Una de les actrius principals, la Betsy Túrnez, em va dir que l’havia de veure si tenia fills. I em va avisar: "O hi entres o no". I jo vaig entrar-hi de cap. No soc de mirar sèries de les quals no puc gaudir en horari infantil, però no em va importar veure-la escatimant hores de son. Em miro els meus fills de 8 i 10 anys i penso que aquest Nadal potser és l’últim en què tenen aquesta mirada tan infantil. Crec que Pubertat no només és positiva per a la gent que tenim canalla, sinó també per guarir-nos de molts records, dubtes i fantasmes. Sí, en aquella edat de púbers, molts de nosaltres també bevíem i fumàvem. No cal arribar a l’adolescència per tastar moltes d’aquestes drogues.

Entre nosaltres, sempre n’hi havia un de més sexualitzat que t’ensenyava revistes i fotos prohibides. Però avui dia, el que pot passar a les noves generacions fa molta més por que cap pel·li de terror. Poden disposar de porno a la carta des de casa, o que els vegin desconeguts des de la intimitat de la seva habitació, o mil coses més. També aquest moment de transició entre jugar a nines i pensar en sexe. De la innocència d’una pijamada a un trio potser només hi ha un estiu. Suposo que les coses típiques dels preadolescents es van anticipant cada vegada més perquè hi ha més informació i perquè anem tan de pressa que no tenim temps per adonar-nos com els nens canvien de ràpid. I per molt que ens dediquem a pensar que el perill és a les discoteques, o de nit, enmig dels carrers foscos, la realitat és que el perill més gran és dins del mòbil. O potser al mateix edifici. O a la ment perversa d’aquell cosí una mica més gran.

'Pubertat' va més enllà de la ràbia masculina adolescent i parla del llindar entre l’abús i el consentiment

El tema de la confiança dels pares cap als fills és costerut. Tant se val quan i com els eduquis. Què hi tenen, al mòbil? Quines són les aplicacions, les fotos i les converses que ens amaguen? Igual que la tecnologia ha delatat moltes mentides, també sap amagar molt bé les converses i les utilitzacions dels qui la dominen. Nens petits amb armes de grans. Oi que no deixaríem una escopeta a una escola? Quan vàrem deixar de ser pares dels nostres fills per ser-ne policies o detectius privats? La seva immaduresa, extrapolable també a gent de vuitanta, fa que mai reconeguin els errors. Que demanem que no se segueixin patrons del passat quan els avis que els eduquen els tenen intrínsecs. Que la societat va més lenta que el pensament individual. Que la pràctica és molt més difícil que la teoria. Tant els tabús com els traumes, si no s’aturen tractant-los amb l’atenció que mereixen, poden traslladar-se de generació en generació. A part de preguntar-se si uns nois de 13 anys poden ser els agressors sexuals d’una amiga, a qui interpel·la aquesta obra mestra és a la mateixa societat actual, on els protagonistes són el mirall de les seves relacions paternofilials.

No vull fer espòiler del final de la sèrie, però el que em sembla més brillant i realista és que fins que has de defensar una altra persona no tens la força per defensar la teva causa. Que la ment és molt bona esborrant les coses que no pot entendre o que sap que li faran mal o que encara no té la força d’explicar o d’ordenar. He vist l’excepcional Leticia Dolera en una entrevista explicar com el fet de formar part de la pinya castellera li va treure l’ansietat. Jo també ho he fet amb els Borinots, els Castellers de Sants. M’agradaria dir-vos que és perquè en Maties (que fa més de quaranta anys que treballa al Celler de Gelida i que acaba de ser avi) i la seva dona, la Carme, són de la colla i venen cada any a penjar la branca de pi quan arriba el vi novell. Però la veritat és que va ser el meu xicot de New Hampshire, el periodista nord-americà Joe Ray, el que em va fer entrar en la filosofia castellera. Ell anava amb els del Poble Sec i m’explicava la importància que tenia per a un estranger com ell formar part de la colla catalana. Sobretot, el que adorava eren les relacions que s’establien entre les diferents edats, classes socials, religions i tipologies de caràcter, i com els unia l’esforç d’anar cap amunt. Recordo de petita anar a Vilafranca a veure els castells amb els meus pares, però no ha estat fins que no he sigut adulta que m’he sentit molt orgullosa de tot el que signifiquen. I que aquest relat ho posi en valor a escala internacional, explicant també les relacions que s’hi creen, em sembla un gran altre encert de la seva creadora. El guió dels sis episodis mostra les diferents mirades, amb diferents perspectives també temporals. Si la guardonada sèrie de Netflix Adolescencia va utilitzar el pla seqüència amb la càmera, em sembla encara millor la tècnica narrativa de Pubertat. Ja que aquest relat coral engrandeix les coses que no pots veure. M’ha passat com en l’obra Les penes del jove Wether de Johann Wolfgang von Goethe, on pots arribar a entendre tots els personatges malgrat la situació objectiva i arribar a una conclusió de si pactar és una necessitat vital o una rendició. Pubertat, produïda per 3 Cat i HBO Max, va més enllà de la ràbia masculina adolescent i parla del llindar entre l’abús i el consentiment. El dilema de com respondria cadascú si el seu fill fos acusat d’agressió és brutal.