Els catalans faríem bé de no identificar-nos amb cap dels dos bàndols que es van tirar els plats pel cap a la conferència de Davos. José Luís Villacañas ha comparat, en un article al Levante, els discursos de Milei i Sánchez amb els debats de Nafta i Settembrini a La Muntanya màgica. No suggereixo que tornem al segle XX, però les guerres culturals solen precedir grans daltabaixos, i no seria estrany que el paper que els uniformes militars van fer fa un segle, ara l’acabin fent els senyors de les corbates que porten l’economia mundial. 

La democràcia, tal com l’hem conegut, està liquidada. Només cal llegir Iván Redondo, o escoltar els discursos de Feijóo advertint contra una improbable independència de Galícia, per adonar-se que Espanya no ha passat pàgina de l’1 d’octubre. Sánchez i Milei són l’esperpent de dues faccions del mateix món en declivi. La facció de Milei fa veure que el problema és l’herència del comunisme, mentre que la de Sánchez fa veure que el problema és l’herència del feixisme. El problema, però, és la llibertat de les nacions i l’avarícia dels imperis —a Barcelona i a Tel-Aviv; a Madrid i a Gaza. 

Tot el que ens ha de preocupar als catalans és que la riuada que vindrà no se’ns emporti. Resistir, no vol dir resistir al franquisme, que va ser la solució d’Espanya a la polarització del segle passat entre Hitler i Chamberlain, i més tard, entre Stalin i Churchill —sempre fomentada i arbitrada pels americans. Igual que fa un segle, cap bàndol no ens assistirà si no ens assistim molt fort nosaltres mateixos. De moment, els partits catalans s’han deixat arrossegar pel bàndol de Sánchez, que utilitza els fantasmes del franquisme per dominar Espanya a través de les esquerres espanyoles i de la destrucció moral que el Procés i el 155 han portat a Barcelona.

Els catalans no podem posar la nostra història i la nostra cultura al servei de les misèries espanyoles.

El nou franquisme encara no ha arribat, ni tan sols sabem com serà. Ens trobem més aviat com fa un segle, quan Josep Pla i Eugeni Xammar podien fer veure que entrevistaven Hitler per escarnir la dictadura de Primo de Rivera. Com aleshores, a Catalunya encara hi fan la viu-viu els fruits dels petits espais de llibertat que el país es va guanyar a base d’explotar les contradiccions de l’ordeno y mando castellà. Ara no hem de canviar pas d’estratègia identificant-nos amb un bàndol; ni molt menys ens hem d’entestar a participar d’un joc democràtic que s’ha convertit en una mentida pietosa per matar-nos lentament. 

El fet que Jaume Roures, el xofer de Solé Tura, hagi comprat Enciclopèdia Catalana ens hauria de donar una idea dels perills de continuar aferrats a les ruïnes del passat. Roures reivindica la necessitat de crear un gran grup editorial que competeixi amb Planeta i Penguin, però el que vol és esprémer, pel seu benefici i pel d’Espanya, el riquíssim sotabosc cultural creat per l’escola en català i pel clima de llibertat que va portar fins a l’1 d’octubre. Com als temps de la Transició, Madrid està disposat a pagar bé a qui torni a posar el país en fila. Però Catalunya ja no pot salvar Madrid de les seves guerres internes, com en el temps de Pujol, perquè són guerres globals que ens sobrepassen, sense un Estat que ens protegeixi.

Després de dues dictadures, la monarquia espanyola es va aconseguir legitimar pactant el retorn de la Generalitat abolida per Franco. Ara només es podrà legitimar reconeixent que impedir l’autodeterminació de Catalunya, i ofegar el seu idioma partint-lo en petits dialectes, per debilitar la seva consciència nacional, va ser un error. La democràcia, com totes les coses, ha de sortir a compte. Els catalans no podem posar la nostra història i la nostra cultura al servei de les misèries espanyoles. Si Madrid vol utilitzar els partits catalans per les seves guerres, que ho faci. Però nosaltres no tenim cap obligació de votar-los, ni de participar en les pantomimes dels seus magnats lletraferits. I tant se val si són de la facció de Sánchez o de Milei. 

No ens podem permetre tornar a ser el cornut que paga el beure, i és com acabarem si mirem de resistir a través dels partits actuals.