Un virus és un agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l'interior de les cèl·lules d'un organisme hoste. Els virus infecten tota mena d'éssers vius, des dels animals i les plantes fins als microorganismes, i només se n’han descrit unes 6.000 espècies dels milions que existeixen. Els virus es troben en gairebé tots els ecosistemes del planeta i són l'entitat biològica més nombrosa de la Terra.
Ara fa una mica més de quatre anys que un virus (el SARS-CoV-2, causant de la covid-19) ens va obligar a restar tancats a casa, a complir un confinament que cadascú va passar de la millor manera possible, però que ha deixat traces en problemes de salut mental, entre altres. Sense arribar a aquest extrem, també són virus els que causen els refredats, les grips, la varicel·la o l’herpes simple, per posar alguns exemples que tots coneixem i que hem patit algun cop. Potser amb el final de l’hivern i l’inici de la primavera, algun lector llegirà aquest article amb algun d’aquests mals. Sort que hi ha medicaments (vacunes i antivírics) que ajuden a passar-ho i/o a guarir-ho.
Però també hi ha virus individuals i col·lectius que infecten el teixit social, a vegades més difícils de diagnosticar, però que també tenen tractament, d’ús individual o col·lectiu, malgrat que algun cop no se segueix o no es vol seguir.
Entre aquests virus que infecten el nostre teixit social, tenim l’enveja, per mi, i de lluny, el problema de salut col·lectiva més greu dels catalans. Tenim una societat que malament si fas, malament si sobresurts del lot, en l’àmbit que sigui. Qualsevol que tiri una pedra a un estany estancat, a vegades d’aigües brutes, pot ser titllat de qualsevol cosa. Perquè si ningú no fa res, no es nota la mediocritat ni la mol·lície d’una persona o dels integrants d’un determinat grup. Ara, si algú fa quelcom, que òbviament algú altre hauria pogut fer abans però no ho ha fet, que es calci, perquè, sovint de forma indirecta, serà sotmès a escrutini condemnatori.
Per reforçar el nostre sistema immunitari, individual i social, ens caldrà aplicar grans dosis de confiança, honradesa, justícia, temprança i solidaritat
Un altre virus que infecta el nostre hàbitat social és la corrupció, que no deixa de ser l’adversari més ferotge del bé comú. Es parla molt de la corrupció econòmica en el món polític (i cal), però hi ha molts altres tipus de corrupció que fan mal al principi del bé comú. Quan, per exemple, algú es lucra, aprofitant la seva proximitat als poders o coneixent les escletxes del sistema, en afers que afecten la salut dels ciutadans; o quan un funcionari públic fa amb desgana o no acuradament la seva feina; o quan un ciutadà s’aprofita d’una oportunitat per obtenir prebendes no regulades i contràries als drets que li han estat reconeguts, etc., etc.
També podríem parlar del sarcasme, que és aquell artefacte que apareix quan volent emprar la ironia ho fem amb l’objectiu de ferir algú. La ironia és una mena de saviesa que ens permet viure en societat, dient que allò que volem dir, però sense voler ferir. Però, individualment i col·lectiva, caiem massa fàcilment en el sarcasme, en la desqualificació global i sense pal·liatius, tot emprant grans mots. Per no caure-hi cal una certa finezza, que ja fa massa temps que cotitza a la baixa.
I encara esmentaria un darrer virus que seria la displicència, aquella actitud de qui no troba gust en res, de qui no posa interès en res. Ens hem tancat tant en nosaltres mateixos, ens hem tornat tan individualistes, que fem molt sovint el desmenjat davant d’oportunitats reals de millora o de progrés. Estem tan imbuïts de la modernor, que res no ens il·lusiona ni ens trasbalsa, i com més exercitem la displicència, més lluny estem de l’afirmació positiva i del treball constant. Un individu, o una societat, sense il·lusió, sense objectius, és carn de sofà, de simplismes i de retrocés, i això en qualsevol àmbit en què projecti la seva dimensió personal, professional o col·lectiva.
Evidentment, cadascú pot identificar els virus que li preocupen més, per la seva virulència o per l’eventual extensió de la pandèmia, però per a mi aquests quatre són, ara per ara, els més potents, i contra els quals potser estem menys immunitzats.
Per reforçar el nostre sistema immunitari, individual i social, ens caldrà aplicar grans dosis de confiança, honradesa, justícia, temprança i solidaritat. Els tractaments existeixen, i de nosaltres en depèn l'ús, però de cara a l’epidèmia vírica individual i col·lectiva d’avui en dia, n’hauríem de començar a produir massivament i inocular-los, inocular-nos-els amb urgència.