noia. Tenen una autoestima lingüística tan destrossada que són incapaços, ja no només de defensar els seus drets, sinó de veure que els estan maltractant psicològicament i lingüísticament.

Era una noia castellanoparlant. Qualsevol lingüista o qualsevol parlant bilingüe de català-castellà sap que el català i el castellà són dues llengües molt semblants. No parlava pas mandarí ni suahili. Primer punt. Segon punt: què li costava a aquesta noia aprendre quatre paraules en català? En un supermercat fas servir sempre les mateixes paraules, per què carai no sabia ni tan sols aquestes paraules? O bé perquè ningú la va obligar a fer-ho (l’amo del negoci); o bé perquè li importa un rave la llengua que es parla a Catalunya, la terra que l’ha acollit; o bé perquè és una ignorant; o bé perquè ningú li respon en català (perquè als catalans sempre ens fa por d'ofendre a tothom menys a nosaltres mateixos); o bé una mica de tot plegat. Sigui el que sigui, el que va començar com un dia alegre i assolellat va acabar amb una tempesta de llamps i trons.