No és difícil viure d’escriure. A Catalunya, almenys, només que tinguis un cert sentit de la disciplina —el que cal a qualsevol autònom, en general— i una mirada més o menys pròpia sobre l’actualitat o el país pots guanyar-te una tribuna per bramar. La tribuna pots aconseguir-la sense la disciplina ni la mirada més o menys pròpia, perquè a qualsevol mitjà li interessa de tenir uns quants polemistes que garanteixin tràfic de lectures. Però per començar a tenir una veritable veu dins la conversa del país, una veu reconeguda fins i tot per als qui et detesten, cal una constància i una solidesa, o una voluntat de fer ballar les idees, que vol un treball de fons. De vegades em trobo amb lectors que m’expliquen que els sembla que a ells els costaria molt d’escriure o publicar cada dia, i em sembla que la majoria dels qui escrivim o publiquem cada dia no ho sabríem fer d’una altra manera. Em desperto, em prenc un cafè, m’empolaino i escric. Arriba un moment en què la teva conversa interior i la part del cervell que dediques a perfeccionar una idea i donar-li estructura es fan pràcticament la mateixa cosa. Aquesta és una de les gràcies d’escriure recurrentment: la mateixa habilitat d’explicar coses que vas polint per poder explicar el món et serveix, alhora, per explicar-te a tu mateix. 

No és difícil viure d’escriure, en el sentit que amb la mesura justa —justíssima— de talent i un sentit de la rutina ben travat es poden anar agrupant factures. El que és difícil, en realitat, és viure’n bé. O viure’n bé sense vendre aquella part de tu mateix que fa que allò que escrius no sigui una absoluta farsa. Allò que et fa sentir que, mentre escrius, en realitat, cerques una veritat que et puguis fer teva. No és difícil viure d’escriure si estàs disposat a abandonar-te a ser l’intel·lectual orgànic del partit de torn, o a no escriure mai a contra-pèl. Sempre amb la capelleta garantida, mai amb l’esma de fer-te responsable del tot de les conseqüències que pot tenir i que té escriure en aquest país i en un sistema de mitjans que només és lleial a si mateix. Per això, suposo, és habitual que els altaveus no estiguin mai del tot repartits en una concordança estricta amb el talent de qui els ostenta. Ho va escriure en Miquel Bonet a la seva columna de Cap d'Any d’enguany: “he experimentat reconeixements cosmètics, promeses interessades, maniobres farisaiques, traïcions i censures. Per, al capdavall, acabar sempre veient com persones de vàlua discutible, però de més fàcil doblegar, t’acaben passant la mà per la cara”. 

No és difícil viure d’escriure a Catalunya, el que és difícil és viure’n sense morir-se de gana. I sense perdre el senderi pel camí, si pot ser. O sense perdre’s un mateix

No és difícil viure d’escriure a Catalunya, el que és difícil és viure’n sense morir-se de gana. I sense perdre el senderi pel camí, si pot ser. O sense perdre’s un mateix. Quan pensava en com volia farcir la columna que llegiu m’he plantejat si convertir-la en una columna més sobre el calvari de ser autònom, la impossibilitat de fer vacances —fins i tot quan la teva conversa interior i la teva feina són la mateixa cosa, sí— i la precarietat d’una feina que la majoria dels lectors creuen reservada per a un grupet de ments privilegiades i, per tant, ben pagades. Em sembla que aquesta mena de columnes no m’escauen. I em sembla, bo i que és cert que perquè surti a compte agrupar factures cal començar a agrupar moltes factures, que el problema de fons és l’estabilitat. Tots els qui tenim veu a la conversa pública en tenim perquè algú ens l’ha donada i perquè a algú li interessa de mantenir que això sigui així. I els interessos d’un i altre no sempre són els mateixos. No és difícil viure d’escriure, el que és difícil és oposar resistència —i saber quan oposar-la— per no acabar convertit en la puta de ningú. El problema és d’estabilitat perquè un mal càlcul a l’hora de confrontar interessos et pot obligar a reestructurar tot l’entramat de pactes que fins llavors t’han permès escriure. I publicar. Tothom té el cul llogat. En realitat, el que compta és com de disposat estàs a vendre-te’l. 

No és difícil viure d’escriure, el que passa és que quedes a mercè d’un sistema que beneficia i premia aquells discursos o aquelles idees que li permeten mantenir-se. En el fons, és una mena de joc d’equilibris molt desagraït, perquè de vegades —gairebé sempre— escriure bé i pensar bé és trobar la manera de no haver de fer gaires equilibris. D’haver de calcular només com de prop queda el text de la realitat que volies explicar, i no tant si les conseqüències d’allò que has escrit et permetran continuar escrivint o no. Tots els qui escrivim i publiquem en aquest país i tenim una mirada més o menys crítica sobre el sistema de mitjans de què formem part, escrivim conscients de la petita reserva de cinisme que ens cal per a poder continuar fent-ho. De fet, simular que això no és així és profundament deshonest. Però de gent fent-se la distreta n’hi ha a tot arreu, suposo. En fi, dilluns comença un curs nou, tot i que per als qui vivim d’escriure costa fer un tall net entre allò que fèiem fa cosa d’un mes i tot allò que farem a partir d’ara. I entre els dies que vivim d’escriure i els dies que escrivim per viure. A veure qui em passa la mà per la cara aquesta vegada, i es converteix així en el meu consol, en la mostra amb qui comparar-me i gaudir de comprovar que jo encara no m’he plegat del tot.