Carregant...

Veig un post de l'Empar Moliner sobre el seu últim programa, Gent amb DO, que ha anat després de Vèrtex TV3 on l'Ada Parellada i el Cristian Escribà parlaven del seu alcoholisme. Hi ha poques dones que donin la cara públicament afrontant la seva malaltia. Només cal mirar els exemples mediàtics. Els homes multipliquen els testimonis públics. Per què? Perquè encara hi ha més vergonya? Perquè una dona no s'ho pot permetre de la mateixa manera?

Però aquest no és el tema. El tema és si hem de posar el món del vi —que és cultura, gastronomia, paisatge i una part important de l'economia d'aquest país— en el mateix sac que els destil·lats, les cerveses i la resta de begudes alcohòliques. I aquí hi ha una incomoditat que no podem esquivar: l'alcohol també és al vi, per molt que el vulguem defensar. I que mitja ampolla de vi de 13% és equivalent a quatre xarrups d'un whisky de 40% i a tres cerveses de 4.5%

"És un terrible problema, però em sembla un maridatge injust. La gent del vi beu i menja sucre amb alegria i moderació. Equiparar alcoholisme amb vi i paisatge és un mal servei per als pagesos i pageses", diu l'Empar en un dels seus posts a Instagram. I afegeix en un altre: "El vi és aliment i cultura. I evidentment alcohol, que, en una minoria, pot causar estralls, com el sucre". Poden contestar que algú que s'ha begut un bon màgnum de vi pot agafar el cotxe i provocar un accident. I algú que s'ha menjat tres pastissos també en patirà les conseqüències, però no és exactament el mateix risc i és a nivell personal i no social. Jo mateixa vaig intentar defensar el vi l'altre dia a l'Aula Magna de la UB en la XVIII Jornada sobre les addiccions amb el tema: "Alcohol: normalització, risc i addicció" i les meves paraules no van agradar gens. Hauria d'haver callat perquè anava a donar suport moral a la meva parella i ningú volia escoltar la meva opinió. Però em sentia una judes veient com criticaven el vi, i com l'Ada Parellada i el Daniel el defensaven dient que el problema era la seva addicció i no era culpa del vi. "L'haurien de prohibir del supermercat", va dir un dels assistents. Una resposta que va ser contestada per la meva parella amb un contundent: "haurien de prohibir tants productes que els supermercats es quedarien mig buits" Jo vaig parlar de la necessitat d'educar els joves, amb un cervell que encara s'està formant, perquè no passin directament de la cola al vodka amb cola. D'ensenyar-los a degustar, a posar paraules als sabors, a entendre els matisos gastronòmics i organolèptics que també poden tenir les begudes. I que abans de la majoria d'edat per descomptat que zero alcohol.

Perquè Educar no és incitar. Precisament, des del col·lectiu Dones del Vi sempre hem defensat l'ecofeminisme i la importància d'educar els joves i a tothom sobre els riscos de l'alcohol. Perquè, probablement, la millor vacuna contra el botellot és que algú t'hagi ensenyat abans què significa beure i les seves conseqüències. Jo mateixa explicava que mai he vist els meus pares passar-se amb el vi ni anar borratxos. He crescut veient una relació de mesura amb l'alcohol. I crec que aquesta educació també existeix. Però mai canto victòria; un mal divorci, un dol, o un estrall a la feina et poden posar al límit de la línia. Igual que tampoc crec ni en la medicalització ni en la romantització del sector. Dir que el vi és bo per al cor, quan sabem que l'alcohol comporta riscos en molts altres àmbits, és entrar en un terreny perillós. I romantitzar-lo perquè forma part de la nostra història, del nostre paisatge i de la nostra manera de viure tampoc pot servir per justificar-ho tot. Si avui inventéssim aquesta beguda amb les mateixes característiques i riscos, probablement no tindria la mateixa consideració social.

Tornaré a defensar el vi com a cultura, com a paisatge, com a gastronomia, com a patrimoni i com a ofici. Continuaré parlant de les persones que hi treballen i de les famílies que en viuen. Però també vull poder dir que l'alcohol té riscos sense sentir que estic traint el món del vi

Encara que sembli que tiro pedres a la meva pròpia teulada, em sembla bé que els professionals de la salut pública etiquetin el vi com considerin que han de fer-ho. No seré precisament jo, una dona de lletres i del món del vi, qui els corregeixi en aquesta qüestió. I encara menys quan parlem de la imatge de la dona embarassada alertant en totes les ampolles. Aquí no hi ha romanticisme, ni tradició, ni consum mínim, ni paisatge que valgui perquè estem parlant de malformacions i casos molt seriosos d'addiccions heretades. El que sí que em sorprèn és que hi hagi setmanes en què l'alcoholisme ocupa especialment l'espai mediàtic, quan, per sort, aquests casos no representen la majoria de la població. I aquí hi ha una pregunta que em ronda pel cap. El meu marit és exalcohòlic. És un dels testimonis que sovint han entrevistat els mitjans de comunicació. I em sembla important que es parli d'alcoholisme, perquè parlar-ne ajuda a trencar silencis. Però m'agradaria que algú em contestés una cosa: quants d'aquests testimonis d'alcoholisme eren addictes també a la cocaïna o a altres drogues?

Tinc la sensació que dir que ets alcohòlic encara resulta socialment més digerible. Ens agradi o no, estem parlant d'un producte legal. Les altres drogues no ho són. I això també condiciona la narrativa. El vi que ha donat el modus vivendi a la meva família durant cinc generacions també em podria haver tret l'amor de la meva vida. Dit així sembla gairebé un acudit: una sommelier i un exalcohòlic. Queda clar que és quelcom que a priori no hauríem volgut. Nosaltres ens coneixíem des de feia molt temps abans que el Daniel desenvolupés la seva malaltia. I no vam deixar que l'alcohol matés un amor platònic abans que decidíssim convertir-nos en parella. Sé que amb aquest article no faré amics. Se'm tirarà a sobre alguna gent del món del vi i també persones que, malauradament, pateixen molt per culpa de l'alcohol. I probablement algun conegut amb ganes de malinterpretar tot el que dic i faig. Però hi ha un gran meló damunt la taula: molta gent desinformada que opina i massa interessos ficats pel mig.

Quan vaig fer el pregó vaig tenir molt clar que el missatge no es podia interpretar com una apologia de l'alcoholisme. Ho vaig dir dues vegades. Quan parlava de brindar, parlava del gest de mirar-se als ulls, amb alcohol o sense. I vaig defensar que també es pot degustar la vida sense alcohol. Perquè la manera de passar-s'ho bé ha canviat. I això, m'encanta. El que abans podia semblar divertit, avui cada vegada ens sembla patètic: perdre el control o necessitar l'alcohol per divertir-te. Ara ja no mola passar-se; és més és patètic que algú patini parlant. I aquest és un dels canvis de paradigma més interessants. Tornaré a defensar el vi com a cultura, com a paisatge, com a gastronomia, com a patrimoni i com a ofici. Continuaré parlant de les persones que hi treballen i de les famílies que en viuen. Però també vull poder dir que l'alcohol té riscos sense sentir que estic traint el món del vi. Sembla pura contradicció, però sempre ha estat així: Dionís és el déu de les dues cares. Perquè una cosa no anul·la l'altra. I, sobretot, perquè si tenim la sort de poder beure, potser la millor manera de reivindicar el vi és precisament aquesta: beure'n poc i beure'l bo.