Exceptuant les giragonses de Pedro Sánchez per mantenir-se al poder, adequant fins i tot l’horari europeu a l’albir dels seus picarols, regalo escassa atenció a les performances polítiques dels espanyols. No obstant això, de tant en tant val la pena atansar-se a la gàbia del zoo per veure què fan els hipopòtams, i és així com darrerament m’he aficionat al nou heroi de la dreta castissa, el simpàtic Vito Quiles. Farà cosa de setmanes, el periodista-activista (el coneixereu perquè acostuma a perseguir gent com Gabriel Rufián, José Luis Ábalos i Ione Belarra a les portes del Congreso, acorralant-los amb preguntes suposadament incòmodes) ha iniciat un right-wing tour passejant la rojigualda per diferents universitats de l’Estat. També visità l’Autònoma, on els responsables de l’ens —i un gran nombre de quitxalla antifeixista— va impedir que hi celebrés un acte que prèviament no fou autoritzat.

A Catalunya, aquest tipus de coses les solucionem amb molta civilitat (abans d’entrar en una facu, en definitiva, sempre cal omplir un formulari, per absurd que sigui), però a la nació veïna la presència de Quiles ha provocat un doll de manifestacions en les quals s’ha requerit una important presència policial. Val la pena mirar-se les diferents concentracions, on es pot contemplar la mateixa de l’Espanya franquista i republicana de sempre fotent-se crits (això sí, sense arribar a les mans per obra i gràcia d’uns agents de la bòfia a qui fot una mandra immensa passar-se un matí placant jovenets, però que compleixen la tasca com un metrònom). També és interessant que tota aquesta apologia dels contraris, amb estètiques i referents intel·lectuals igual d’abominables, se celebri als claustres, centres on s’hauria de fomentar el diàleg entre contraris, no pas la cridòria d’enzes feliçment polaritzats.

A mi això d’en Vito Quiles em fa gràcia perquè (així com l’esquerra espanyola va començar a excitar-se fent cas a professorets madrilenys neocomunistes que han acabat tots essent més rics que quan ingressaren a la política) sembla que la dreta espanyola ha tingut igual traça en la recerca dels seus herois. Quiles és un home d’un caràcter autista —amb fonaments d’una sexualitat que s’intueix barroca—, un aprenent molt maldestre de Charlie Kirk que s’acosta més aviat als procediments d’un integrant de la premsa del cor. Però és un home de mèrit, car ha aconseguit muntar petits assaigs de guerra civil que són el mirall perfecte per advertir com la política estatal, si no vigila els extrems, pot acabar implosionant entre contraris i, en l’àmbit del carrer, acariciaria seriosament la presència de guerrilles partisanes.

La gràcia del fenomen Quiles és que també ha provocat un conflicte entre l’univers dels fatxes per veure qui abandera la trona contra el monarca del PSOE

La gràcia del fenomen Quiles, i per això Pedro Sánchez i els seus socis l’han promocionat a còpia de vetar-lo al Congreso per relegar-lo a l’univers callejero, és que també ha provocat un conflicte entre l’univers dels fatxes per veure qui abandera la trona contra el monarca del PSOE. En efecte, Sánchez confia la seva supervivència al fet que la dreta que va d’Abascal a Alvise acabi devorant el PP amb prou força per debilitar Feijóo i els seus hipotètics successors. Intueixo que el president del govern espanyol deu fonamentar els seus càlculs amb millor informació que la meva, per la qual cosa ha arribat a intuir que els joves manifestants contra Quiles l’acabaran votant amb aquella cantarella de la “lluita contra el feixisme”. No sé si se’n sortirà, començant pel fet que això del Vito és molt menys seriós que el feixisme, ideologia nefasta però amb algun filòsof prou meritori.

Una altra cosa interessant del nostre protagonista són els seus orígens familiars, car, per banda paterna (el seu primer cognom és Zoppellari), ell mateix ha confessat que prové d’una branca italiana amb orígens a Buenos Aires; la qual cosa, a casa nostra i en cristià, vol dir que és mig argentí. Aquesta dada té la seva gràcia, perquè certifica el nou clima sud-americà que està irrompent de forma progressiva a la política espanyola, una presència que va del paradigma ayusista segons el qual els llatinoamericans no haurien de considerar-se immigrants al fet que Madrid s’estigui convertint en la madre patria fiscal dels antics oligarques de Veneçuela o Colòmbia. Això és quelcom que als espanyols ara els fa molta gràcia, per aquella mandanga de la hispanitat, però que anirà convertint la capital del regne en un DF bastant xaró, curull d’esglésies evangèliques i d’un nou capitalisme d’arrel feudal.

Sigui com sigui, l’important del cas és que —des de la nostra tribu— cal admirar tot això com si no anés amb nosaltres, no només perquè Quiles no hagi pogut actuar a la nostra terra com fa en altres indrets veïns, sinó perquè veure com es va destruint l’enemic en els seus propis traumes sempre fa certa il·lusió. Ara som en temps d’espera, i n’hi haurà prou amb contemplar com la decadència del Regne és paral·lela a la mort de les antigues escorrialles del processisme; de fet, no és estrany que, causat per la força de l’embut amb la que actua sovint la història, tot baixi pel mateix roquissar. Caldrà veure què haurem de fer quan tot això acabi morint. De moment, resistir i mirar-s’ho de lluny és una decisió prou sàvia.