Robert Prevost, el papa actual, va néixer a Chicago, als Estats Units, un país on domina lingüísticament el pes de l’anglès tot i la presència d’altres idiomes. El seu poliglotisme es va desplegar amb el temps, i es consolida a Chiclayo, Perú, on ha viscut més de quatre dècades. Això significa que el papa actual s’ha exposat de manera natural a altres idiomes, començant pel quítxua, però també ha estudiat i coneix el francès i l’italià. I domina el llatí, de fet el fa servir diàriament. I ara, sap pronunciar i entendre el català. Però l’idioma que parla el Papa és un altre. De fet, li escauria ser un defensor de l’esperanto. També és molt bo en el llenguatge del silenci: el papa Lleó XIV és ben eloqüent, i sense parlar, comunica.
Desgranant un any de pontificat, la seva dèria era aconseguir una Església més cohesionada (unida, que no uniforme), menys polaritzada i més humana. I si li deixen fer, aquest missatge el fa extensiu no només corporativament cap als creients, sinó que el propulsa cap a enfora. Qui s’havia imaginat un Ratzinger 2 ha quedat frustrat. Qui s’esperava una còpia del papa Francesc, també es troba en dificultat. La gràcia del Papa és que és ell, i els viatges l’estan ajudant a desplegar-se. I l’encíclica. I els escrits que farà en el futur i les persones que es trobarà l'aniran modelant i serà cada cop menys Prevost i cada cop més papa. Serà menys del Real Madrid i més del Barça i de més equips, perquè és amb la gent i amb la realitat que ell, que se sent i se sap revestit per l’Esperit Sant, actua. Com un bon sistema educatiu, on és més important com surts després de l’experiència educativa, que no el nivell, competències o expectatives que tenies quan vas entrar.
La gràcia del Papa és que és ell, i els viatges l’estan ajudant a desplegar-se. I l’encíclica. I els escrits que farà en el futur i les persones que es trobarà l'aniran modelant i serà cada cop menys Prevost i cada cop més papa
Al conclave s’hi entra amb un bagatge previ, però l’escollit com a papa té marge per anar deixant-se imbuir de sensibilitats, problemàtiques i situacions que el canviaran per sempre. El papa Francesc va prendre algunes decisions al final de la seva vida gràcies a la relació i amistats que va anar forjant. Va deixar el seu testament a sor Lucía Caram, per exemple, perquè el dediqués a ajudar Ucraïna. Naturalment, Jorge Bergoglio, quan l’havien escollit o quan duia només un any al pontificat, no tenia planificada aquesta acció determinant, tant que fins i tot ha condicionat el papa següent. De fet, a Catalunya, el papa Lleó ha beneït ambulàncies que sor Lucía s’ha endut cap a Ucraïna, gràcies als recursos del papat anterior. La línia de continuïtat i d’herència és un marc generós on moure’s, i deixa tant persones en forma de regal, com també institucions que són un enigma —com fundacions o congregacions on més que l’amor evangèlic s’hi respira opressió i abús. El Papa ja està actuant, contundent, per exemple amb el Sodalicio a Perú, i també ha advertit els bisbes espanyols que estiguin amatents a qualsevol mena de desviació o abús en el si de les mateixes obres i institucions.
El papa Lleó XIV a Canàries ha dit que s’inclina davant la dignitat dels migrants, un gest d’humanitat que el distancia de pompositats i encarcaraments. De moment no tenim constància que agafi el telèfon alegrement com el seu predecessor, ni que tingui la seva agenda saltant-se el protocol. Però està deixant pistes de la seva llibertat responsable. El viatge a Madrid, Catalunya i les Canàries n’és una prova. La visita a l’illa de Lampedusa en uns dies, on el papa Francesc va dir que era una vergonya deixar morir persones al Mediterrani, en serà una nova prova. Els hippies haurien valorat el missatge del Papa: pau i amor. El seu esperit agustí el configura, però ara ja és universal. Des de París, on escric aquest article, l’esperen el setembre i creuen que els parlarà de la laïcitat, com a condició perquè la convivència funcioni. El Papa, amb bona dosi de diplomàcia, també sabrà adreçar-se als pulcres defensors de la separació Església i Estat, perquè hi creu: no vol Estats confessionals sinó autonomia i llibertat. Però llibertat també per poder-se expressar tot i les discrepàncies. Voltaire l’està esperant.