David Madí, víctima recurrent de la parafernàlia patriòtica —és a dir, de la policia, o de la guàrdia civil, o de la justícia ídem, o de tots alhora— denuncia reiteradament que a Espanya no existeix el periodisme d’investigació, sinó només el periodisme de filtració. Si l’afirmació se sustenta per la pròpia memòria, atès que és difícil recordar cap escàndol polític que hagi sorgit de la simple investigació dels mitjans, és encara més indiscutible quan fem el recorregut dels casos judicialitzats que tenen a veure amb el conflicte català.

Aquest mètode de la filtració patriòtica forma part substancial de la guerra integral que l’estat espanyol, a través de múltiples institucions, perpetra contra l’independentisme, i és el principal responsable dels relats públics que criminalitzen, tant tot el moviment, com els líders civils i polítics que els aparells de l’Estat situen sota la diana. En tots els casos, la indefensió de les víctimes és pràcticament absoluta, perquè l’objectiu no és mai la recerca de la veritat o l’aplicació de la justícia, sinó la persecució, neutralització i repressió de les persones assenyalades. I la manera d’aconseguir-ho és construint una mena de teranyina asfixiant sustentada per tres poders coordinats: policia, justícia i periodisme.

Els casos Rosell, Volhov i Tsunami —i també el cas Borràs— són, en aquest sentit, el paradigma d’aquest mètode. Primer, s’inicia un procés de justícia prospectiva, és a dir, s’assenyalen els objectius, es tira la xarxa a la recerca de qualsevol indici, per ínfim o surrealista que sigui, i immediatament s’obre una instrucció judicial. Els sumaris sempre són declarats com a “secrets”, de manera que les víctimes no tenen accés a cap informació que els ateny. Però la paraula “secret”, que és un mur de contenció per a les víctimes, resulta un eufemisme per als periodistes del règim que s’alimenten de les dosis de filtracions que els hi van regalant. És aquí on la solemne paraula “secret” es converteix en una eficaç coartada per utilitzar la instrucció com els hi plau.

L’objectiu no és mai la recerca de la veritat o l’aplicació de la justícia, sinó la persecució, neutralització i repressió de les persones assenyalades. I la manera d’aconseguir-ho és construint una mena de teranyina asfixiant sustentada per tres poders coordinats: policia, justícia i periodisme.

Mirem què ha passat amb David Madí i el cas Volhov. Sense cap base inicial, se’l va detenir amb profusió de fotògrafs i periodistes, adequadament avisats; després se l’ha tingut durant anys sota sospita, malgrat la incongruència de les proves i, fins i tot, contra el criteri de la fiscalia. Durant el procés, s’han anat filtrant tota mena de preteses informacions que han estat generosament magnificades pels mitjans, i amplificades per les tertúlies pertinents, de manera que Madí ha estat sota el focus permanent, amb la pèrdua d’ingressos, oportunitats i opcions professionals que hauria tingut en normalitat. I ara, una vegada exculpat, ni disculpes, ni recursos, ni opcions amb què defensar-se. Convertit en objectiu, tot aquest procés d’instruccions, filtracions i acusacions només ha cercat un objectiu: neutralitzar-lo. És la mort social, la incapacitació d’una persona perquè pugui continuar defensant les seves idees en llibertat.

I si el cas Madí —o tot el delirant cas Volhov— és un clar exemple d’aquest mètode de repressió, el cas Tsunami n'és el paradigma. Amb una instrucció, com sempre, “secreta”, convertida en un calaix de sastre on abocar tots els noms més rellevants de dirigents independentistes, s’ha anat filtrant interessadament, sempre a la premsa amiga —que acostuma a ser El Confidencial—, i assenyalant persones també interessadament, en funció del moment polític. El 2019 la filtració apuntava al president Puigdemont, que l’hauria creat en un paradís fiscal. Després eren Oriol Solé, Xavier Vendrell. Després s’assenyalava Josep Lluís Alay. En altres filtracions s’apuntava a David Fernàndez i ara disparen contra Marta Rovira. En tots els casos, la indefensió és novament absoluta: què hi ha de veritat, quines proves tenen, si alguna cosa és verificable, quina intenció hi ha en cada filtració, a qui apunten realment... És impossible saber res del cert, excepte que la filtració només pot sortir del poder judicial o de la Guàrdia Civil, i que s’utilitza per fer mal a objectius concrets. No cal dir que la inseguretat jurídica dels assenyalats és total.

Però si tot això és greu, també ho és la col·laboració necessària de la major part de la premsa espanyola, que accepta el manà del cel sense fer-se cap pregunta, ni qüestionar res, ni escandalitzar-se que la facin servir, permanentment, per a la cacera als dissidents i la destrucció dels seus drets. Consolidada la servitud de la premsa i la impunitat dels filtradors, la filtració interessada esdevé notícia, la notícia esdevé relat públic, i el relat públic es converteix en acusació provada, i així, durant anys, s'anul·la la capacitat d’acció de la víctima escollida. Ho repeteixo: és la mort social de tots aquells que gosen posar en qüestió el règim i les seves normes. És a dir, és la mort d’uns ideals mitjançant la mort dels idealistes.