Viure de les heroïcitats dels altres és covard, més encara si ho fas servir per tapar-te les misèries. Aquest dilluns, en Joel Díaz va donar una lliçó d’integritat —mig política, mig moral— plegant del Zona Franca perquè TV3 havia apartat en Manel Vidal arran d’una broma sobre el PSC. En aquest moment de la història, gairebé tothom que és capaç d’expressar una opinió amb cara i ulls sobre l’afer s’ha atrevit a donar-la i ho ha fet amb el mateix pretext amb què TV3 va apartar en Manel: per protegir uns interessos, cadascú els seus. Cadascú ha donat a la renúncia d’en Joel una utilitat —però ja no parlen d’en Joel—.
Per a tots aquells que treballen o col·laboren en algun mitjà de comunicació, l’afer Zona Franca ha estat una palestra de vanitats. Alguns l’han elogiat —sense dir que l’elogiaven— per tot el que ells mateixos no han estat capaços de fer quan tocava. Altres s'han fet els gegants per totes les vegades que Vox ha dut el seu programa a la justícia com si això servís de termòmetre de qualitat. La resta, el públic, s’ha limitat a explicar un cop més que el residu de la decepció i el ressentiment polítics que encara arrosseguem és una visible set de lideratge, la necessitat de poder tornar a formar part d’un pla.
Darrere els aplaudiments i lloances hi ha gent que avui seu a la seva feina, una feina que poc o molt pot assemblar-se a la d’en Joel Díaz, empassant-se tot el que ell no ha estat disposat a empassar-se
El que ha fet en Joel parla d’en Joel, no de nosaltres. Potser també parla de la situació política del país i de l’exactitud amb què els mitjans públics hi fan cremallera, però la resta va d’allò que hom hagi decidit posar-hi: de la por de ser acomiadat que mai has aconseguit vèncer, de la ràbia contra qui marca la línia editorial d'allí on publiques, de la cremor a la gola per totes les ocasions que t’has hagut d’autocensurar i de la frustració acumulada per no haver explicat mai que vas fer un cop sobre la taula quan qui t’havia contractat no et va defensar. Darrere els aplaudiments i les lloances hi ha gent que avui seu a la seva feina, una feina que poc o molt pot assemblar-se a la d’en Joel, empassant-se tot el que ell no ha estat disposat a empassar-se. Fins i tot, exercint allò que en Joel no ha estat disposat a empassar-se.
El moment en què el fangar de transigència i comoditat és assecat per l’audàcia d’algú que no es resigna a ser igualat per baix és el moment en què transigents i acomodats es veuen despullats
Quan a Ucraïna va esclatar la guerra —no és per comparar-ho, només per posar-ho en situació—, molts vam veure en Zelenski allò que vam trobar a faltar en els nostres polítics: algú amb principis que pugna per defensar-los. El moment en què el fangar de transigència i comoditat és assecat per l’audàcia d’algú que no es resigna a ser igualat per baix és el moment en què transigents i acomodats es veuen despullats davant del mirall. Els elogis a en Joel són els parracs amb què molts han volgut tapar-se les nueses, fins i tot aquells que han viscut de criticar-lo, perquè l’alternativa era quedar com un rabiüt, com un envejós o, pitjor encara, com un mesell.
La gràcia i la força de la renúncia del presentador del Zona Franca consisteixen que és la seva renúncia, no la nostra. El perill rau en pensar que amb el seu gest n’hi ha prou i que la resta caurà pel seu propi pes mentre gesticulem per apropiar-nos-el i que parli de nosaltres. "Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: 'Som uns servents inútils: hem fet només el que havíem de fer'" (Lc 17, 10). En Joel ha fet el que havia de fer i, en el context en què ho ha fet, potser és just reconèixer-li algun mèrit. Però si de tot plegat només en traiem un exercici d’idealització i un màrtir a qui encomanar-nos, serem on érem.