La darrera vegada que vaig votar un candidat sabedor que no era la persona adequada, va ser Lluís Bassat. Això va ser l’any 2003, a les eleccions que va guanyar per sorpresa la candidatura capitanejada per Joan Laporta, i no, no ho vaig fer per error, si no per ser fidel a qui havia donat la meva signatura durant la precampanya. I recordo estar introduint el vot a l’urna, i ser conscient que no era el que necessitava el club, perquè Bassat no transmetia trempera, ans al contrari, a diferència de Joan Laporta i aquell grup d’insurgents que prometien fer una revolució dins un club que vivia anquilosat en el nuñisme, en el quicir i en el desconcert. Per sort, el meu vot no va decidir res i Bassat va perdre per tornar a allò que sap fer sense anar a les palpentes.
També reconec que vaig votar a Bartomeu, enlluernat per la Lliga, la Copa i la Champions que va guanyar Luis Enrique setmanes abans de celebrar-se les eleccions, i encara me’n faig creus de la meva ofuscació —catalanor en estat pur, el peix al cove, el seny vers la rauxa— quan res feia predir que el club acabaria enfonsat en un forat econòmic a conseqüència d’un president nascut per ser vicepresident, i que va pecar de consentir uns futbolistes que van fer del xantatge econòmic el pa nostre de cada dia. A Bartomeu li va mancar mà dura, i la pandèmia va deixar-lo a ell i a tots els seus futbolistes en pilotes, amb un ignominiós final: els 8 gols que li va endossar el Bayern de Múnic a les semifinals de la Champions celebrada a Lisboa.
I no. Mai vaig votar Josep Lluís Núñez per decència. Els porciolistes lacrimògens sempre m’han produït al·lèrgia.
Prefereixo un arrauxat, que un malparit
No soc un laportista incondicional, però el votaré a les pròximes eleccions. Estic fart de pusil·lànimes, i a aquestes alçades de la meva vida em va més la rauxa que el seny, emprenyat que totes les institucions que són el pal i paller del país visquin d’utopies rendistes. Entre els que somien en l’Espanya federal, i els que somien en Ítaca, Catalunya es deprimeix incapaç de sobreviure a les raneres que ens arriben de les Espanyes. Laporta és rauxa, i de vegades sobreactuat, però prefereixo un president que fa una botifarra mentre canta “madridista qui no voti”, que un president que tracta d’intervenir en les eleccions d’altres clubs mitjançant socis de 24 hores i que truca als diaris per demanar que fotin fora un periodista que l’ha criticat. Prefereixo un arrauxat que un malparit.
No tinc res contra Víctor Font, però em recorda massa a Bassat. Font sembla un tipus honest, però el seu aspecte de cunyat o de gendre perfecte em destrempa. Amb l’afegit que porta fent campanya electoral des que Laporta va guanyar les eleccions del 7 de maig de 2021, i ara sembla un candidat esgotat d’ell mateix i del seu propi discurs. Si Víctor Font perd les eleccions del diumenge 15 de març, serà un candidat del passat, perquè quan un agafa una aura de perdedor, el futur és com Ítaca: una quimera republicana. I davant la desesperació, amb propostes afegides a darrera hora que semblen ocurrències extretes d’un barret de copa d’un mag, Font no sap com combatre l’optimisme que desprèn Laporta. Un optimisme, sovint, que viatja entre l'audàcia i el populisme més flagrant. I davant la previsible, encara que no definitiva, estavellada electoral, Font i Ciria podrien unir-se o potser no, com la Germandat de l'Anell per lluitar contra el Mordor laportista. La diferència és que Laporta és popular. Desunidament units poden guanyar? Ho dubto, perquè no és una unitat natural, sinó a la contra de, però la decisió està en mans del soci.
Per sort, formem part d’una institució que encara es regeix per lleis democràtiques i no per un sistema suposadament democràtic, com passa a la monarquia autocràtica del Real Madrid. El Barça és una institució democràtica fins que la realitat i el deute —un mal sistèmic i no laportista— ens portin, vulguem o no, a ser un model híbrid com el Bayern de Múnic, exemple de matrimoni perfecte entre socis i inversors, per poder continuar competint a l’elit futbolística. Assegurar que el Barça és dels socis és purament una cantarella nostàlgica, perquè res és el que sembla.
Malgrat la meva decisió electoral, s’ha de reconèixer que al mandat de Laporta li ha mancat claredat en abundants decisions. Moltes vegades, les resolucions preses han tingut el caire de mercat negre, amb proveïdors, intermediaris i compradors més semblants a traficants, prestadors i mulers. En cas de guanyar, Laporta afrontarà l’últim mandat i té l’oportunitat de tancar la seva carrera presidencial amb honors i amb llum i taquígraf sobre les ombres que ha anat sembrant. Amb l’estadi acabat —aquest serà el seu gran llegat—, ho tindrà tot per no fer coses —diguem-ne— dubtoses.
Acabo d’escoltar un extret del discurs de campanya de Díaz Ayuso a les eleccions regionals de Castella i Lleó. Díaz Ayuso, una xulapona de manual, ha dit: "O mafia, o democracia; o comunismo, o libertad. ¿Os gusta la fruta?¿Sí? Viva España". Amb discursos tan mediocres que auguren un futur amb el tacte, el color i el gust de la merda, als barcelonistes només ens quedarà el futbol per aguantar tota aquesta corrua de radicals trumpistes que creuen que el Real Madrid és Espanya i la resta, terra a cremar. Resem, doncs, perquè el Barça continuï estant sota la batuta de Hansi Flick —aposta de Joan Laporta—, i funcioni com aquell exèrcit desarmat de Catalunya, frase popularitzada pel meu sant pare. Eren altres temps, però tot torna, i en el futbol, un negoci que obliga l’adult a infantilitzar-se, Laporta interpreta com ningú la figura del pare que protegeix els fills dels perills externs. Un pare amb pit i collons, excessiu, sí, però, en uns temps en els quals busquem respostes sense metàfores, el discurs laportista és el que més lliga amb els temors del soci barcelonista.
D’aquí a sis anys veuré si m’he tornat a equivocar.