Viatges de venjança és una expressió que alguns mitjans van adoptar quan el 2021 el món es va començar a reobrir i la gent va decidir recuperar el temps perdut. Perquè, sí, va ser un temps perdut. Allò no ens havia de fer millors ni res. Potser al contrari. El problema és que estem disposats a gastar el que sigui. Començant pels bitllets d’avió, que és el que ens ocupa. L’augment del cost del combustible explica una part d’aquest encariment. Però l’altra part s’explica per l’oferta i la demanda. El món encara no està reobert del tot, sobretot la Xina. Les companyies van acomiadar molt personal. I tenen por del futur de cara a tornar-los a contractar. De manera que aquest estiu ens trobem en una tempesta perfecta. Hi ha menys avions operant, aparells més petits i, per tant, menys places, però unes ganes boges de venjar-se de la covid. O dels confinaments. I menys oferta i més demanda significa preus més alts. Que s’aturarien en un moment donat si el consumidor digués prou. Però, com que ningú es planta, els preus pugen. I puja, és clar, la inflació.

Volar aquest estiu serà, ja és, un esport de risc. O una tortura, millor dit. Arribar a l’aeroport. Fer cua per embarcar una maleta. Fer cua i humiliar-se en el control de seguretat. Resar perquè no hi hagi overbooking. Creuar els dits perquè no hi hagi retard. Esperar, finalment, que el vol no es cancel·li. Arribar a destí. Pregar perquè hagi arribat la maleta. I començar a patir per la tornada.

Menys oferta i més demanda significa preus més alts; que s’aturarien en un moment donat si el consumidor digués prou, però, com que no es planta ningú, els preus pugen

El cas, però, és que s’ha imposat el carpe diem i hem decidit no mirar a la tardor, tot i que sabem el que ve, encara que els trens ens surtin gratis. Quan arribin. I el que ve ens ho avancen els alemanys. El govern espanyol ha demanat als seus 83 milions d’habitants que es facin dutxes més curtes i amb l’aigua una mica més freda per arribar a estalviar un 10% del consum respecte a altres estius. Es tracta de preparar-se per quan arribi el general hivern. No fos cas que les obres de manteniment d’un dels gasoductes russos s’allarguin més del compte com quan Florentino feia obres als lavabos. Diuen que els cal un compressor de l’alemanya Siemens. I com que hi ha sancions, doncs no poden fer-ho. Total, que com que el gas és una arma de guerra, ja hi ha polítics que apunten al racionament de l’aigua calenta a determinades hores del dia. Fins i tot es parla de rebaixar la temperatura màxima de les calefaccions privades, es demana encendre menys la llum a casa, apagar fanals, apagar l’aire condicionat dels edificis públics, apagar la llum nocturna dels museus i llocs històrics i, fins i tot, eliminar semàfors on hi hagi menys trànsit nocturn.

Sembla bastant raonable pensar que la solució no és perpetuar la guerra a Ucraïna enviant armes. Sembla més raonable —sempre— la via diplomàtica. Europa hi està perdent molt, mentre els americans fan negoci amb el seu gas. Com sembla poc raonable, en el cas d’Espanya, que amb Rússia jugant amb l’aixeta del gas, sigui justament ara quan hi ha pitjors relacions amb Algèria. Abans arruïnada que trencada. A Espanya no hi ha plans de racionament de gas. Però els preus pujaran. El del gas fa pujar el de la llum. I el de la gasolina es dispararà. Total, que ens autoimposarem dutxes curtes, anar a peu i viure a les fosques.

És clar que sempre hi ha qui hi sortirà guanyant. I no parlo dels fabricants d’armes. Parlo dels fabricants de xemeneies i estufes de llenya i els productors de pèl·lets de fusta i carbó. Potser aviat tornaran a passar amb més insistència els camions de butà, ara un negoci en declivi. I, finalment, tornaran els acudits de butaners.