Per molt que t’esforcis a parlar un català acurat, sempre hi ha algunes paraules que es colen sense demanar permís. Són paraules que has dit tota la vida, que t’han dit a casa, que has sentit a la feina o a l’autobús... i que, ves per on, no són genuïnament catalanes. Ens referim a aquells castellanismes dissimulats, tan arrelats que ni els detectem. A La Gandula d'El Nacional.cat et fem un repàs de cinc paraules que potser no sabies que eren castellanismes. Som-hi?
1. Tonto
"Tonto del cul", "no siguis tonto", "quina cosa més tonta"... Expressions que molts catalans diem sense pensar-ho dues vegades. Però la paraula tonto no és catalana. Ho sabies? La forma correcta seria babau, beneit o ximple, segons com t’hi vulguis posar, de fi. Potser no sona igual de contundent, però si vols parlar català correctament, caldrà anar dient adeu al tonto.
2. Balda
A l’armari li falta una balda? O potser ha caigut la balda de la prestatgeria? En català, això que aguanta llibres i que normalment es penja a la paret, s’anomena prestatge. Balda ve directament del castellà i, a més, pot provocar confusions (en català, una balda és una mena de frontissa o tancament metàl·lic).
3. Rato
Dir "un rato" és tan habitual que gairebé ningú sospita que no és català. És un castellanisme que s’ha colat en converses informals: "Tornem d’aquí un rato", "He estat amb ella un rato". Però en català genuí, no diem rato, sinó estona. És una forma ben catalana i natural que expressa exactament el mateix. Així que res de "espera’t un rato"… diguem: "espera’t una estona".
4. Làmpara
Aquest és un castellanisme que se sent molt. Però resulta que no és correcte en català, sinó que s'ha de dir de tres maneres diferents, segons el significat: el més comú, llum (l'aparell que serveix per il·luminar, que pot ser de sostre, d'escriptori...); làmpada (nom més tècnic utilitzat per a dispositius que emeten llum), o llàntia (llum que conté un dipòsit de líquid combustible, com la llàntia d'Aladí).
5. Bolso
És una paraula que sentim a totes hores: "On és el bolso?", "Agafa el bolso, que marxem". Però en català no tenim bolso, sinó que el mot correcte és bossa. Tant si és de mà, de roba o de pell, bossa és la forma que recull el diccionari. De fet, bolso no només és un castellanisme, sinó que sovint ens fa oblidar que bossa ja cobreix perfectament tots els sentits. Així que la pròxima vegada que perdis les claus dins del bolso, recorda que en realitat estàs buscant les claus dins de la bossa.
No et flagel·lis… però vigila!
La gràcia del català és que és viu, però també que és nostre. I, com totes les llengües, està exposat a influències. Però si vols parlar-lo bé i mantenir-lo ben viu, estar al cas d’aquests "intrusos habituals" és un pas.